Explicar el passat franquista de la pròpia família no és fàcil, però Pau Vinyals utilitza l’autoficció i molta creativitat per delectar-nos amb un monòleg esplèndid. Un text en el que hi cap Spiderman, el Gegant del Pi, Krystian Lupa, Tortell Poltrona, Thomas Bernhard, Massiel o Jeannette. Hi caben també diverses tècniques o disciplines, com la cançó o un teatre més corporal o físic. En aquest sentit, Vinyals es deixa la pell amb aquest personatge que veu com tot en el que creia potser no és del color que li havien dit. Una interpretació que va de la naturalitat a l’expressionisme transitant per la delicada frontera que va entre una i l’altra…
El més interessant d’aquesta peça és que ens fa reflexionar sobre els nostres avantpassats i sobre un moviment feixista amb el que molts d’ells van haver de conviure durant dècades. Tal com diu el personatge central “tots portem un monstre a dins”, i ell descobreix que el seu avi havia estat aquell monstre. Curiosament, un monstre que jugava amb els seus nets i es deixava enganxar gomets a la cara. Aquesta dualitat o contradicció és la que recorre tota la peça de dalt a baix, posant sobre la taula personatges que reconeixem i paisatges que segurament també formen part dels nostres records. En definitiva, una petita genialitat que parla amb molta llibertat d’una llavor malaltissa que conviu amb la humanitat i que encara segueix amb nosaltres a dia d’avui, quan pensàvem que ja estava extingida…