Recomanacions

A jutjar per la sinopsi, el cartell i quatre coses llegides sobre l’obra i l’autor esperava un espectacle que per a res es correspon amb el que Portaceli ens ofereix a l’escenari. Això, d’entrada, desconcerta. El text, per la seva banda, transita de la comèdia al drama acompanyat per uns personatges que expressen la seva buidor amb paraules buides, grandiloqüents o simplement banals. La directora, per altra banda, il·lustra tota aquesta buidor amb un to que caricaturitza els personatges i que allunya a l’espectador dels veritables drames que se’ns vol mostrar. Molta música, molt moviment, molta coloraina i només tres o quatre moments que realment importen o emocionen. El repartiment és extens i està format per grans actors de la […]

Josep Julien ens ho ha deixat ben clar, fins al punt de que tot i que hem sabut que cremava cases, donava pallisses i disparava a la gent, només per espantar-los i extorquir-los per ordre del seu cap, acabes empatitzant amb aquest gàngster fracassat; és més, li donaries un cop de mà per ajudar-lo a sortir-se’n. Excel·lent escenografia de Laura Clos aprofitant al màxim l’Espai Lliure i fabulosa direcció de Xicu Masó, que ha entès l’obra i ha sabut donar-li la forma perfecte. No us la perdeu i no badeu, que només estarà fins diumenge en cartell. Compreu les entrades ja! Llegir més.

La companyia nord-americana Gallim Dance ha estat l’encarregada d’inaugurar el Festival Grec d’enguany amb un d’aquells espectacles que saben com omplir el gran escenari de l’anfiteatre de Montjuïc. Malgrat tractar-se d’una obra apta per a tot tipus de públics, potser hauria estat més aplaudit un espectacle de dansa que tingués un llenguatge molt més accessible per a aquells que no hi estan acostumats. No obstant, es d’agraïr el petit risc assumit per Ramon Simó de programar-lo en la inauguració, dotant així de personalitat al festival i no primant exclusivament la part superficial d’aquest, la qual sempre resulta més complaent de cara a la galeria, però també la més impersonal. L’espectacle explora l’instint de ramat de l’ésser humà a través d’un conjunt de peces que barregen un compendi de […]

Una construcció -una obra arquitectònica- és un ésser inert o té ànima? És l’arquitectura tècnica o art? Quin són els principis que en regirien la part artística? Ha de tenir en compte el creador el públic a l’hora de pensar la seva obra? Treballar per a l’home com a individu o per a l’home com a espècie? Ha de veure’s, doncs, el creador, condicionat per les expectatives i patrons estètics preexistents o, com a obra d’art, ha de transcendir-los i dirigir-se cap a un pensament visionari? És llavors quan l’arquitectura deixa de ser un exercici funcional per transformar-se en un acte artístic? La novel·la d’Ayn Rand posada en escena per Ivo van Hove al Teatre Lliure dins del marc del […]

Potser és una manera curiosa de valorar una funció, però això és exactament el que m’ha passat. M’ha agradat l’escenografia, la il·luminació, l’actuació d’actors i músics en directe, la forma de bellugar-se per damunt de l’espectacular escenari, la utilització de les pantalles videogràfiques… tot de conya, però l’obra no me l’he acabat de creure. Potser per haver comprimit una novel·la de 750 pàgines a quatre hores de teatre? No ho sé. Tot i això vull deixar constància que els Toneelgroep amb Ivo van Hove al davant són una canya i malgrat el que acabo de dir, penso que val la pena veure l’espectacle. Llegir més.

No és fàcil sobreviure 30 anys en escena, però Faemino y Cansado ho han aconseguit amb escreix. Potser un dels secrets del seu èxit és haver sabut mantenir l’essència que els va fer tan populars temps enrere: si aneu al Borràs no us en quedarà cap dubte! I és que veure’ls en directe és entrar en un univers atemporal on el surrealisme i els dobles sentits són, novament, marca de la casa. Amb el teatre ple de gom a gom i un públic entregat des del minut zero (on, per cert, hi predominaven les canes), a ‘¡Como en casa ni hablar!’ hi trobareu un reguitzell de gags plens de situacions que freguen l’absurd. Aquí hi conflueixen sense estridències sherpas de […]

Sense cap mena de dubte aquest text hauria pogut ser un dels millors de la temporada teatral a Barcelona. Un excel·lent text de Sergi Pompermayer,  molt ben treballat i actual. Dic que “hauria pogut ser”, perquè l’autor, en un intent de fer mes amable l’argument ja de per si força cru, afegeix un punt excessiu d’humor que, sota el meu punt de vista, espatlla en bona part el boníssim treball de conjunt. No estic en contra d’afegir humor a un tema dramàtic…. no es això; el problema és que la mesura d’aquest humor, ha d’estar molt controlada i en aquest cas no ho està en absolut. A part d’aquest aspecte, la producció teatral m’ha agradat i molt. Presenta una escenografia que es senzilla però impactant i per les interpretacions dels quatre actors, que estan totes molt ben aconseguides, especialment la […]

‘Estamos viejos… en general, digo!’ Amb aquesta perla comença el nou espectacle de Faemino y Cansado, que va omplir el Teatre Borràs ahir a la nit a Barcelona. Carlos Faemino i Javier Cansado es dediquen a l’humor des que tinc memòria. Sempre han estat aquí! Beneïts siguin! Formen part d’una nostàlgia col·lectiva, d’un optimisme necessari que els converteix en el duo còmic més ferm del panorama actual. A més, a ‘Como en casa ni hablar!’ (per fi) estrenen text nou. Després de tants anys, aquí estan, omplint teatres amb el seu públic incondicional, que ja han comprat als artistes des de molt abans de sortir de casa. Si no has vist a aquest parell en directe, ves-hi, perquè és una cosa única, […]

Quan els que manen creuen certes línies vermelles i fan pagar els plats trencats al de sempre, als que aguanten el país damunt el cap com si fossin cariàtides mentre els de dalt de tot tenen plans de pensions en SICAV a Luxemburg com el Sr. Montoro o Rosa Díez, hi ha gent que de vegades no pot més i explota; alguns s’immolen al estil bonze com aquell jubilat grec i d’altres segresten a un personatge important, com en aquesta obra de teatre. Ben escrita i dirigida per Sergi Pompermayer, oscil·la entre el drama i la comèdia. Bona escenografia i els actors molt bé. Llegir més.

Quan un té un text intel·ligent entre les mans i uns actors competents i totalment disposats (excel·lents María José Cordonet i Gabriel Beck), es pot dir que la feina ja està mig feta. En el cas de 8 veces te dejo, que té els fonaments fermament plantats sobre aquestes dues columnes, l’èxit entre el públic està cantat. Un públic, per cert, que disculpa el greus problemes de visibilitat de la Sala Leopoldo Fregoli (La Seca), la pobre il·luminació i l’absència quasi total de coherència estilística. Ja sé que són coses supèrflues, i que no perjudiquen un bon espectacle que aguanta “lo que le echen”, però si es resolguessin estaríem molt a prop de l’excel·lència absoluta. Potser més endavant, i en […]

Aquí va a passar algo està situada en un parc: un parc mig abandonat, on dos personatges, mig abandonats també, es relacionen i juguen a reconstruir la seva memòria perduda. Juguen amb la seva identitat i, en el procés, juguen també a fer-nos preguntes als espectadors, que acabem qüestionant-nos qui som i, encara més important, què ens fa ser qui som. Aquest component de reflexió filosòfica, existencialista, es barreja amb un ventall d’emocions que van des de la melancolia de la tardor, present a l’escenari tant en la decadència dels seus personatge com en l’olor de les fulles seques escampades pel terra, fins a la felicitat, aquella alegria histèrica dels bojos amb la que aconsegueixen que empatitzem i que, al final, […]

Molta gent només coneix a Antonia San Juan pel seu paper d’Estela Reynolds de la sèrie La que se avecina o per la seva antològica Agrado del film Todo sobre mi madre de Pedro Almodóvar. A Lo mejor de Antonia San Juan, una recopilació dels seus millors monòlegs, l’actriu demostra que el seu talent interpretatiu no té límits i que els rols que l’han fet popular no són més que una petita mostra del que és capaç de fer. San Juan és tot un animal escènic amb una intuïció visceral i una fantàstica complicitat amb el públic. Passa de la comèdia al drama amb una facilitat esfereïdora, demostrant la seva àmplia versatilitat de registres. Així, amb textos escrits per Félix […]

A l’igual que a El principi d’Arquímedes, Josep Maria Miró torna a tancar els seus personatges en un equipament públic (allà una piscina, aquí una casa de cultura), els torna a enfrontar al secret d’un ells i torna a fer que la pressió externa (allà uns pares indignats, aquí una crisi que empeny a decisions extremes) marqui el destí de tots ells. També utilitza de nou uns recursos narratius que permeten veure diferents punts de vista i, fins i tot, torna a posar com a eix de la història un personatge que esdevé víctima i botxí, amb cert aire d’heroi caigut en desgràcia… Tot a la vegada. Sigui com sigui, Estripar la terra no acaba de funcionar amb la mateixa […]

Anem a l’estrena d’Estripar la terra, l’última obra de Josep Maria Miró, un autor que ens va enamorar amb El Principi d’Arquímedes. Tenim uns personatges amb força tensions a partir d’un fet. Un Mcguffin que no es diu durant l’obra, i que tampoc és el més important. Recels entre companys, situació laboral, estabilitat, la vida d’un poble, integració i el més important de l’obra; ens ha de perseguir el nostre passat? Tornem amb els flash-back per poder explicar la història d’aquests 3 personatges. En seqüència il·lògica, tenim una trama que ens atrapa. I el millor de tot, deixant preguntes a l’aire. No tot ha de ser resolt a l’escenari. Per mi, totalment recomanable. Possiblement, per sentir-me una mica reflectit en el personatge de David Marcé. Llegir […]

No és el millor espectacle de La Cubana ni tampoc serà el més recordat, però reconforta saber que el grup es manté fidel als seus principis i que no cedeix en cap de les peces que han fonamentat el seu estil. Campanades de boda es va estrenar en plena crisi, a principis del 2012, i ha aguantat des de llavors amb 12 actors damunt de l’escenari, un muntatge espectacular i una producció de primer nivell. Un esforç titànic que es mereix el més gran dels respectes. Tot i no ser dels millors, la qualitat de l’espectacle és inqüestionable. És cert que la primera part de l’obra, més vodevilesca i costumista (l’esperit de Les Teresines sura per l’aire), s’allarga en excés […]