Recomanacions

A aquestes alçades de la pel·lícula Lluís Homar ja ha demostrat que és un dels millors actors de la seva generació. La qualitat de la seva feina no només no es qüestiona sinó que es celebra. I això em fa preguntar-me: calia aquesta Terra baixa? Calia convertir un text amb més de deu personatges en un monòleg? Calia que l’Homar s’enfrontés a aquesta tasca? Aporta tot plegat alguna cosa més enllà d’alimentar l’ego del protagonista? Honestament, jo penso que no. Això sí, Lluís Homar i Pau Miró fan una feina excel·lent davant del repte autoimposat. Molt recomanada per a fans de l’actor o del text. Més informació

Una de les característiques més representatives de la literatura romàntica dels segles XVIII i XIX és l’obsessió dels seus protagonistes per la idea del suïcidi. Com a defensa de la seva llibertat individual i en exaltació dels sentiments per sobre de la raó, aquests personatges apel·len a treure’s la pròpia vida per poder alliberar-se de la profunda tristesa que els envaeix. L’obra del dramaturg suís Igor Bauersima, dirigida per Àlex Mañas, és, en certa manera, una actualització d’aquest patiment apassionat traslladat a dos joves dels nostres dies. Mariona Tena i Joan Carles Suau interpreten de forma molt emotiva un noi i una noia que decideixen trobar-se en un punt remot de Noruega per llançar-se junts per un precipici. El muntatge […]

Ha arribat a final d’any, però per fi el Liceu s’ha dignat a posar el seu granet de sorra a l’any Strauss, en què se celebra el 150è aniversari del naixement del compositor alemany. Arabella, estrenada a Dresden el 1933, va arribar al Liceu el 1962 per mà d’una debutant Montserrat Caballé i des d’aleshores només s’hi ha representat en tres ocasions comptant l’actual. És un balanç ben minso per a una òpera tan meravellosa. La història d’Arabella és la d’una família noble vinguda a menys que es veu en la necessitat de casar la filla gran (Arabella) amb un magnat perquè pugui fer sortir la família del sot on està ficada. La música que Strauss posa a cada personatge […]

Valent perquè si els responsables fossin acomodaticis i murris s’haurien plantejat imprimir una revista porno que amb un parell de mascles ensenyant el cul de davant i dues femelles el de darrera tirarien endavant un projecte “cultural” que pagaria un 4% d’IVA. Valent perquè no és fàcil muntar una història, posar-hi música, músics i cantants, obrir portes i que funcioni. I doncs, anàvem pets? No, hi creien i se la van jugar, i se’n van sortir. Potser ja heu fet tard, però no defalliu, intenteu trobar entrades al Círcol Maldà per aquest espectacle, Mares i Filles, un musical de petit format en que l’únic petit és el format; el demés és gran, gran…

Fa uns anys es va estrenar a la Sala Petita del TNC Present vulnerable, una meravellosa coreografia d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz en la qual s’hi rellegia el dietari que donava nom a l’espectacle i un poemari, Cançoner. Una idea semblant vesteix la posada en escena de Sala de miralls on s’entrellacen el poemari Centre de brevetat i el darrer dietari homònim de Feliu Formosa, lligant-hi alguns esquerdills d’altres quaderns recents com són A contratemps i El somriure de l’atzar, i encara alguns fragments inèdits d’un llibre de memòries d’infància Sense nostàlgia, que es publicarà a principis de l’any vinent. Posar en diàleg aquest dietari amb el poemari és donar llum plural a l’univers literari i vital de Feliu Formosa. […]

Primer va ser un fet real, després una bona novel·la –Premi Sant Jordi 1979-, més tard una pel·lícula mediocre de Jordi Cadena i ara una obra de teatre correcte, ben adaptada i dirigida amb elegància. La veritat és que transformar un llibre de quasi 200 pàgines en una horeta justa de funció, i amb dos únics actors per defensar-la, és una tasca realment important. Tot i així, es capta bé l’essència d’aquesta història  d’opressions, de sotmetiments, de petits dictadors quotidians… una història, en definitiva, que enganxa pel seu rerefons enterbolit. Potser s’haguessin pogut estalviar alguns paràgrafs excessivament literaris, i també hagués estat millor prescindir d’escenes que teatralment ens diuen ben poc. Els actors, però, compleixen molt bé i aporten agilitat a […]

El president és una obra de teatre escrita per Thomas Bernhard l’any 1975; una tragicomèdia on podem veure les misèries i rareses de les altes esferes del poder. En aquesta obra podem apreciar el peculiar estil satíric, propi de la narrativa de Bernhard, sobre tot durant el monòleg, amb to irònic que fa la presidenta; utilitzant frases reiteratives i encadenades plenes de detalls minuciosos i obsessius. Frases que avancen i tornen enrere per tornar a dir el mateix. Gesticulacions absurdes davant d’un mirall, obsessions i paranoies, que mostren en la protagonista un punt de bogeria. Francesc Orella i Rosa Renom interpreten als dos protagonistes principals ; el president i la presidenta, unes interpretacions  que ens han deixat impressionats. Dos monòlegs […]

Representant de la renovació teatral de la segona meitat del segle XX, l’austríac Thomas Bernhard va sacsejar consciències amb la seva ironia malsana i el seu pessimisme de moralista fastiguejat, englobat dins del moviment conegut com la “nova subjectivitat”, al que també pertany Peter Handke. A El President, Bernhard va afrontar el gènere de la farsa política carregant-lo d’humor negre i excessos propis del teatre de l’absurd de Ionesco. L’obra, dirigida aquest cop per Carme Portaceli, és, bàsicament, un seguit de monòlegs esperpèntics del president d’un Estat i la seva dona en un moment de crisi institucional on un atemptat dirigit contra ells ha posat fi a la vida del seu estimat gos i d’un coronel. Amb aquesta brillant excusa, […]

El primer que crida l’atenció d’aquest muntatge escrit per Marc Artigau és la seva ambientació. L’escenografia recreant un bosc amb una inquietant il•luminació i una boira espessa que, fins i tot, per alguns espectadors, pot arribar a ser molesta, generen una atmosfera màgica i misteriosa perfecta per emmarcar el conte que a continuació ens explicaran. Amb un accentuat to poètic característic del seu autor, Arbres planteja una mena de triangle romàntic i força atípic on per sobre de tot destaca l’ús de la imatge i la paraula. En aquest sentit, l’obra, dirigida per Aleix Fauró, renuncia a certes convencions de la narrativa teatral en favor de les metàfores del llenguatge i de la posada en escena. Això aporta una gran […]

El millor Broadway s’ha teletransportat al Teatre Tívoli amb aquesta comèdia musical de monges superstars. No cal ser un freak de la pel·lícula del 92 per gaudir-la, doncs Bill i Cherill Steinkellner l’han reinterpretat dotant la història d’una espectacular posada en escena que et deixarà anclat a la cadira amb la boca oberta. La factura és impressionant: el musical (produït per Whoopy Goldberg) és una franquícia que reprodueix centímetre a centímetre el muntatge novaiorquès. Compta amb centenars de vestuaris i desenes d’escenografies que pugen i baixen per reproduïr el Convent de Santa Maria. La purpurina i la música d’Alan Menken (Aladdin, Pocahontas, La Bella i la Bèstia, Hércules, La Sirenita…) fan la resta, amb setrill humorístic de El Terrat, que ha adaptat amb […]

El llarg dinar de Nadal és una obra de teatre escrita per Thomton Wilder l’any 1931 i que la cia. La Ruta 40 ha estrenat al Círcol Maldà. Amb un repartiment de set actors hem reviscut el  dinar de Nadal  de la família Bayard durant noranta anys. Una obra que ens parla del pas del temps, de la vida, de la mort i de la família. Un dinar de Nadal, on es fan comentaris repetitius i es recorda a aquells que ja no hi son. L’obra comença amb el primer dinar de Nadal dels Bayard  a  la casa nova que s’acaben de comprar. Ens trobem en el menjador de la casa, on dues minyones aniran  parant la  llarga taula ; […]

En els diferents espais de l’entitat cultural d’ Els Lluïsos de Gràcia, s’estan representant cada dissabte quatre obres de petit format, d’una durada de 15 minuts aproximadament i a un preu molt assequible,3 euros per passi. Si les voleu veure totes tindreu una promoció de 10 euros i una cervesa Moritz de regal. Cada obra es representa quatre vegades, en un interval d’una hora per sessió ; és a dir, per exemple “Gato encerrado” es va representar a les 20:30h , 21:30 h, 22:30 h i 23:30 h. Mentre t’esperes entrar al següent passi, pots prendre alguna cosa en el bar que hi ha improvisat a la planta baixa. Nosaltres les vàrem agafar totes quatre i amb una cerveseta a […]

David Selvas ha fet una creació molt personal i allunyada de Shakespeare, cosa que ja va fer amb la Hedda Gabler d’Ibsen fa un parell d’anys al Lliure. El seu Timó és ben bé un drama contemporani amb estètica, personatges, situacions i problemes dels nostres dies. Quan sentim les paraules ressonants de Shakespeare enmig d’un escenari banal i embrutit el xoc és gran, més encara si hi afegim una banda sonora de música disco. El còctel és impactant i demolidor, però he de reconèixer que em va agradar perquè em va sacsejar. Per damunt de tot, cal lloar sense matisos el treball de Julio Manrique, un gran actor que aquí se supera. Encarna el personatge de Timó al llarg de les seves fases […]

Dues de les obres de Shakespeare que més m’agraden són les que tenen a veure amb la fantasia. Una d’elles és La tempestat i l’altra la que ara ens ocupa… M’agraden, sobretot, perquè en elles l’autor esdevé més lliure que de costum i parla amb molta més claredat de temes que en altres obres es veien acotats per les convencions del moment. Es diu, fins i tot, que en El somni d’una nit d’estiu hi ha moltes referències personals i d’altres que apunten a personatges reals de l’època, ja que no cal oblidar que l’obra es va representar per primer cop en el marc de la celebració d’un casament. També hi ha molts símbols eròtics i moltes situacions que parlen de la […]

Ja ho diuen a l’APM?: “Un fenómeno: Lluís Homar!”. L’actoràs demostra el respecte incondicional que té pel text d’Àngel Guimerà i la coneixença del mateix. Ell sol omple un espai auster i senzill, però que evoluciona tal com ho fa la història i el blanc immaculat de l’inici va donant pas al caos provocat pel llop que és l’home. Gran adaptació del text a quatre veus per a un sol actor, un experiment arriscat i ben resolt que acaben d’empaquetar una gran posada en escena, la magnífica veu de Sílvia Pérez Cruz (em confesso enamorat d’aquesta veu) i la força del propi Homar, que demostra una vegada més estar en plena forma dalt de l’escenari.