Una truita a mig gas

La Truita, l’obra de Baptiste Amann dirigida per Ferran Utzet, es presenta inicialment com una comèdia sobre les relacions familiars i de parella per anar derivant, progressivament, en un drama marcat per les mancances emocionals dels seus protagonistes. Malgrat la premissa i un repartiment encapçalat per dues primeres espades com Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, la proposta no acaba d’alçar el vol.

Part de l’estructura está articulada al voltant de monòlegs individuals on cada personatge exposa els seus anhels, desitjos i ideals, no sempre funciona. Alguns d’aquests soliloquis resulten excessivament filosòfics i complexos de comprendre, desconnectant el públic tant per contingut com per una certa desigualtat en les interpretacions. A més, les rialles de l’auditori responen més a situacions o acudits fàcils que no pas a la subtilesa de la comèdia.

El ritme és un altre dels grans hàndicaps: els aproximadament 120 minuts de durada pesen excessivament i fan que certs trams de l’obra es devinguin feixucs i soporífers. Tanmateix, no tot és ombra. Cal destacar una escena que brilla per damunt de la resta: la trobada entre Emma Vilarasau i el seu gendre no desitjat, un moment d’una delicadesa i posada en escena impecables.

En definitiva, ni la presència indiscutible de Vilarasau i Boixaderas aconsegueix salvar un conjunt que es queda a mig gas. Una oportunitat perduda per treure més suc a un text que acaba naufragant en el seu propi ritme.