El deliri al poder
Hi ha poques maneres tan eficaces de qüestionar un relat col·lectiu com portar-lo fins a l’absurd. Lo de Jaume I, de la companyia Al Cel Cia., ho fa amb una comèdia musical desvergonyida que converteix la mitologia nacional en matèria de sàtira política. La premissa és tan delirant com reveladora: una presidenta de la Generalitat d’extrema dreta vol restaurar la puresa de la catalanitat i troba en una relíquia insòlita de Jaume I la possibilitat d’engendrar una nova nissaga reial.
Guillem Cuxart, responsable de la dramatúrgia, les lletres i la direcció, parteix de Don Jaume el Conqueridor, de Serafí Pitarra, per actualitzar-ne l’esperit irreverent. El resultat és una farsa que combina referències històriques, provocació sexual i caricatura institucional per posar en evidència les contradiccions dels discursos identitaris excloents. L’humor és deliberadament groller i escatològic. No busca la subtilesa, sinó desactivar qualsevol solemnitat i portar la provocació fins a les últimes conseqüències.
La dimensió musical, amb composició i direcció de Marc Sambola, és essencial en l’engranatge de l’espectacle. Les cançons no funcionen com un simple complement, sinó que impulsen l’acció i accentuen el to paròdic. La presència dels músics en directe, el treball corporal i coreogràfic de Paust i una posada en escena que acompanya el ritme frenètic contribueixen a mantenir l’energia del conjunt. El repartiment, format per Arnau Fà Lladó, Paula Moles i Roma i Laia Esdul, assumeix amb desimboltura l’exageració i el joc constant amb els límits del bon gust.
Al Cel Cia. presenta una proposta valenta, frenètica i atrevida, i en certs moments reiterativa, desmesurada (fins i tot allargassada), caòtica i enrevessada, que reivindica el risc i la llibertat del teatre musical independent. Guardonat amb el Premi de dramatúrgia Teresa Cunillé i seleccionat en diverses convocatòries de creació, el projecte confirma que la sàtira encara pot ser una eina incisiva. Lo de Jaume I no demana reverència: convida a riure, a incomodar-se i, sobretot, a sospitar dels qui volen convertir la història en una arma política.