Recomanacions

Els mecanismes de la comèdia, des de sempre, han estat gairebé un misteri per aquells que han volgut estudiar què és el que fa riure i per què. El debat és complex però sembla que l’intuïció i certes tècniques i trucs hi tenen molt a veure. Toc, toc és una comèdia que, desmitificant el misteri, funciona construint sobre l’il·lusió de que fer riure no és tan difícil com ens pensem (tot i que ho sigui). Escrita per Laurent Baffie i dirigida per Esteve Ferrer, l’espectacle aposta per l’humor més extern basat en tics, acudits visuals, running gags i jocs de paraules amb la (raonable) justificació de que és el que el text li demana. Això divertirà més o menys depenent […]

Aquells que se sentin decebuts després de veure La ratonera és que mai han llegit res d’Agatha Christie o bé, directament, no els agrada i, potser, no ho sabien. L’escriptora anglesa nascuda al 1890, va publicar gairebé 80 novel·les i desenes d’històries breus on repetia una vegada i una altra el mateix mecanisme fins arribar a convertir-lo en un veritable subgènere: el whodunit (Qui ho ha fet?). Plantejat com un joc, es tracta de presentar-nos un assassinat, una sèrie de personatges sospitosos i tot un seguit d’indicis que ens ajudaran a endevinar (o no) qui ha estat el culpable. Aquesta vessant de la ficció policíaca posa en primer terme l’enigma, per davant, fins i tot, de la coherència i la […]

El vincle entre el professor i el noi silenciós així com el vincle amb els qui l’envolten. Aquest cop parlem de relacions. Relació entre mestre i alumne, sobre pares i fills, sobre persones en general. Un muntatge intens, intel·ligent i amb un punt d’humor. Ens trobem amb un magnífic retrat de la situació educatiu d’avui en dia. La relació entre mestre i alumne, i el combat que hi ha entre ells. En mig d’aquesta relació tenim la situació de la família en l’ull de l’huracà i la relació amb la dóna del mestre. La crítica del sistema educatiu es veu directament en la frase que diu: “Los bárbaros ya están aquí, en nuestras aulas” Un gran treball d’un actor jove,que […]

Com és possible que una obra com El chico de la última fila deixi la Sala Muntaner a menys de mitja entrada una nit de divendres? Un jove -silenciós, tímid, discret en aparença- crida l’atenció del seu professor de literatura amb una redacció. A partir d’aquest senzill plantejament es desplega un increïble text polièdric que ens parla de la comoditat i de la incomoditat de la classe mitjana espanyola; de nuclis familiars confortablement precipitats a l’avorriment i al fracàs; de nuclis familiars desintegrats que poden esdevenir un trampolí per anar més enllà i fer alguna cosa d’aquesta existència. De persones humanes i de les seves relacions complexes on, molts cops, sense adonar-nos, aquells que ens envolten acaben sent víctimes de […]

Traïcions, enganys, repressió, homosexualitat, llibertinatge, pedofília… tots aquests temes són abordats en aquesta obra on la directora Glòria Balanyà realitza el curiós experiment de reflectir trets psicològics dels personatges a través d’aspectes formals com poden ser el vestuari, la fisonomia o el gènere de l’actor que l’interpreta. Destacar l’excel·lent feina dels actors! Els passatges més monstruosos són descrits amb humor delirant, mentre que les situacions més còmiques són narrades amb dramatisme histriònic. I cap d’aquestes decisions semblen fruit d’una ment capriciosa o trivialment provocadora, sinó que s’entenen com a part d’un dispositiu que vol integrar-se com a part del missatge de l’obra; l’absurda tossudesa de l’home en la seva incansable insistència en forçar una homogeneïtat impossible, doncs no han nascut […]

“Generació de merda”, un musical que analitza de cap a peus la vida actual dels joves. Per exemple, a l’obra es diuen frases com “Son els més preparats però no els serveix de res“… Una veritat com un temple, no creieu? Bé, jo crec que l’obra a banda de mostrar un problema real (La crisis ha afectat a la majoria de joves espanyols), pretén posar-nos una mica en situació a tots perquè d’alguna manera prenguem consciència. És allò que diuen que fins que algú de fora no et canta les quaranta, tu no te’n adones realment de la gravetat del assumpte. Crec que és bastant fàcil identificar-te en algún dels arguments de l’obra, no cal que sigui en el tema […]

La tercera onada va ser un experiment real que va dur a terme el professor d’història Ron Jones en un institut de secundària de California al 1967. L’objectiu era demostrar que les societats lliures i obertes també són susceptibles de caure en la temptació de moviments autoritaris i dictatorials. A diferència de les adaptacions literàries i cinematogràfiques que s’han fet anteriorment, Ignació García May i Marc Montserrat Drukker, autor i director de l’espectacle respectivament, han decidit mostrar els fets de la manera més fidel possible, sense necessitat d’assolir cap clímax tràgic ni derivar la trama cap al thriller, conscients de que la realitat en sí ja és prou esfereïdora. Recolzats sobre un magnífic planter de joves actors i actrius, l’obra […]

Admetem-‘ho: d’una manera o una altra, tots hem desitjat alguna vegada enviar-ho tot a la merda. Desprendre’ns de les convencions socials, enviar el jefe on es mereix, oblidar-nos de les obligacions, viure amb lo puesto i passar-nos el dia fent el boig o tancats a un apartament amb aquella persona que ens torna bojos. Abandonar-nos a una vida de paradisos artificials, com els bohemis parisencs, sense conseqüències ni preocupacions. I hi ha un plaer estrany en deixar-nos endur per la història d’algú que viu així, i quan l’Àngel i l’Ana ho fan, interpretats amb tanta energia pel Nao i la Claudia, és com si ens alliberessin una mica a nosaltres mateixos de la nostra realitat. La llum, els micròfons, la […]

Aquest cop hem anat a l’estrena, ple de gom a gom per poder veure la última obra (es pot dir rodona) de la Perla 29. Aquest cop basada en una obra clàssica xinesa que apropa la història d’un orfe i la venjança de la seva família. El fet que la trama succeeix en l’escenari central, tot cobert de sorra (marca de la casa) i els actors sortint i entrant per tots els racons apropa molt al públic. S’ha de dir que la il·luminació i el joc de llums i projeccions ha estat molt treballat. Fins i tot en el punt d’entrar al Palau de les 100 portes i la lectura del manuscrit final. En un primer moment, vaig creure que […]

Hi ha flors estranyes, ja sigui pel lloc on neixen, per l’aroma que desprenen o per la seva estètica inesperada. Doña Rosita la soltera és una estranya flor dins de l’obra de Lorca. No és de les més preuades ni de les que tenen més mèrit, no té el nom de Yerma o Bernarda, ni s’acosta a la fantasia de El maleficio de la mariposa o a l’abstracció de El público… Aquesta és una obra enmarcada entre el realisme i la poètica; una obra d’aparença senzilla però molt complicada a l’hora de trobar un to que no grinyoli entre cançó i cançó o entre poesia i poesia. Doña Rosita és, per tant, una estranya flor. Una flor bella i molt […]

El primer que cal destacar és l’actuació dels quatre actors, molt joves, i amb moltes ganes. Personalment, el problema que hi he trobat és que han de defensar personatges estereotípics, i tot i que alguns son més rodons que altres, la trama és força previsible. El disseny de l’espai em sembla molt encertat, sobretot per la llum, però sembla que els pocs metres quadrats no siguin suficient per reflectir la violència i la fúria. Se’ls fa petit, i a vegades dóna la impressió que l’atrezzo (majoritàriament llaunes de cervesa) els distreu més que no pas recolzar-los en transmetre un text dur i complex. Kyla té la força en la cruesa i la fredor, però, en el meu cas, m’ha transmès […]

S’obre el teló, i amb ell s’obre la capseta de música que és el primer acte: l’escenografia i la llum creen l’atmosfera delicada i clara que acompanya la poncella protagonista. Nora Navas i les muchachas són nines que hi giren i canten al mig. La historia avança, de fruita madura a flor pansida, a través d’una posada en escena metafòrica de l’interior dels personatges i dels versos d’un Lorca genial. L’actuació de la minyona aixeca l’interès i aporta frescor, mantenint el ritme. Potser és una versió una mica edulcorada, però té un estil propi i el defensa molt bé. Tot i que la temàtica sembli allunyada avui dia, ens recorda que, sovint, les bruixes que ens fan la punyeta són […]

Sí, qui ens ho havia de dir que aquests oriental ja al segle XIII feien un teatre que signaria el mateix Shakespeare, i tingueu en compte que l’obra va ser escrita més o menys en els temps de El Cantar del Mio Cid. Un història tràgica, amb el seu punt d’èpica, amb passatges poètics, filosòfics, tendres, cruels… Una història senzilla de bons i dolents amb uns intèrprets en estat de gràcia gràcies (perdoneu la redundància) al seu director: Oriol Broggi i tot l’equip: il·luminadors, vestuari, músics, adaptadors. Amb un Romea parat a quatre bandes i l’escenari ple de sorra (naturalment) una escenografia magnífica ens ha transportat a terres llunyanes, més enllà de la ruta de la seda. Bravo!

Resofocos és una comèdia temàtica sobre els canvis d’humor de diferents tipus de dones a partir del moment en el qual se’ls hi manifesta la menopausa. A l’obra es veu com el comportament de les quatre artistes canvia mentre afronten les diverses situacions quotidianes (visita a un supermercat, visita al gimnàs, a la perruqueria…). Humilment penso que el tema està tractat d’una manera molt cuidada, amb tocs d’humor molt bons. Penso que és una comèdia en la linea de Revista (amb números musicals inclosos i grans exageracions teatrals). A més a més, un punt a favor de l’obra (a part de que les actrius son reconegudíssimes), és la col·laboració que fa el presentador Carlos Sobera de mode virtual: A l’inici […]

Si alguna vegada us heu preguntat si els autors dels llibres d’autoajuda es creuen de veritat tot allò que escriuen, aquest és el vostre muntatge. Una terapeuta d’èxit, a punt de publicar el seu segon llibre, es qüestiona tot allò que fa i sap (o creu saber) com a conseqüència d’un enfrontament amb una de les seves pacients. Amb aquest punt de partida i un final que no us penso explicar, Sergi Manel Alonso ens presenta uns personatges perduts i molt necessitats que intenten, cadascú a la seva manera, tirar endavant les seves vides. Amb unes interpretacions magnífiques, especialment la de la María Asensio, i un ritme trepidant, Manual para combatir la flaqueza del ser humano és un d’aquells petits […]