Acomodar el passat no és fàcil
Totes les relacions són complicades, però les amoroses o sentimentals encara més. Una persona que ha format part de la vida d’una altra durant un cert temps de manera completa i estreta és molt difícil de deixar enrere o, fins i tot, assumir que ja no hi serà més -encara que tot hagi acabat mitjanament bé-. I és que si una cosa identifica l’ésser humà són les seves relacions i la manera com li agrada embolicar-ho tot.
L’Elena i l’Adrià es retroben un any després d’haver deixat la seva relació. Tots dos han intentat sobreposar-se a tot el què va passar i intenten continuar amb la seva vida. La seva voluntat és continuar a la vida de l’altre, encara que no sigui de la mateixa manera que abans. Són importants l’un per l’altre i no volen perdre’s. Però com qualsevol personal pot intuir, no serà tan fàcil ni sortirà tan bé com esperen.
Un text àgil, divertit i molt entrellaçat amb els temes actuals que connecta amb el públic, especialment en aquells moments que es fan referències a coneixement compartit o modes del moment. El nucli de la història, aquesta voluntat de seguir connectats, ressona en l’espectadora i en el seu propi imaginari, fet que fa que s’entregui al relat. L’aparició de personatges externs a la relació, tot i que tenen sentit i s’agraeix aquesta manera d’obrir la mirada a l’entorn, a vegades és una mica repetitiu, i fa que la història descarrili una mica i s’allargui sense necessitat. Res, però, que uns bons acomodadors no puguin fer oblidar -no es pot dir res més, perquè seria desvetllar massa-.
Júlia Jové i Xavi Navarro estan increïbles, la seva disposició als personatges, la seva absoluta valentia per deixar-se emportar per allò que el relat necessita és d’agrair. Però si una cosa s’ha de destacar són les magnífiques veus que tenen tots dos, que mostren amb una passió contagiosa. Jové en el moment karaoke deixa amb la boca oberta al públic. Magnífica. I al seu costat es troba Andrea Mir, una descoberta que s’espera veure en més espectacles. La seva interpretació musical al piano, efectes i veu és perfecte.
La música i les lletres de Miquel Tejada atrapen al públic i creen una atmosfera que embolcalla a l’espectadora que, sense adonar-se, s’ha convertit en part de l’escenografia on viuen els personatges.
Una obra emotiva i divertida que posa el mirall en moltes relacions i que ens roba el cor de manera insospitada per un parell d’acomodadors dels quals jo, espectadora, vull continuar sabent de la seva història.