Recomanacions

Què és una “cloaca”? Una claveguera, el lloc on aflueixen les coses i les persones més vils. Cloaca és una gran metàfora; el que en un principi és un crit de guerra d’un grup d’amics en la seva joventut (Cloaca!), es transforma en el conducte per on sortiran les seves immundícies i fent que millor d’ells mateixos se’n vagi per la “cloaca”. La història dels nostres protagonistes, no és sinó una de tantes que ens podem trobar actualment a les noticies (corrupció, apropiació indeguda, mentides i traïcions), sota l’aparença de bona gent. I és que a sota nostre sempre hi ha hagut i sempre hi haurà conductes subterranis anomenats “cloaques”, que malauradament quan estan plenes acaben rebentant i treien tota […]

Estava clar, d’ençà que es va anunciar el projecte i coneixent la més recent trajectòria teatral de Blanca Portillo, que El testamento de María seria un vehicle d’absolut lluïment d’aquesta actriu ja situada entre els talents més grans del moment. El que no sabíem del cert era si el text aportaria un punt de vista diferent sobre la figura de la Verge Maria o es limitaria a exposar els aspectes més dogmàtics de la història sagrada amb la mare de Jesús com a veu narradora. Afortunadament, no tan sols s’han complert les expectatives pel que fa a l’audaç interpretació de Portillo (vehement, tècnicament impecable i honestament colpidora), sinó que el monòleg escrit per Colm Tóibín ha resultat sorprenent, poètic i […]

Oriol Broggi ha volgut fet una versió pel teatre d’Una giornata particolare, una pel.lícula que es va estrenar l’any 1977, protagonitzada per Sophia Loren (Antonietta) i Marcello Mastroianni (Gabriele) i que està considerada com una de les pel·lícules més maques del cinema italià. Nosaltres és la segona vegada que la podem veure dalt d’un escenari. La primera va ser al 2012 al teatre Gaudí amb la companyia La Pavana. Una versió, en aquella ocasió, ambientada en la visita del dirigent nazi Heinrich Himmler al Madrid franquista de 1940 de la que en tinc molt bon record. L’obra tracta d’un home i una dona que es troben casualment un matí de maig de 1938; tothom a anat a una desfilada que […]

El teatre dins del teatre és un subgènere força freqüent a la dramatúrgia contemporània i, per tant, ja no gaire original. El que no resulta tan habitual és la dramatització de jocs teatrals que proposa Joc de miralls, on se’ns presenten les vides i els conflictes d’un peculiar grup de persones al llarg d’un curs d’interpretació de sis setmanes d’un centre cívic qualsevol. Escrita per Annie Baker, guanyadora del Premio Pulitzer per The Flick; l’obra es pren el seu temps per explicar-nos, de forma molt fragmentada, la psicologia d’aquest grup d’individus, l’evolució de les seves relacions, els seus traumes, els seus complexos, les seves frustracions i les seves pors. Especialment inspirada en els petits detalls, la proposta té un ritme […]

Probablement, quan passi el temps i s’analitzi quines van ser les característiques del teatre català de principis del segle XXI, es parlarà de dos impactes que han afectat molt a les temàtiques de la nostra dramatúrgia: les noves tecnologies i la crisi econòmica. New Order, tot i ser una representant clara d’aquest grup, té la peculiaritat de fugir d’escenaris futuristes, plantejant una història paradoxalment realista: tres persones de classe mitjana que segresten una banquera com un acte de justícia social. Sergi Pompermayer, autor que ha anat alternant els seus treballs al teatre i la televisió, signa (i també dirigeix) un text àgil, divertit, actual i molt ben mesurat. Malauradament, no pot evitar caure en alguns tòpics i certes patinades demagògiques […]

Tot i que, originalment, Las amistades peligrosas va néixer en forma de novel·la epistolar el 1782, la història d’aquests dos llibertins francesos va fer-se molt popular per l’adaptació cinematogràfica que va dirigir Stephen Frears a finals dels anys vuitanta. En aquesta versió teatral de Javier L. Patiño i Darío Facal, el joc de seducció i venjança dels nobles protagonistes i les seves perverses apostes continuen tenint la força i la morbositat del material original. La novetat, en aquest cas, és la incorporació d’instruments musicals que converteixen, per moments, l’espectacle en un veritable concert de rock’n’roll. Les guitarres elèctriques o la bateria, bàsicament, atorguen ritme, vigor escènic i explosions físiques dels actors però, en part, també banalitza lleugerament el contingut de […]

L’obsessió per ser original sovint juga males passades. Quan pretens trencar amb la tradició (ser gamberro, per entendre’ns) cal arriscar i no deixar res a mitges. Las Amistades Peligrosas són un coitus interruptus constant. El director crea tot un seguit de codis i convencions teatrals que plàsticament podríem dir que funcionen però que no els hi permet prou recorregut per a poder integrar-se orgànicament dins l’espectacle. Al cap de cinc minuts d’obra ja està tot el peix venut. El desenvolupament d’aquesta serà un recargolar-se sobre si mateixa cercant la millor manera de ser representada. Una obra en conflicte constant amb una posada en escena que no sempre va favor del “drama epistolar” ni del registre còmic d’alguns actors. A més […]

N’esperava més de Joc de miralls, un muntatge molt elogiat aquesta temporada. Vaig trobar que partia d’un text fluix, repetitiu, efectista i ple de trucs. Un text tan fragmentat que només pot recòrrer als monòlegs per caracteritzar els personatges. Tan fragmentat que no acaba ni una escena sinó que les deixa totes obertes quan arriben al clímax. La única cosa que no em va decepcionar, van ser les interpretacions: interessants, amb matisos i molt ben confegides. Una llàstima. Més informació

Assaig obert és una d’aquelles obres que busca jugar una mica amb l’espectador i amb la seva curiositat. A Assaig obert ens convertim en espectadors accidentals de les misèries d’una companyia de teatre plena de secrets que no ho són tant. Amb gran habilitat i ritme, Sergi Manel Alonso signa un muntatge entretingut, divertit, molt personal i ple d’ironia i mala baba. Tot això acompanyat d’un repartiment que traspua energia i entusiasme. Una obra especialment recomanable per als amants del teatre que vulguin saber què passa darrere el teló. Us divertireu. Més informació

Veient l’obra dóna la sensació de que Gerard Guix, a més de en El rei Ricard III de Shakespeare, s’ha inspirat en We need tot talk about Kevin, l’esplèndida i sòrdida novel·la de Lionel Shriver. En realitat, la intenció de l’autor és posar davant dels nostres ulls la transformació d’un adolescent, que passa de ser un noi tímid i introspectiu a un ésser manipulador, agressiu i violent. I ho fa amb la idea de que el públic es qüestioni si podria arribar a fer alguna cosa per reconduir situacions tan tràgiques com la que ens planteja la peça. El cert és que no és un text còmode, tot i que més que de text hauríem de parlar de guió… L’obra […]

Què faries si tinguessis informació d’interès públic a les mans? Hi ha límits innegociables a la privadesa? Quin motiu real s’amaga darrere la revelació de secrets aliens? Tot s’hi val per triomfar en l’àmbit professional? Aquestes i d’altres preguntes envolten Camargate, la recreació de la coneguda conversa mantinguda entre Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez el 7 de julio de 2010 al restaurant La Camarga de Barcelona. En un escenari minimalista -una taula parada i dues cadires-; pel qual circulen tres personatges -les dues protagonistes de la conversa i un tercer en discòrdia, que tant fa de cambrer com de fill de polític-; el guió de l’obra resulta poc sorprenent i, fins i tot, una mica fluix. Potser perquè hi ha […]

És el recorregut que ha fet aquesta obra mestra d’Ettore Scola i el seu inseparable guionista Ruggero Maccari, on veiem a dues persones que aprofitant que estan “soles” a la ciutat, es confessen l’un a l’altra i fan una mena de catarsi que els canvia la vida. Molt fidel a la peli, quasi seqüència a seqüència, des del meu punt de vista ha patit d’una certa lentitud que l’ha llastrat i en determinants moments l’ha fet una mica pesada. Per culpa d’això penso que la parella d’actors no s’ha pogut lluir com tots esperàvem. La Biblioteca plena a vessar. Llegiu-ne més.

A ulls dels espectadors, podria semblar una broma, o un diàleg manipulat per fer riure al públic, però us ben asseguro que no es tracta pas cap comèdia i que no s’ha afegit RES més del que es va dir en aquella trista trobada entre dos voltors disfressats de persones respectables, una d’elles que s’autonomena constantment com a “Presidenta”. L’acció del que veiem té un caire gairebé esperpèntic i còmic, però la realitat és que ens mostra cruament com funciona la corrupció, la política en aquest pais i els seus passadissos. Llegiu-ne més.

Blanca desvelada és una obra de teatre escrita e interpretada per Alejandra Jiménez-Cascón i dirigida per la Montse Bonet. Un monòleg on tots els personatges, més d’una desena, estan interpretats per una sola actriu i creieu-me si us dic que és una interpretació realment increïble! Una feina impecable, molt treballada i d’un desgast interpretatiu brutal. Dues històries separades en el temps, la Carmen (una presonera de guerra) i la Blanca (una actriu còmica), però amb un lligam en comú que al final descobrirem. Pel camí un munt de personatges (la tia, la mare, l’amiga, la parella, una massatgista, una santera…) on l’actriu demostra un gran nivell de treball i un domini de l’entonació i la fonologia per cada personatge extraordinaris; […]

La història escrita per Chorderlos de Laclos a finals del segle XVIII ha estat portada a escena i a la gran pantalla en nombroses ocasions, sent la més icònica la versió protagonitzada a finals dels 80 per Glenn Close, John Malkovich i Michelle Pfeiffer. Tot i això, la versió que ens presenten Patiño i Facal presenta una posada en escena molt diferent a la que, fins ara, estem acostumats a veure. Precisament, aquest és un dels grans encerts de la producció, la qual conserva la transgressora història de la novel·la original, però aquesta transgressió també s’extrapola amb molta valentia a la forma de narrar i de presentar-nos la història. En aquest sentit, ens trobem amb una posada en escena totalment […]