Recomanacions

Que jo recordi ja és la tercera vegada que l’extraordinària novel·la de Rodoreda puja als escenaris de casa nostra. En el 2004 va ser el mateix Joan Oller qui va convertir el text en un monòleg per a tres actrius, amb un muntatge que recorda molt al que ara se’ns presenta. Quatre anys més tard, Toni Casares dirigia al TNC una versió més formal que aprofitava tots els recursos de la sala gran. Però és amb la versió produïda pel Teatro Español de Madrid on potser s’arrisca més, ja que a part de fer una versió castellana s’ha convertit la novel·la en un monòleg per a una sola actriu. La direcció torna a recaure en Oller, que coneix molt bé el text, i […]

La mort dibuixada a través de titelles / esquelets capaços d’esclatar i tornar a la seva forma enmig d’un ball caribeny o haitià, en què no se sap si estem davant el triomf de la mort sobre la vida, o davant d’una invitació hilarant a relativitzar les coses: tard o d’hora ens arribarà. Com el relat aquell de la Mort a Samarra, en què el protagonista intenta fugir en va d’ella. Titelles en estat latent, com el pianista que camina en la corda fluixa i acaba dormit sobre ella… o aquesta pobra titella que prendrà el seu últim bany amb pistola en mà, escoltant una trista cançó que parla sobre amor i titelles. L’amor i el cor trencat; cert és […]

En aquest moment on sembla que (bàsicament, al cinema) s’han posat de moda les distopies protagonitzades per adolescents, era lògic que el teatre també reflectís aquesta tendència. L’encarregat de portar-ho a terme, en aquest cas, ha estat Marc Rosich que, tot i haver obtingut els seus millors resultats amb adaptacions (com Plataforma o la recent Woyzeck) que com a dramaturg, té prou recorregut per esperar-ne un text interessant. Malauradament, Utilitat programada és una obra amb un grapat de bones idees desaprofitades i un to, en general, massa juvenil, fins i tot, en alguns moments, infantilitzat. Els joves actors, almenys, defensen el producte amb ganes i una ingenuïtat carismàtica que no serveix, però, per solucionar les seves carències narratives. A més, […]

El principal problema d’Utilitat programada és que no acaba de trobar el camí per on transitar. Si llegim les intencions de la companyia veurem que el que es vol és retratar una joventut alienada i sobreprotegida que només troba sortida a través de la insurrecció, però tot passat pel filtre de la ciència ficció i la temàtica dels superherois. Dóna la sensació que es vol parlar, soterradament, de qüestions com la “generació perduda” o la Llei Mordassa, però finalment el decorat pretesament psicodèlic, les malles de colors, la cançoneta a l’estil del Club Super3 i el to més o menys grotesc acaben per fer-nos oblidar del fons i quedar-nos amb una forma més superficial del que es pretenia. Per moments sembla que tot s’hagi enfocat cap a un […]

O sigui que el personatge fagocita a la persona, a l’actor, i és una llàstima perquè Rafael Álvarez en sap molt de l’ofici d’actor i a més és una força de la naturalesa, però s’està estancant i abusa dels hay nivel i lo estoy superando i de repetir coletillas quan el públic li riu desmesuradament les gràcies i això li fa perdre el fil de la història. Jo n’era un gran admirador, però em temo que li ha arribat el moment de buscar-se un director que el marqui. La posada en escena d’aquest espectacle és molt bona i hi ha moment en que és molt agut i divertit perquè tot i els defectes que he esmentat, continua sent un crack.

Un clàssic que ha esdevingut actualitat per la temàtica que ens porta a l’escenari. FRANK V m’ha agradat des de la primera nota musical amb una posada en escena espectacular i unes interpretacions dels actors, que esdevenen cantants i que se’n surten prou bé. L’aportació musical d’Arnau Tordera i les Obeses m’ha encantat. Sota una forma de teatralitat que pot semblar grotesca i fins i tot propera a l’esperpent, ens mostra en clau de Music Hall, una realitat molt tràgica per la seva crueltat però a la vegada molt i molt actual; potser ara es pot arribar a entendre el fet que es pugui representar, però en els anys en els que es va estrenar, era força difícil fer-ho i […]

La novel·la homònima de Mark Haddon és meravellosa, dolça, tendra. L’adaptació teatral que n’ha fet Simon Stephens també ho és. És una història molt original que gira al voltant d’un nen de setze anys amb la síndrome d’Asperger —si bé en cap moment no se’ns dóna informació concreta del tipus de trastorn que pateix. El petit Christopher Boone és un vailet amb una intel·ligència descomunal per a la matemàtica, però que en canvi, no sap interactuar amb les persones que l’envolten ni amb la societat en general. Tot i així, de seguida empatitzem amb ell i ens hi identifiquem. La clau de l’obra és fer que el públic es posi completament dins la pell d’en Christopher. La posada en escena […]

De nou a un dels “nostres” teatres de referència, la Vilella, hem gaudit d’una nit excepcional amb NOMES RICARD basat en l’obra Ricard III de Shakespeare interpretat per Xavier Torra. Un únic actor que es transmuta en diversos personatges sense deixar en cap moment el paper de Ricard, un escenari buit que s’omple amb la seva força corporal i el seu poder escènic i una il·luminació milimetricament estudiada, ens ha fet viure una experiència indescriptible Una interpretació brutal, en un espai negre i buit, per tal d’emmarcar la tragèdia encara mes, utilitzant la paraula, l’expressió del rostre i de tot el cos a mesura que es va transformant d’un a un altre personatge en dècimes de segon, canviant el to […]

Hem vist al Teatre Goya a una Lolita Flores interpretant una Colometa diferent, una nova versió de la Plaça del Diamant que ha adaptat i dirigit Joan Ollé. La seva interpretació m’ha transmès tendresa i fins hi tot m’ha fet emocionar, l’ha interpretat amb humilitat i sense sobreactuar, però sincerament m’ha faltat alguna cosa per considerar-lo un espectacle del tot rodó. De vegades hi ha muntatges que possiblement els escau millor de representar-se en sales més petites, més íntimes, al menys en aquest cas. Penso que la Colometa de Joan Ollé hagués preferit compartir els seus sentiments més íntims, en la intimitat d’una sala petita, envoltada per la calor del públic. Un públic que de segur s’hagués emocionat veient de […]

Dues coses sorprenen d’entrada d’aquest Frank V dirigit per Josep Maria Mestres. La primera és la vigència del seu text, escrit originalment l’any 1959 per Friedrich Dürrenmatt, amb crítiques a la banca privada, els interessos dels poderosos i la corrupció del mateix sistema que són de rigorosa actualitat. L’altra és la lleugeresa del seu empaquetatge musical: una barreja entre el cabaret, l’estil Broadway o, fins i tot, el Music Hall més clàssic. És evident que aquesta superficialitat formal no és més que una postura que pretén fer una mirada irònica a la immoralitat dels fets que relata. Així, el que aconsegueix és un muntatge divertit, dinàmic, entretingut i molt animat, caricaturitzant la maldat dels seus protagonistes, amb mala llet i […]

Com, què i qui determina la qualitat artística o de l’artista? Quins són els paràmetres per poder valorar un espectacle? Les coses són com són, o com els crítics volen que siguin? Coses nostres és una obra escrita i dirigida per l’actor Ramon Madaula. Una idea que sorgeix de les inquietuds del propi autor i que reconeix com autobiogràfica, on hi ha un desdoblament davant un pensament vist des de les dues parts, la creativa i la crítica. Una confrontació entre el crític i l’artista o creador i un debat dialèctic sobre lo difícil que és crear i lo fàcil que és opinar o criticar un espectacle. Dos punts de vista diferents, que tenen la seva part de raó i […]

Des que vàrem descobrir el món de les titelles per adults, intentem no perdre’ns-en cap. De moment ja som seguidors de Miguel Gallardo, Javier Aranda i des de ahir d’Ángel Navarro, gràcies al seu espectacle Gabinete Onírico que podeu veure actualment a la Sala Fènix. De nou un descobriment agradablement meravellós i màgic. Gabinete Onírico és un espectacle de titella de fils, articulat i de control vertical que ens ha tornat a sorprendre novament dins del món de les titelles. El fet d’estar articulat, li dona a la titella el moviment natural i l’efecte de personatge viu que vam poder veure ahir. Realment espectacular. Un treball artístic impressionant, que ens va deixar captivats des del primer minut de l’espectacle. L’escenografia és […]

És inevitable veure l’última estrena de Jordi Casanovas com si fos l’última peça escrita per un altre Jordi, en aquest cas l’inefable Galceran. La situació, els diàlegs picats i enginyosos, els girs argumentals… tot són elements que ja hem vist en altres obres, com per exemple Paraules encadenades o El mètode Grönholm. La particularitat d’aquesta peça és que el tema principal, que evidentment no revelarem, es resumeix en la frase final, talment com si fos un acudit o una broma de mal gust… No és el més afortunat de la funció, tot i que causa el seu efecte… Per a mi aquest tipus d’obres triomfen sobretot per l’enginy en que van obrint camí durant tota la funció, creant un suspens […]

Els espectacles d’improvisació, com altres formats de comèdia com el stand-up, per exemple, tenen grans virtuts com l’espontaneïtat i la proximitat, però també inconvenients com el poc marge de reinvenció que deixa el mateix concepte. A Barcelona, hem pogut gaudir durant dècades de bones propostes de grups d’improvisació amb una resposta sempre positiva del públic. En aquest sentit, Societé Improvisé! satisfarà les expectatives dels seguidors més entusiastes d’aquest gènere i, probablement, sorprendrà els seus nous espectadors. Malgrat això, es troba a faltar més risc i més novetat, ja que, tot i que els seus actors són fantàstics i la seva tècnica, esplèndida, no aporta cap joc escènic que no s’hagi pogut veure prèviament. Potser és demanar massa a un muntatge que […]

Friedrich Dürrenmatt és un autor suís que va triomfar en llengua alemanya durant els anys 50 i 60 del segle XX. La seva força teatral, la foscor i la crueltat dels temes que escollia, així com  la seva crítica social i política -sovint representada de forma expressionista-  el van caracteritzar i van fer d’ell un dramaturg incòmode. Frank V sembla, actualment, una broma força oportuna fabricada abans d’ahir, però no cal oblidar que es va estrenar fa 56 anys en forma d’opereta. Al Lliure l’han adaptada i readaptada -tot i existir una excel·lent versió de Feliu Formosa- i li han afegit escenes i cançons… tot traient-ne d’altres. L’exercici ha transformat la duresa de l’original en un simpàtic musical que té els seus encerts, […]