Recomanacions

La Pavana, una companyia històrica del teatre valencià, ha arribat quasi a final de temporada per proposar-nos aquest atípic musical de forma inesperada. S’ha triat per a l’ocasió una antiga obra de Frank Marcus que fins i tot va tenir la seva adaptació al cinema, amb escàndol i censura inclosos (eren els anys 60 i la indústria americana encara no permetia ni entenia un petó lèsbic). L’obra, evidentment, ja està una mica passada però Rafael Calatayud ha optat per transformar-la en una obra amb cançons, amb molta mala llet i molt d’humor. És cert que les parts humorístiques i les cantades funcionen molt millor que alguns diàlegs, i fins i tot descompensen el conjunt. També es pot discutir l’opció escenogràfica i la repetició de […]

El cartell d’aquesta obra és una mostra prou significativa del tipus d’espectacle que gaudirem si ens apropem al Romea, tot reflectint el tipus de personatges i d’humor presents, els quals constitueixen la seva pròpia essència. De fet, la idea de partida de l’obra és prou atractiva i potent com per desenvolupar una història amb contingut, però malauradament, aquesta acaba sent víctima dels seus propis encerts i de les seves característiques identitàries. Així, només entrar a la sala, ens trobem amb un escenari minimalista que sembla estar a mig construir i en el que s’observen les entranyes de l’escenari. En aquest sentit, partint d’un pressupost ajustat, s’aconsegueix una escenografia atractiva, funcional i visual, que al fusionar-se amb la il·luminació elaborada de l’obra donen lloc a uns […]

De vegades no hi ha prou en tenir un bon text, unes interpretacions brillants i una bona veu per ser un espectacle d’aquells que en diem rodó. Avui ha estat una d’aquelles vegades que no saps perquè no t’ha acabat de convèncer el que has vist, tot i que tots els seus ingredients eren més que bons.Com quan fas un arròs amb peix fresc i no t’ha quedat espectacular. La companyia La Pavana ha triat el teatre Romea per celebrar el seu 30 aniversari, i nosaltres com a fidels seguidors d’aquesta companyia,  que  vàrem descobrir al Versus Teatre amb la adaptació de l’obra “Una jornada particular” (un dels millors treballs de la companyia), els hem anat seguint en totes les propostes que han […]

No es pot negar que la trilogia Tot pels diners ha estat una de les experiències més comentades i interessants de la temporada teatral a Barcelona. Vaig aplaudir l’agosarada Mammón i em van emocionar algunes parts de Cleòpatra, tot i ser obres que només tenien en comú un personatge i un tema… que els autors van utilitzar gairebé com a mcguffin. Amb L’onzena plaga, però, no trobo ni el pretext, ni em crec les situacions o els personatges. Com es pot parlar d’okupes i desnonaments amb un pastís d’Escrivà damunt de la taula? A més, què se n’ha fet de Dylan Bravo i el seu gran carisma? On està? És cert que tenim una colla de personatges que parlen contínuament […]

L’entremès és una peça dramàtica, burleta, breu i d’un sol acte, amb molt de moviment i enrenou per part dels protagonistes; personatges que pertanyien a les classes populars i  que solia representar-se a finals del segle XVI i durant el segle XVII i XVIII  ( durant el segle d’or espanyol), fins a la seva prohibició en el 1780. Es tractava d’un espectacle que es basava fonamentalment en l’entreteniment. Petites obres senyalades d’immorals en la seva època, on es criticava obertament els costums d’aquells temps. Un dels dramaturgs més representatius d’aquest tipus de relats va estar Miguel de Cervantes Saavedra. En aquesta ocasió la companyia La Abadia, ens presenten tres dels vuit “entremeses” escrits per Cervantes: “La cueva de Salamanca”, “El […]

Doncs sí, la trilogia Tot pels diners arriba a la seva fi, però el final ha estat tan meravellós que ha valgut la pena. L’onzena plaga és un text coral perfectament equilibrat. Amb un ritme impecable i uns personatges perfectament confegits, ens trobem davant d’una peça que torna a enfrontar-se a fons amb el tema central de la trilogia: el poder de corrupció dels diners sobre l’ànima humana. Un excel·lent David Selvas dirigeix un repartiment francament inspirat que dóna vida a una galeria d’antiherois patètics atrapats en les seves vides infelices. En el conjunt destaca, sens dubte, una magnífica Mima Riera, capaç de trencar-nos el cor. Dylan Bravo s’acomiada aquí de nosaltres com si d’un somni (o d’un malson) es tractés. Ara ja […]

Tornem de nou a l’Espai Lliure per poder veure la tercera part de la trilogia: Tot pels diners amb  “L’onzena plaga ” , una obra escrita per Victòria Szpunberg, on se’ns presenta un text molt ric i complicat d’entendre. Una obra potent  i complicada amb moments divertits i esbojarrats, i d’altres impactans i durs que no deixen indiferent a ningú. Ha estat molt ben  dirigida per David Selvas, que a més a més interpreta a un dels personatges de l’obra. “Estem en un lloc on hi ha una plaga de rates que inunda la ciutat”, l’autora ens explica que l’obra té a veure amb el preu que posem a les relacions personals, amb la idea del valor com a càlcul […]

I això en un thriller (psicològic o no) és pecat mortal. Parteix d’un bon plantejament, però es va encallant progressivament per culpa de les repeticions. Penso que les coses s’han de fer entendre a la primera i aquí a base del “dale que dale” ens hem avorrit. No diré que els actors ho hagin fet malament, però no és fàcil defensar el que no està ben lligat, i els thrillers han de tenir la estructura perfecte, sense cap error, allò que en diuen fer puntes de coixí. http://bit.ly/1KlzpVQ

Després de qualsevol tragèdia, tothom busca culpables: els afectats, els portaveus de la policia, els polítics, els mitjans de comunicació, la resta de ciutadans… És un mecanisme inherent en la psicologia humana: trobar una resposta lògica a una pregunta que, probablement, no en té cap. Mata el teu alumne parla sobre aquesta recerca de responsabilitats davant d’un fet traumàtic, en general, i, en concret, sobre la influència de la literatura (com a referència de la ficció) sobre els individus. A l’obra, un professor agafa una raqueta de tennis i li rebenta el cap a un dels seus alumnes després d’haver-ho llegit en una novel·la. Aquest fet, esquitxarà a tothom: a la seva dona, al seu fill… però també a l’autor […]

D’igual manera que els millors actors entenen que interpretar, en essència, no és més que un joc, alguns bons dramaturgs com Jordi Casanovas escriuen, aparentment, també des d’aquesta mateixa filosofia lúdica (i tan saludable). En aquest cas, l’autor i director de Sopar amb batalla o Un home amb ulleres de pasta presenta una proposta que torna a barrejar la comèdia negra i el thriller, en aquest cas, amb components inesperats de crítica sociopolítica. Molt propera a l’estil teatral de Jordi Galceran, l’obra planteja una interessant batalla dialèctica, macabra i divertida entre un home senzill i amb poques llums i una psicòloga que dirigeix unes misterioses proves molt ben remunerades. Com dèiem, els diàlegs, les endevinalles i els girs argumentals recorden […]

Tot i  que hi ha un regust llunyà a Dulce Chacón i Benito Zambrano  en aquesta obra (La voz dormida, Solas) podem assegurar que Alejandra Jiménez Gascón -actriu i autora de la peça- ha aconseguit un text de plantejament original i de magnífica resolució. Si un no sap res d’aquesta Blanca Desvelada potser anirà perdut durant el primer quart d’hora, però aviat tot comença a encaixar i al final veiem que el munt de personatges interpretats per Jiménez no estan només per demostrar el virtuosisme de l’actriu sinó que serveixen a la història de forma admirable. I és precisament la bona dramatúrgia i l’encertada direcció de Montse Bonet el que fa que estiguem davant d’un espectacle rodó, i que sortim del […]

Perquè l’obra és complicada conceptualment, però molt ben estructurada, i te moments divertits, altres patètics, d’esbojarrats i uns de tristíssims (a mi els que més m’han impactat). Tots intel·ligentment combinats i entrellaçats i barrejats en el temps i l’espai, ficats en un muntatge escènic molt senzill però suficient i ben il·luminat. Ben dirigida per David Selvas i interpretada per un elenc molt ben cohesionat. El paper bombó li ha tocat a la mima Riera i se n’ha sortit amb matrícula; ens ha deixat clavats a la butaca, però repeteixo, tots molt bé. Gran nit de teatre. http://bit.ly/1Jt8UhY

Aquest és un espectacle que pretén remoure consciències, un text que transita per la provocació més descarnada, el pamflet reaccionari i el tractat filosòfic o polític. Està plantejat com un monòleg que es dirigeix a un interlocutor imaginari, possiblement un promotor cultural, un programador, un polític o algú d’aquesta espècie. I el que parla és l’artista, en aquest cas concret una dramaturga… tot i que podria haver estat una actriu, una cantant, una pintora. Estem davant, doncs, de l’etern debat sobre la funció de l’art i de la responsabilitat de l’artista davant del món. És un tema que hem vist en diverses ocasions, però aquí tot és radical, extrem, com si el diàleg hagués acabat i ja només quedés el […]

Un altre èxit de la Sala FlyHard !!! El dramaturg i director Carles Mallol (Figueres, 1981) presenta la seva última obra de teatre, “Mata el teu alumne” a la Sala FlyHard. Obra que va rebre al 2013 el XXXVIII Premi Born de Teatre, un dels guardons més prestigiosos de teatre del país i que al 2014 va ser publicada per Arola Editors . Quan un text extraordinari està molt ben dirigit (Carles Mallol i Carla Torres ) i els actors transmeten sobre l’escenari tot el que l’autor volia explicar-nos, és un espectacle d’aquells que en diem rodó i imprescindible. Tot es basa en la ficció d’una novel.la en la que algú es sent identificat i que la porta a la realitat; […]

I com s’explica això? doncs no ho sé. Potser perquè està molt ben escrita, i ben dirigida, o ens recorda coses, situacions… El fet és que he estat pendent del que passava damunt l’escenari, un escenari fred a causa de la il·luminació i l’escenografia, intencionadament. El text és una mica dispers però executat per una persona molt fina amb la ploma. En algunes de les simbologies m’he perdut, però això ja em passa. No sé com dir-ho, no m’ha convençut però m’ha agradat. Estic una mica confús, potser hauré d’anar al psicòleg, cagumdena.