Recomanacions

A l’igual que a El principi d’Arquímedes, Josep Maria Miró torna a tancar els seus personatges en un equipament públic (allà una piscina, aquí una casa de cultura), els torna a enfrontar al secret d’un ells i torna a fer que la pressió externa (allà uns pares indignats, aquí una crisi que empeny a decisions extremes) marqui el destí de tots ells. També utilitza de nou uns recursos narratius que permeten veure diferents punts de vista i, fins i tot, torna a posar com a eix de la història un personatge que esdevé víctima i botxí, amb cert aire d’heroi caigut en desgràcia… Tot a la vegada. Sigui com sigui, Estripar la terra no acaba de funcionar amb la mateixa […]

Anem a l’estrena d’Estripar la terra, l’última obra de Josep Maria Miró, un autor que ens va enamorar amb El Principi d’Arquímedes. Tenim uns personatges amb força tensions a partir d’un fet. Un Mcguffin que no es diu durant l’obra, i que tampoc és el més important. Recels entre companys, situació laboral, estabilitat, la vida d’un poble, integració i el més important de l’obra; ens ha de perseguir el nostre passat? Tornem amb els flash-back per poder explicar la història d’aquests 3 personatges. En seqüència il·lògica, tenim una trama que ens atrapa. I el millor de tot, deixant preguntes a l’aire. No tot ha de ser resolt a l’escenari. Per mi, totalment recomanable. Possiblement, per sentir-me una mica reflectit en […]

No és el millor espectacle de La Cubana ni tampoc serà el més recordat, però reconforta saber que el grup es manté fidel als seus principis i que no cedeix en cap de les peces que han fonamentat el seu estil. Campanades de boda es va estrenar en plena crisi, a principis del 2012, i ha aguantat des de llavors amb 12 actors damunt de l’escenari, un muntatge espectacular i una producció de primer nivell. Un esforç titànic que es mereix el més gran dels respectes. Tot i no ser dels millors, la qualitat de l’espectacle és inqüestionable. És cert que la primera part de l’obra, més vodevilesca i costumista (l’esperit de Les Teresines sura per l’aire), s’allarga en excés […]

S’ha de tenir en compte, a l’hora de valorar un espectacle, quina és la disciplina escènica a la que pertany. No és el mateix una òpera que un text dramatitzat o un musical a l’estil Off-Broadway. Cada art té el seu llenguatge i també els seus límits. En aquest sentit, qui vagi a veure Mi Carmen flamenca hauria de tenir clar que es tracta d’un espectacle de dansa. La companyia andalusa d’Antonio Andrade ha adaptat la Carmen de Bizet, utilitzant l’estructura de la història i alguns dels seus temes més característics barrejats amb música flamenca moderna que incorpora, en directe, elements àrabs, jazz i salsa. La força d’aquest grup d’artistes és aclaparadora i aconsegueix, veritablement, transmetre la màgia de l’ambient […]

L’obra aborda varis problemes, les dificultats pressupostàries de la cultura en els moments actuals, les retallades i la por a perdre la feina, la confiança en persones desconegudes, però al final surt l’autèntic dilema: una mala acció d’adolescent t’ha de marcar la vida per sempre? Hi ha alguna manera de redimir-se? És just quedar marcat sense remei per accions fetes quan s’és menor? Un excés de redundàncies no ha permès que l’obra avancés al ritme desitjable. Molt interessant el tractament dels flash-back. Llegir més.

REFRES.CAT és una mena de cicle d’estiu que s’ha inaugurat avui al Teatre Tantarantana amb Yira. «Una cambrera japonesa que balla flamenc. Una dona gegant que llegeix Guerra i pau. Un barater ambulant que espera un contacte. Una jove que estudia idiomes amb l’ajut d’un radio-cassette… tots ells ens descontextualitzats en busca de millors oportunitats són captats per un instant en el marc d’un bar on sona la cançó que tots porten dins, però que ningú recorda.» Això diu el programa de mà, però jo no ho he sabut veure i a més m’he avorrit de solemnitat. Llegir més.

Samuel Beckett, guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any 1969, és l’artífex de la que, probablement, és la darrera i més gran revolució teatral fins a l’actualitat. La seva dramatúrgia va sublimar el teatre de l’absurd amb plantejaments existencialistes, destruint les convencions narratives i elaborant una magistral poètica de les imatges que encara avui impressiona. Els dies feliços, tot i no ser tan coneguda com Tot esperant Godot o Fi de partida, és també una obra molt emblemàtica de l’autor i, potser, la més complexa d’aquestes tres. Escrita gairebé com un monòleg, cal destacar, d’entrada, l’incommensurable treball d’Emma Vilarasau com a Winnie, la senyora de mitjana edat enterrada fins a la cintura al bell mig d’un desert. L’actriu supera un […]

No es pot negar que Wajdi Mouawad escriu de meravella. Li agraden els arguments tortuosos, els temes de gran profunditat, les paraules grandiloqüents i la poètica com a arma de destrucció. En tot això és un mestre, i val a dir que algunes de les seves obres -com ara la fantàstica Incendis– estan ja entre les més importants i més representades d’aquest principi de segle. Tampoc es pot negar que La Perla 29, amb Oriol Broggi al capdavant, li té la mida presa i sap molt bé com fer efectives les paraules de l’autor canadenc, d’ascendència libanesa. Per tant, què és el que falla a Cels? Per què dóna la sensació que li veiem el llautó a tot el conjunt? […]

Tan bonica aquesta nit és un recital íntim sobre temes de Broadway, i no pas l’obra teatral que molts podien esperar de La Barni Teatre (Ojos verdes). El que no es pot negar és que estem davant d’un espectacle que va més enllà de la simple interpretació de cançons, ja que la personalitat i el talent de l’actor-cantant Marc Vilavella ho impregna tot de teatralitat. Les cançons escollides, que repassen el musical americà des de 1927 fins al 2011, ajuden a fer la resta. Des dels clàssic temes de Jerome Kern, Oscar Hammerstein II o Cole Porter fins al renovador Stephen Sondheim, sense oblidar temes de musicals més moderns, com ara Rent o l’iconoclasta The book of Mormon. El millor […]

Cels és l’última peça de la tetralogia Le Sang des Promesses de Wadji Mouawad i possiblement sigui la seva obra més desmesurada, doncs hi fa entrar una pila, potser un excés, d’elements. És un thriller sobre espionatge en que un grup d’analistes (espies?) escolten i intenten desencriptar milers i milers de converses que “volten” pel cel. Aquest equip secret busca prevenir futurs atacs terroristes, però ha passat un fet que els desestabilitzarà: un membre de l’equip s’ha suïcidat; perquè? Bona posada en escena i bona direcció. Llàstima de la punyetera acústica de la Biblioteca de Catalunya, que per dir-ho suau és molt cabrona. Llegir més.

Hi ha muntatges que són especials, i aquest ho és, per categoria, per dificultat i per espectacular. Divuit actors en escena no són cap mariconada; podrien estar fent el ruc, però no; fan teatre del bo i innovador, explicant una història punyent, de refugiats, però a pesar de la tragèdia, amb tocs divertits, genials. La història és brillant, la posada en escena espectacular i el moviment d’actors (18) un exemple. Teatre de molta categoria d’aquells que de tan en tant ens ofereix el Lliure. Recordeu la Costa de la Utopia, Les tragèdies Romanes o El Mestre i Margueritta? Doncs per aquí anem, i només estarà en cartell quatre dies, o sigui que… Llegir més.

És el que m’ha semblat a mi l’obra de la Sala Tallers. Un safari desmesurat però sense punch, amb uns versos tirant a carrinclons i amb els actors fent molt el ruc, massa, tot i que no és culpa seva ja que hi ha un director. També m’ha semblat que de l’hora quaranta li ha sobrat quaranta minuts. Per a mi el millor la música la il·luminació i l’escenografia, per aquest ordre. Llàstima perquè els autors han fet, perquè saben fer, coses molt millors. Llegir més.

Ja he dit en ocasions que hi ha textos per llegir i d’altres per veure en teatre. Malgrat que estic d’acord en que es teatralitzi tot, val a dir que hi ha llenguatges que formen part de la pàgina escrita. Una frase de quatre línies, amb no sé quantes subordinades a dins, tindrà sempre poca efectivitat a dalt d’un escenari. Tot i així, l’actriu Anna Sabaté -magnífica actriu, per cert- aconsegueix amb la seva naturalitat i el seu magnetisme que ens oblidem en moltes ocasions de les paraules escrites per Virginia Woolf. En un acte de vampirisme teatral -semblança inclosa-, Sabaté es fica en la pell d’aquesta autora britànica d’idees avançades, caràcter tortuós i prosa punyent. El muntatge es fonamenta […]

En moments de crisi, tot es polaritza: les desigualtats socials, les posicions polítiques i també l’oferta cultural on la diferència entre oferir obres amb missatge i entreteniment pur cada vegada és més gran (quan, en realitat, no hauria de ser incompatible). Malpensa i encertaràs, tot i que amb el seu títol aparenta ser una frívola comèdia d’embolics, és una creació col·lectiva amb direcció i dramatúrgia de Raimundo Morte, seriosa, original i compromesa sobre l’assetjament immobiliari. S’agraeix, d’entrada, l’elecció d’un tema molt actual i preocupant que veiem amb certa assiduïtat als telenotícies però que, fins ara, resulta bastant (o totalment) inèdit per a l’escena teatral. L’obra aborda la problemàtica de forma contundent i assoleix moments veritablement colpidors amb les escenes d’assetjament […]

Amb els espectacles de loscorderos un no sap mai ben bé on agafar-se perquè les seves posades en escena escapen sovint a la convenció raonable, com tot intent de retenir un rabeig d’aigua a les mans. En queda, però, la humitat impregnada, el color brillant, l’emoció, l’estímul procaç, l’admiració profunda i l’interrogant. Sempre l’interrogant. Aquest impacte subtil que ho qüestiona tot és importantíssim pel que fa al teatre d’investigació perquè el missatge -si n’hi ha-, l’acaba posant forçosament un mateix. A l’abric d’aquest ocultament expedit coartem la temptació a qualsevol veritat rutinària que puguem consentir. I no obstant, palpita entre els replecs físics dels seus espectacles intenses intuïcions, espurnes lacerants d’alguna veritat insondable. A mi, això, em desconcerta profundament, m’encalça. […]