Sororitat pairal
Tres dels últims títols de Josep Maria Miró ja tenien l’entorn rural i els personatges de poble com a autèntics protagonistes (El Monstre, La Majordoma o El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc), però és que ara El cadell ens situa enmig de l’epicentre del que és la vida de poble: la casa pairal. Dins de les parets de la masia assistirem a la història d’una nissaga familiar que recorre diverses dècades i que mostra les virtuts i els defectes d’una societat que ha forjat la manera de ser del país i la seva forma d’entendre la vida.
Miró opta per a aquest espectacle, que també dirigeix, pels mateixos recursos formals i estilístics dels darrers anys. Escenari fosc, actors vestits de negre, absència d’atrezzo, importància decisiva de la il·luminació i gestualitat minimalista. El text també juga a explicar les accions més que no pas a representar-les, aconseguint que en moltes ocasions sembli més un relat o una novel·la teatralitzades que no pas una peça teatral… Però en El cadell s’opta per a algunes llicències (el recursos del TNC així ho permeten) i per un repartiment més extens. Un repartiment, per cert, que potser m’atreviria a dir que és dels millors que veurem en tota la temporada…
La història d’El cadell, tot i ser una mica massa llarga, atrapa al públic per la seva franquesa, per la gran qualitat del text i per la sororitat que es desperta entre els personatges femenins de la peça, autèntics protagonistes de la nissaga. En aquest sentit, és d’aplaudir el monòleg que parteix l’obra en dos però que li dóna tot el sentit. Un monòleg esfereïdor, divertit i salvatge que Mercè Arànega porta fins al límit. Una interpretació fabulosa que està en total sintonia amb les demés… És difícil destacar a algú, però tant Arànega com Rosa Renom o Àurea Márquez s’emporten alguns dels papers més sucosos.
Sé que El cadell no és una obra fàcil ni un espectacle per a tothom, però qui s’atreveixi a endinsar-se en aquesta família catalana segur que hi trobarà un gust teatral exquisit. Haurà de tapar-se una mica les orelles davant de l’allau de barbarismes, però entenem que és una llicència escollida per l’autor i un recurs que també aporta la seva informació… En definitiva, una de les obres que cal veure, sí o sí, aquesta temporada.