Recomanacions

Si per alguna cosa havia destacat fins ara la sala Flyhard (i el motiu pel qual havia aconseguit guanyar la fidelitat del públic) era per l’excel·lent criteri en la selecció de textos que programava. No és el cas d’El lloc, un text molt fluix amb nombroses incoherències i un argument del tot intrascendent que em va fer consultar el rellotge des del primer moment i em va avorrir profundament (i això que dura poc més d’una hora). Una obra de la Flyhard que, per primera vegada, no puc recomanar. Més informació

Els espectacles de peces curtes tenen molts avantatges, per exemple que, com que no estan lligats a una història, poden permetre’s més experiments escènics, resulta més fàcil equilibrar el protagonisme d’un gran grup d’actors i, a més, es pot dedicar més atenció a enriquir l’univers de la proposta. La part negativa de tot plegat és que, sense progressió dramàtica, costa molt més mantenir l’interès de l’espectador durant llarg temps. Això és més o menys el que li passa a Spoon River, el nou muntatge dirigit per Marc Martínez. Basada en una antologia de poemes del nord-americà Edgar Lee Masters, l’obra és una compilació de petits episodis independents que representen les diferents reflexions, angoixes, frustracions, bons records i desitjos del morts […]

Resulta molt enriquidor per la cultura teatral d’una ciutat que existeixin joves artistes que provin a escriure les seves pròpies obres. Sigui per fer una comèdia comercial com alguna cosa més arriscada, el més important és l’honestedat i modèstia amb la qual abordin el projecte, conscients de qui són i de què són capaços de fer. En aquest cas, l’actor Dani Amor és tot un exemple de franquesa. Com a jove dramaturg, ha escrit una divertida trama d’embolics molt marcada pel to i el ritme de les sitcom televisives americanes, així com les comèdies romàntiques dels anys 90, que són dues de les referències que més han influenciat a la seva generació a l’hora d’interpretar el món, l’amor i els […]

La norma de l’extinció es basa en un text poc conegut del dramaturg rus Anton Txèkhov escrit quan aquest només tenia divuit anys. La Companyia Ignífuga el rescata i l’adapta per parlar-nos d’una generació que ens resulta molt propera: els fills d’uns pares que ho van tenir tot que es troben amb un món que no és el que els havien promés. Els personatges de La norma de l’extinció són joves i apassionats, veuen el món amb lucidesa però també amb cert pesimisme, volen gaudir de la vida i somiar amb el futur però no poden evitar sentir-se atrapats en l’entorn. Situacions i emocions amb les que ens podem identificar com a públic i que el muntatge ens presenta sense […]

Després d’uns primers anys erràtics, el Teatre del Raval ha trobat finalment el seu camí amb el teatre musical de petit format. Tot va començar amb una idea arriscada i compromesa, La vampira del Raval, i el seu èxit va ser tan notable que des de llavors han desfilat per aquest espai les interessants Goodbye Barcelona i Germans de sang. I a l’espera de l’anunciada La Monyos, arriba ara aquest esbudellador… que finalment ha resultat més entusiasta que no pas efectiu. No es pot passar per alt que muntar un musical a dia d’avui, amb la que està caient, és una tasca enorme i d’entrada molt meritòria. Però un cop deixem aparcada aquesta consideració, val a dir que la proposta […]

Coneguts com a actors de musical i per la televisió, Pablo Puyol i David Ordinas juguen a riure-se’n d’ells mateixos en aquest espectacle d’humor i cançons fresc, senzill i desenfadat. Amb una guitarra i alguns instruments de percussió com a únics elements per recolzar-se, els dos actors demostren una bona química escènica, capacitat d’improvisació i una certa mala llet molt divertida. L’espectacle és dinàmic, ràpid i molt entretingut, de manera que els més o menys 90 minuts que dura es passen volant. Ara bé, no aporta res de nou com a concepte. Ni és un xou bèstia, ni salvatge, ni més provocador que qualsevol proposta de cabaret o teatre de sessió golfa. De fet, gairebé en tot moment, és molt […]

El Teatre del Raval sembla que li ha agafat el gust dels musicals amb sang de per mig. I encara que pot ser una mica repetitiu, anem a veure la nova proposta. S’ha de dir que és una bona opció realitzar un nou musical propi, tenim prou talent per fer-ho. Encara que tenim uns quants però.. en aquesta proposta. El primer que vaig pensar, és que estava davant d’un musical del Re-animator, la nova proposta de l’assassí Jack l’esbudellador és totalment innovadora. L’únic que ho sabem molt aviat i dilueix de mica en mica. Ja ho han dit anteriorment, i una de les coses que falla en aquest musical és el volum que els músics tenen. A vegades el piano […]

L’any 1973, Stephen Davis, reputat crític musical de la revista Rolling Stone, va escriure sobre Berlin, el tercer àlbum solista de Lou Reed, que es tractava d’un “desastre que transporta a l’oient a través d’un submón d’esquizofrènia, paranoia, degradació, violència anfetamínica i suïcidi”. Probablement, és aquesta foscor que envolta el disc i les seves cançons el que més va interessar a Andrés Lima a l’hora de portar-lo a escena. Amb dramatúrgia de Juan Villoro, Juan Cabestany i Pau Miró, l’espectacle és un truculent recorregut pel personal univers del músic nord-americà tristament desaparegut al 2013 i, en aquest sentit, funciona a la perfecció. Com a homenatge, els fanàtics de l’artista podran gaudir d’una estètica molt cuidada i de la música i […]

Lluís Soler s’ha convertit en un dels grans actors de l’escena catalana després d’una dilatada i exitosa trajectòria dalt dels escenaris, però en aquesta ocasió ha optat per agafar el timó del vaixell i debutar en la direcció teatral. Per fer-ho, ha escollit un text que parla de dualitats enfrontades a través d’una parella d’amants a on un d’ells és infidel. Tot i ser una temàtica llaminera i plantejar-nos un debat força interessant, l’obra presenta un discurs força redundant a mesura que aquesta avança, fet que provoca que l’espectador pugui anar perdent l’interés en la peça, ja que la relació que es va teixint entre els personatges tampoc resulta suficientment atractiva. Per contra, Soler opta per unes transicions d’escena dinàmiques, […]

Perquè la peça s’ha elaborat com a homenatge al disc Berlin de Lou Reed, el tercer que va fer en solitari després de deixar The Velvet Underground, i és un LP amb lletres bastant fortes i gens senzilles, no és allò de “oh com t’estimo i que feliç sóc, taxín, taxàn”, són més complicades. Si no saps de que va possiblement només vegis a una parella que tenen una atracció brutal, que són uns desgraciats, ionquis, ella mig puta, que continuadament descendeixen als inferns… però poca cosa més, però tot i que ho entenguis a fons o no, les actuacions de la parella són molt bones i ben dirigides, i la resta d’elements com escenografia, il·lumincació, efectes videogràfics, també.

Ara fa 20 anys que es va estrenar la versió de La extraña pareja al Teatre Borràs de Barcelona on, per primera vegada, coincidien Joan Pera i el ja malauradament desaparegut Paco Morán. D’aquell històric espectacle que va aguantar en cartellera més de cinc anys, va néixer una de les parelles còmiques més cèlebres i rentables del teatre català. Basant el seu humor en la improvisació, la química entre actors (per sobre del ritme i el text) i la barreja d’idiomes, l’èxit es va prolongar en altres tres espectacles: La jaula de las locas, Mamaaá i Matar al presidente amb el que semblava que el viatge havia conclòs. No obstant això, el mateix director de l’original, Angel Alonso, i Joan […]

Com a seguidors fidels de la Sala FlyHard, sempre reservem de seguida les entrades en el mateix moment que rebem el correu electrònic de la nova representació, ja que la nostra confiança en ells és cega i sempre ens han ofert propostes realment genials. Però malauradament aquesta vegada penso que la Sala FlyHard no l’ha encertada gens amb aquesta proposta i per primera vegada en els anys que portem assistint a aquesta Sala, no ens veiem en cor de recomanar aquesta representació. Les raons i sempre des del nostre punt de vista han estat: el text que a part de que no ens ha agradat gens ha estat fluix, buit i moltes vegades sense gaire sentit, als actors no ens […]

Poques vegades assistim a un espectacle com el que proposa Asier Etxeandía amb El intérprete. En comptades ocasions ens trobarem amb un actor de la seva talla capaç de cantar, ballar i interpretar amb un talent impressionant mentre es fica a la butxaca una platea tan gran com la del Coliseum. Ens va fer ballar, ens va fer plorar, ens va conmoure i ens va provocar, vam cantar, vam riure i, durant dues hores, vam oblidar-nos del món de fora i ens vam quedar a l’habitació d’aquell nen de Bilbao que somiava ser artista. El intérprete és un d’aquells muntatges que apareixen a la cartellera una vegada cada lustre. Si teniu la oportunitat, no us la perdeu. Més informació

En una cartellera de teatre familiar ben plena de musicals, la companyia L’Embarral s’arrisca amb una proposta original per als més menuts de la casa. A Els contes d’en Neret veuran com els personatges dels contes cobren vida gràcies als dibuixos en directe de la Marion Alberich i la impecable interpretació del Pau Gómez. Contes tradicionals i personatges màgics per passar una bona tarda en família. A més, al final de l’espectacle, els nens s’enduen a casa els dibuixos dedicats, pot haver-hi res més exclusiu? Si teniu nens entre 3 i 7 anys, no ho dubteu i passeu per la sala Fènix a conèixer en Neret i la Mariona. Segur que us agradarà. Més informació

Tot i que podria haver estat només un concert (un gran concert) recopilatori de cançons de diferents èpoques (però, sobretot, dels anys setanta i vuitanta), El intérprete s’ha concebut, finalment i amb bon criteri, fent un pas més enllà; engrandint el context i el personatge, construint un melancòlic relat teatral al voltant de la incommensurable figura del seu protagonista: Asier Etxeandia. Partint de l’excusa del nen diferent que, des de la intimitat de la seva habitació, pateix, somia i canta pels seus amics invisibles (el públic), l’obra és una veritable festa on l’energia inesgotable del mestre de cerimònies acaba per contagiar-se i aixecar ballant la platea al complet. Els personals números musicals que porta a terme aquest artista polièdric juguen […]