La dissidència davant d’un món que ja no és el mateix
Bartleby, l’escrivent és originalment una petita novel·la publicada el 1853 on, amb una senzillesa desarmant, Herman Melville construeix un dels personatges més enigmàtics de la literatura: un oficinista que, davant de qualsevol ordre, respón incansablement amb una mateixa frase: Preferiria no fer-ho. Una negativa que s’ha convertit, amb el pas dels anys, en objecte de múltiples interpretacions filosòfiques, polítiques i psicològiques.
L’adaptació que aquests dies es pot veure a la Sala Atrium aposta per la mateixa essència del relat. Tot recau sobre un únic intèrpret, Albert Prat, que assumeix la veu de l’advocat i cap del protagonista absent. Perquè Bartleby mai no apareix en escena, cosa que contribueix a reforçar el seu caràcter fantasmal i simbòlic.
Prat sosté el monòleg amb solvència i elegància. La interpretació és precisa, mesurada i intel·ligent. Sap administrar el ritme del relat i construir progressivament el desconcert que provoca aquest treballador incapaç —o decidit— a deixar de participar del joc social. El seu treball és un dels grans actius del muntatge.
També ho és el material de partida. Bartleby continua essent una peça fascinant des d’un punt de vista filosòfic. La negativa persistent del personatge permet explorar qüestions tan universals com la dissidència, l’obediència, la confiança, el poder o els pactes invisibles que sostenen qualsevol comunitat. Què passa quan algú decideix no seguir unes normes que tots els altres hem acceptat i assumit fins el més profund del nostre subconscient? Què ens incomoda tant d’algú que simplement deixa de jugar?
A poc a poc, el Bartleby que inicialment apareix revestit d’una certa aura heroica es va revelant com una figura més ambigua: un ésser fràgil, miserable fins i tot, desconnectat d’un sistema social que sembla haver deixat d’interpel·lar-lo. La seva resistència ja no és èpica; esdevé silenciosa, opaca i desconcertant.
I és aquí on també s’esgota bona part de les virtuts de la proposta. Perquè, un cop formulada aquesta pregunta, el recorregut dramàtic sembla limitar-se a insistir-hi. L’obra convida a reflexionar, sí. Però costa trobar-hi una evolució emocional o una veritable commoció. El discurs és suggeridor, però el viatge teatral esdevé una mica estàtic.
En ple segle XXI, mentre convivim amb una acceleració tecnològica sense precedents, amb la irrupció de la IA transformant la naturalesa mateixa del treball, amb crisis climàtiques, econòmiques i socials que qüestionen els fonaments dels nostres sistemes de convivència, costa no preguntar-se quina imperiosa urgència ens empeny a situar Bartleby a la cartellera de la temporada 26/27.
No perquè els seus temes hagin deixat de ser interessants. Sinó perquè el pacte social que Melville posava en crisi fa més d’un segle està sent avui qüestionat des d’un lloc radicalment diferent. Ja no és només l’individu qui diu preferiria no fer-ho. És el mateix concepte de treball, d’autoritat, d’obediència i fins i tot de subjecte el que s’està transformant davant nostre. Potser una revisió contemporània de Bartleby podria haver establert aquest pont.
La proposta de la Sala Atrium ofereix una lectura rigorosa, ben interpretada i intel·lectualment estimulant d’un dels grans relats de la modernitat. Però també deixa la sensació d’haver contemplat una peça més interessant per les preguntes filosòfiques que desperta que no pas per l’experiència teatral que genera.