Recomanacions

Sí, ja sé que li he posat 5 aplaudiments i ja ho veieu, però hi torno: IMPRESCINDIBLE, IM-PRES-CIN-DI-BLE! Obra brutal, colpidora, cínica, divertida, denigrant, irreverent, crua, políticament incorrecte… Dura, molt dura. Amb una direcció de Magda Puyo atrevida i intel·ligent i dues actrius, Mireia Trias i Judit Farrés, que ho donen tot -absolutament tot- dalt de l’escenari i que estan espectaculars. Confidències a Al·là és l’adaptació d’una novel·la de l’escriptora Saphia Azzeddine que es pregunta com es pot arribar a ser lliure quan s’està destinat a la submissió. La protagonista és la Jbara, una pastora berber que, mentre es prostitueix, confia els seus pensaments a Al·là. I ho fa amb una sinceritat i una cruesa davant la qual és impossible […]

Fa temps havíem sentit a parlar de l’espai escènic Almazen a Barcelona, però desconeixíem absolutament tot del mateix, el perquè de la seva creació ni la seva programació. Feia temps que jo no reiem tan sorollosament com la nit d’aquest passat diumenge; no eren pas gags aïllats, sinó que estaven ben construïts dins d’un argument amb cap i peus, encara que va arribar un moment que no sabíem pas com classificar la crònica que ara publiquem… teatre musical ? …. pallasses ? circ d’acrobacia ? titellaires ? Brava especialment Merche8A i felicitats pel premi aconseguit. La resta de la crónica aqui.

Pitarra no és Ingmar Bergman. sabem que és esbojarrat, però això no vol dir que s’hagi d’obrir la mà, car, s’ha de controlar molt bé perquè no esdevingui una mamarratxada, i això és el que ha fet Jordi Prat i Coll tan en la posada en escena com en la direcció d’actors. Escrita al 1865, és una paròdia del que passava en realitat entre els partidaris del teatre Principal (antic de la Santa Creu) i els del Liceu. Qui no te feina el gat pentina, deia la meva àvia i tenia molta raó. Pitarra es mofa dels uns i els altres. Llegiu-ne més.

La vida no acostuma a ser com un se l’espera i, molt menys, com un se la imagina durant la vida d’estudiant, la qual en aquell moment sembla haver arribat a un clímax que perdurarà per sempre. En aquest sentit, els tres personatges de l’obra evidencien un present mostrat de forma crua que no els acaba d’omplir i un passat al que se senten atrapats i que sembla no tenir espai dins del seu present. D’aquesta forma, una tempestat de sentiments i emocions no resoltes es donen lloc en cada un d’ells per separat, els quals esclaten inevitablement al trobar-se tots tres sense saber que fer amb aquestos i com gestionar-los. Potser, el passat no és tan idílic com es […]

I això el fa lent i que perdi manxa a mida que avança. El text al principi està ben estructurat i t’atrau, però a la que va avançant es dispersa i comença a perdre interès. La direcció, de la mateixa autora, Marcela Terra ha portat a una bona actuació de Padi Padilla, però no s’ha pogut treure més suc d’allà on només hi havia el que hi havia. Llegiu-ne més.

Aquesta obra suposa el retorn als escenaris de l’actriu Rosa Novell després d’haver superat una greu malaltia que l’ha va deixar sense visió. Com sempre, és un plaer veure-la actuar, però a més, en aquesta ocasió, ens ofereix una lliçó de coratge i superació personal digne d’admirar. D’altra banda, podríem dir que ens trobem davant d’una obra que no és fácil de presenciar per a l’espectador. Llargues reflexions al voltant de l’autèntic significat de l’amistat, de la fidelitat i fins i tot de la cultura, entre d’altres conceptes, es fan difícils de digerir mentre s’està assegut a la butaca, tot i que no deixen de resultar-nos estimulants. De fet, el director ho sap i, en nombroses ocasions, sembla com si […]

Mai havíem vist una preparació escenogràfica des de l’inici davant del públic. I no acabaran aquí les sorpreses en aquesta manera de presentar un monòleg (o gairebé), per tal de fer-lo molt més amable als espectadors…. Abel Folk juga amb el tècnic d’il·luminació, parla amb el públic i li demana opinió de com va tot plegat, i fins i tot amb una simulada apagada de llum sobtada, continua la representació, amb tan sols dos focus portàtils de llum, que encara remarca molt més les expressions dels dos éssers humans que s’enfronten a la realitat de les seves vides. Una funció molt emotiva especialment pels aplaudiments i bravos que va rebre la gran Rosa Novell; se la veia totalment feliç, us […]

És molt difícil fer una adaptació teatral d’una novel·la; especialment, quan la història se centra més en les reflexions del narrador que no pas en la seva interacció amb els altres personatges. Basada en un llibre de Sándor Márai, un dels escriptors europeus més importants del segle XX, L’última trobada parla de l’amistat i de la traïció; de l’obsessió, la set de venjança i, sobretot, de la recerca de la veritat. Del tema, sens dubte molt interessant, no s’ha aconseguit extreure, malauradament, una translació escènica natural. Pel punt de partida (el retrobament de dos amics després de 41 anys sense haver-se vist), l’obra prometia una feroç lluita dialèctica i intel·lectual on la contraposició d’arguments, sentiments i retrets estarien al mateix […]

Teniem ganes de passar una estona divertida i vàrem triar aquesta parella d’actors televisius ara que son a Barcelona és una bona oportunitat de tenir-los a prop i veure’ls actuar a dalt de l’escenari. La María Galiana, divertida, ràpidament ens ha captivat per la seva senzillesa. En quan al paper l’hem vist tendre i amorosa com la nostra àvia i per altre banda amb tota la saviesa que donen els anys per no deixar-se entabanar per la visita del seu fill, un Juan Echanove superat per la seva vida i que es desdobla exercint també de director protector. Ens ha agradat l’actuació, ens ha agradat l’obra i els seus protagonistes, potser hem trobat a faltar una mica més de complicitat […]

El text de Fam oculta és molt més profund del què en principi sembla a primera vista, ja que juga amb el record de glòries passades en l’edat en el que l’home està en la plenitud de la seva vida, amb actituds que volen intentar per tots els mitjans perpetuar-la o allargar-la en el temps, cosa que sembla impossible; Helena busca la manera de tornar a despertar el desig i no vol acceptar l’actitud passiva d’acceptació de la vellesa per part de la seva parella. Troba la manera de fer-lo reaccionar, provocant l’enfrontament amb el seu antic rival, que encara no ha caigut en aquesta actitud passiva. Accedeix a la crònica completa.

El forat es torna a obrir a la ciutat Comtal i ho fa en el mateix indret que ho va fer per primera vegada ara fa un any. En aquesta ocasió, s’ha volgut partir de l’exitosa fórmula original, tornant a potenciar els elements que brillaven en el seu moment i que donaven personalitat a l’espectacle, però sense caure en la repetició com a producte genèric. D’aquesta manera, mentre s’està presenciant aquesta segona part no dóna la sensació d’estar veient el mateix espectacle però amb altres artistes, sinó que realment és una continuació del mateix, a on s’exploren nous territoris i en el que no és extrictament necessari haver vist el primer d’ells per gaudir-lo. Tot i això, pel meu criteri, […]

No és la primera vegada que tractem d’adoptar un director o dramaturg argentí avalat per l’èxit d’una obra que, fent gira internacional, ha fet parada a Barcelona omplint d’aire fresc la nostra cartellera. Va passar amb Javier Daulte o Daniel Veronese i, probablement, torni a passar al futur amb d’altres com Nelson Valente (El loco y la camisa). En el cas de Claudio Tolcachir, va ser La omisión de la familia Coleman la seva flamant carta de presentació de la qual l’actual Emilia extreu i repeteix alguns dels punts forts de la seva temàtica. Així, les conductes disfuncionals, la mort, la dependència o la incomunicació tornen a formar l’eix central d’aquest drama, amb menys humor però molta més càrrega poètica. […]

El Teatre Romea estrena L’última trobada , l’adaptació de la novel·la de Sándor Márai, un clàssic de la literatura hongaresa i un dels grans descobriments de la literatura europea del S.XX. La posada en escena es va construint a mida que els espectadors anem entran a la sala. Tres cadires, fulles seques escampades pel terra, llibres i una estufa de llenya. En un saló del Castell, en Henrik (Abel Folk) i la seva serventa la Nini (Rosa Novell) es preparen per rebre l’arribada d’un vell amic, en Konrád (Jordi Brau). En Henrik i en Konrád havien estat en la seva joventut, amics inseparables , però un fet del passat els va separar i els ha mantingut distanciats durant quaranta-un anys […]

Aquesta és la segona obra escandinava que podem veure enguany al Versus Teatre. L’altra va ser Kyla, del suec Lars Norén, una obra amarada de violència verbal que tracta el tema del racisme i la xenofòbia actuals al món occidental. Em va impactar tant que vaig tenir moltes ganes de veure Hivern, tot i que sabia que argumentalment no hi tenia res a veure. Certament, Hivern és una obra freda, despullada i desangelada en tots els sentits. Dos personatges, un escenari on només hi ha neu i un diàleg sec, entretallat i sovint repetitiu són els elements de què es compon aquest hivern del noruec Jon Fosse. Dos desconeguts, un home i una dona, es troben en un espai obert […]

Com era realment la Desdèmona? Sabem que el Iago enredava l’Otel·lo però, era realment tan virtuosa la dona d’aquest com es podria deduir del text de Shakespeare? Paula Vogel, l’autora de Desdèmona té la seva pròpia versió dels fets. I ens l’explica en forma de comèdia per passar una bona estona amb personatges que crèiem coneguts. Tres actrius per a interpretar tres personatges que mai no tornarem a mirar de la mateixa manera. No us perdeu l’Alba Florejachs en el paper d’Emília, la descarada criada de Desdèmona, que juga a trencar la quarta paret i esdevé còmplice del públic en tot el que passa sobre l’escenari. Una comèdia divertida, amb molt bon ritme, una excel·lent posada en escena i un […]