Intensitat lorquiana a flor de pell

Sintetitzar l’obra cimera del teatre lorquià sense restar-li ni una gota de pes tràgic és un repte considerable. La proposta de La casa de Bernarda Alba al Magatzem d’Ars opta per una versió condensada de 60 minuts que, lluny de deixar buits narratius o emocionals, aconsegueix concentrar el conflicte central i mantenir viu el pols dramàtic de principi a fi.

El gran encert del muntatge rau en l’entrega absoluta del seu elenc. Les actrius no només interpreten els seus personatges; els habiten amb una visceralitat palpable que travessa la curta distància entre l’escena i la grada. En aquest microcosmos asfixiant que és la casa de Bernarda, la posada en escena converteix les filles i la disposició de la casa en un mapa viu de passions desbordades: la supèrbia, l’enveja, la luxúria o la ira es van donar cita sobre les taules com si d’un catàleg dels pecats capitals es tractés, arrossegant l’espectador cap a una tragèdia evitable però inevitable.

Mereix una menció especial l’economia i l’elegància escenogràfica, on destaca un recurs sumament suggeridor: l’ús conceptual de la finestra. Un únic element arquitectònic que muta dinàmicament davant de l’espectador funcionant com a finestra cap a l’exterior desitjat, reixa de presó domèstica i, en els moments més íntims, com a estricte confessional de desitjos reprimits.

La proximitat física del Magatzem d’Ars juga clarament a favor de l’espectacle, convertint el públic en un espectador voyeur de la claustrofòbia que sufoca les germanes. Una adaptació directa, sincera i intensa que demostra que l’essència de l’univers de Lorca rau, per sobre de tot, en la veritat de la interpretació.