Mentre esperem que comenci comencen a passar coses. No us les explico. Comença. En Pau Roca ens explica la seva vivència. Bé, la del personatge. Però també es diu Pau. O és que realitat i ficció, quan la interpretació és de veritat, conflueixen, es dissolen? No és la seva vivència, però ell fa que ens l’anem creiem a mida que avança l'obra. Com poques, aquesta és una obra d’espectadors actius, atents, entregats. Com l’actor, com en Pau.
Un constant mirar tothom, i quan dic tothom, és tothom, als ulls. Als ulls o fins i tot més endins. En Pau entra i surt de la història, per conversar amb nosaltres, per fer-nos partíceps de la percepció de la seva infància, de la seva adolescència, de la seva família.
"Les coses excepcionals" està farcit de coses excepcionals. Les numero:
1 – El format i la dramatúrgia.
2 – La interpretació d’en Pau Roca
3 – El públic
4 – el plantejament de la història
5 – les complicitats
6 - els ullets amb què mira l’actor al públic
7 – els petons i les abraçades
8 – el mitjó, que avui fa pudor, per què m’he mullat com un pop
9 - la simplicitat
10 – les coses excepcionals
11 – el meu company de butaca, que alhora és el meu company de feina, però que és el primer cop que anem junts al teatre
12 – les coses que em passen pel cap
13 – les coses que em fan fer (Spoiler)
14 – les ganes d’arribar a casa i escriure que no us perdeu aquesta obra. Per què divertiment, reflexió, i acrobàcia interpretativa són excepcionals. Com les coses, com la vida, com els amics, com el teatre.
Carme Canet
Em trobareu, també a
Companyia de Teatre i Cultures
Tot i que fa tres anys que recorre els escenaris, no havia tingut l’oportunitat de veure aquesta comèdia i ahir la vaig recuperar al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera. Escrita pel dramaturg anglès Duncan Macmillan (Pulmons), dirigida per Sixto Paz Producciones i interpretada per Pau Roca ens parla d’un tema tan seriós com és la depressió i el suïcidi. I ho fa a través d’un nen de set anys la mare del qual, pateix una forta depressió i ha intentat acabar amb la seva vida i el seu fill amb la innocència de la seva edat, fa una llista de les coses de la vida que valen la pena, per lliurar-les-hi la seva mare. Un tema gris i pessimista que podria ser un drama, però que se’ns presenta en to optimista i positiu. La manera com ens arriba la història és molt original, i només accedir a la sala ja dedueixes que el que veurem és peculiar, el mateix Pau Roca va repartint uns cartells numerats amb frases que quan correspongui i digui un número, l’espectador que el té , ha de llegir en veu alta el desig, això resulta fins i tot divertit però el que em va semblar fora de lloc és l’altra acció en què utilitza 5 o 6 espectadors perquè facin de ¨actors¨ i executin el que ell és diu, com esculli algú introvertit, que m’imagino haurà passat més d’una vegada, li dòna la tarda. En definitiva, m’ha agradat veure-ho però tanta interacció amb el públic, trenca el ritme i el tema queda en un segon lloc.
Surt de “la norma”, interactúa i molt treball darrera.
Pau Roca aconsegueix transmetre positivisme tot i tractar un tema molt seriós. Arranquem amb el seu personatge quan era petit i la seva mare havia intentat fer “una bestiesa”, i a partir d’aquí començarem a conèixer els seus esforços per confeccionar al llarg dels anys una llista de coses que fan que la vida valgui la pena.
“Les coses excepcionals” triomfa per la complicitat amb el públic. D’una banda per la interacció en fer-nos partícips de completar aquesta llista de coses excepcionals i de recrear alguns moments de la vida del protagonista, i de l’altra perquè els mateixos espectadors poden coincidir en molts elements d’aquesta llista segons el moment vital que s’està recorrent.
Mai havia vist el Pau al teatre i m’ha enlluernat, brutal!!!
M’ha fet sentir un munt de sentiments, com una montanya russa per valents.
Aneu-hi si busqueu quelcom interessant.
senzillament excepcional
Tema profund tractat en clau de comèdia. Una llista de coses per les quals val la pena viure poden salvar d’un suïcidi? Una oda a la reflexió. Pau Roca està esplèndid en el seu monòleg i el públic que interactua de 10. Divertida, interactiva, profunda i molt recomanable.
Molt bona
A esta obra le ha pasado lo que yo le llamo “el síndrome del éxito”. Mucha gente te la recomienda, dice que les ha marcado, que han salido del teatro siendo una persona diferente… y claro… vas a verla con las expectativas muy altas.
La obra te gusta, te atrapa, te divierte, te emociona e incluso por momentos a veces casi se me escapa la lagrimita.
La interacción con el público y el excelente monólogo que hace Pau Roca tienen mucho que ver en este repaso por las cosas excepcionales de la vida y que nos hacen querer seguir viviendo la vida para sentirlas.
Pero a mí me ha dejado con un sabor semi agrio a la salida. Esperaba algo más…
De todas formas id a verla. Sin duda es una función muy especial y no os arrepentiréis de haberla vivido!
Tampoco es para ponerle un 5,es una obra pasable,me deje llevar por los comentarios de aqui pero no es para tanto.Interactua con el publico,comedia,drama,pero bueno……no deja huella.
rius, et posas trist, rius, ets sents indentificat, rius, aneu sis plau
D’aquelles obres que et fan sortir amb un somriure. Totalment recomanable