Una tragèdia familiar amb poca profunditat dramàtica
Les trobades familiars, els dinars al voltant d’una taula han estat utilitzats per molts autors com a motor dramàtic. El prototip és La boda dels petits burgesos de Bertold Brecht o Qui tem a Virginia Woolf? D’Edward Albee. El màxim exponent del drama és Festen (celebració) de Thomas Vinterberg, una de les obres de tragèdia familiar de cambra més representades a Europa. L’espai reduït fa que les tensions no puguin escapar i esclatin.
La truita és un d’aquests subgèneres, un dinar familiar, la celebració de l’aniversari del pare que reuneix a les tres filles amb les seves parelles. Converses aparentment trivials es converteixen en una dissecció de les relacions familiars.
L’autor és el francès Baptiste Amann l’obra del qual presenta temes recurrents com la memòria històrica, la família o la realitat contemporània. A França hi ha altres exemples d’aquest gènere com Le Prénom de Delaporte en el que la tria del nom d’un fill acaba desembocant en una veritable batalla verbal.
La truita ha estat traduïda i adaptada a Catalunya per Carles Batlle i l’ha dirigit Ferran Utzet. Com li és propi a aquest gènere, l’escenografia es basa en una taula gran amb cadires i l’opció d’entrar i sortir per dues portes laterals per donar mobilitat i l’oportunitat de fer diàlegs més íntims en grups reduïts.
Utzet ha introduït tota classe de recursos teatrals que disminueixen la tensió però que en algun moment poden allunyar-te del contingut de l’obra. Una gotera que s’acaba convertint en pluja sobre l’escenari, un karaoke iniciat per un cunyat i que acaba cantant tot el públic, el muntatge d’una escena sobre l’altre de manera simultània o la projecció d’imatges que acompanyen escenes anteriors són recursos visuals molt curiosos que criden l’atenció del públic. El gran planter d’actors i actrius són l’atractiu principal de l’obra i les seves magnífiques actuacions supleixen amb escreix la falta de profunditat dramàtica. Capitanejats per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Marc Bosch, Sara Espígul, Tai Fati, Miranda Gas i Arnau Puig ens ofereixen un teatre sòlid, sense escletxes i una sensacional interpretació.
L’obra té com a clímax un conjunt d’escenes que no funcionen perquè no han estat ben madurades per part de l’autor. A diferència de Festen, no hi ha desencadenants clars i el públic no acaba d’entendre el perquè d’aquesta ràbia generacional de les filles cap als pares. Els actor i actrius estan immillorables i fan brillar un final confós i desdibuixat.