La força dels silencis familiars
Secrets i família son dos conceptes que acostumen a anar plegats. No cal que el que s’amaga sigui molt important, però a vegades la més petita de les omissions crea una cadena de successos que provoquen que aquell silenci minúscul acabi afectant greument a algú que no tenia res a veure.
Josep Maria Miró s’endinsa en un món tancat que, potser ara es creu abolit, però que continua sent realitat per a moltes famílies. Ens ubica en una casa pairal on l’hereu és la persona més important, qui hereta i qui ho decideix tot, mentre que en realitat són les dones de la família qui realment construeixen el futur i tiren endavant la casa i la feina, alhora que entomen els silencis més crus.
Un text complex, en quant a l’entramat familiar i els esdeveniments que succeeixen en la família, que requereix de l’atenció del públic en tot moment i, per això, és tan important la manera en què Miró aconsegueix atrapar a l’espectador/a. No s’utilitza un llenguatge senzill, sinó que el dramaturg utilitza la manera de parlar de l’època, amb el seu reguitzell de paraules nostrades i de barbarismes propis del lloc i la situació, i és aquesta versemblança amb la realitat la que fa que una història de més de dues hores es converteixi en un ham que el públic no pot deixar anar. Un relat que no seria igual si no fos pel seu repartiment. Intèrprets extraordinàries que no deixen al públic respirar ni un moment.
El treball del repartiment és brillant. Rosa Renom amb la seva elegància habitual, com si desapareixes darrera del personatge, mostra a una dona apartada, que exerceix com a figura constant, brúixola de tota la família. Cada paraula que surt de la seva boca se sent veritat i real, amb matisos de dolor i també d’humor, però sense deixar mai de banda el posat estoic que necessita el seu personatge. Mercè Arànega és una força descomunal quan surt a l’escenari, amb un monòleg llarguíssim en el qual té una conversa amb qui té al davant (Marc Tarrida), però realment és una discussió amb sí mateixa, una manera de posar a lloc tota una vida d’ostracisme femení. És ella la que reivindica el paper de les dones de la família i ho fa de manera ferotge i molt divertida -més d’una persona al pati de butaques fa seves les paraules que diu-. Tarrida, per la seva banda, es transforma en els diferents homes de la casa amb agilitat i rapidesa, donant a cadascun d’ells suficient personalitat en tan sols unes paraules que mostren fàcilment sense dir gaire que s’ha convertit en un altre. La seva facilitat per connectar amb el nou personatge es fa natural i orgànica per al públic.
Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Roberto G. Alonso, Àurea Márquez i Alba Pujol estan esplèndids, en una obra coral on la unió de text i interpretacions és la fórmula exacta perquè quedi una producció ben acoblada i mantingui al públic atent i enganxat a la història.
Tot i això, val a dir que l’escenografia a vegades no ajuda gaire a mantenir una atenció desperta i total. És interessant el joc de llums i ombres, o més aviat de foscor i rajos de llum, durant tota l’obra, amb un escenari mínim al principi per ampliar-se cap al final, però això no treu que aquesta visió sòbria que es manté fins ben bé la meitat de l’obra sigui una mica feixuga per a l’espectadora. S’entén que el context no deixa de ser una casa que atrapa i no deixa respirar a les dones de la història, però dins d’aquest minimalisme es podria haver augmentat el moviment en l’escenari o de les pròpies intèrprets per donar més ritme i agilitat a l’escena.
Una obra brillant en text i interpretació que mostra una vegada més que els textos poden ser complexos i connectar amb el públic, sobretot quan es fan amb cura i amb un repartiment meravellós.