Recomanacions

Es tracta d’un passeig interactiu, en el que als espectadors se li subministra uns auriculars per poder disfressar la realitat que els envolta, mitjançant un comandament itinerant que és dirigit per una persona que camina al costat dels participants d’aquesta experiència. Entenem que el que se’ns ha volgut mostrar, és la manera de com es pot desvirtuar la realitat del nostre entorn amb una manipulació dels sentits…. però sincerament els missatges que ens intentaven transmetre no els hem acabat d’entendre… i la cara dels que ens acompanyaven en el nostre “tour” eren tot un poema. Sincerament, aquesta proposta ens ha decebut força; segurament és que ja coneixíem els magatzems dels soterranis en una altra visita guiada… i no ens ha […]

A La Seca s’està gestant una revolució, una revolució que neix d’un text del Segle d’Or escrit en vers i signat per Lope de Vega. El que ha fet la Companyia Obskené amb Fuenteovejuna és de nota. Amb un ritme frenètic, molt sentit de l’humor i un profund respecte pel missatge de l’obra, converteixen la mort del tirà en tota una festa, la festa de les ovelles que, finalment, decideixen fer-se valdre. Amb un repartiment entregadíssim, una escenografia funcional (el muntatge es va pensar per a ser representat al carrer però encaixa com un guant a La Seca) i una gran varietat de tècniques interpretatives, Fuenteovejuna és un d’aquells muntatges que sorprenen, entretenen i alimenten l’ànima. No us la perdeu […]

El que es treu en clar d’aquesta funció és que Josep Maria Mestres té la mà trencada a l’hora d’agafar un clàssic i convertir-lo en una pièce bien faite. Ho va fer amb aquell collage que es va dir Amor & Shakespeare, i ho ha tornat a aconseguir ara amb aquesta versió de L’Avar que és, a la vegada, un homenatge gens dissimulat als cinquanta anys de carrera de Joan Pera. Potser es tracta d’un muntatge que corre pocs riscos i que potser requeria una altra mena d’adaptació, però el que està clar és que darrera hi ha una gran treball de producció que ha aconseguit un Molière més que digne. Per altra banda, s’ha de dir que Joan Pera […]

La tasca de l’actor és convertir en realitat allò que el dramaturg només ha descrit amb paraules. Però quan el dramaturg és Sartre i el que descriu, els suplicis de l’infern, calen actors amb una dosi extra d’entrega, compromís i generositat. Per sort, tot això es troba al repartiment d’Huis clos a la Sala Atrium, un d’aquells muntatges punyents, colpidors i francament intensos que no s’obliden fàcilment. Una cita indefugible amb la vessant més fosca de l’ànima humana. No us la perdeu. Més informació a Somnis de teatre

Gairebé dues setmanes després d’assistir a la roda de premsa, on es va presentar aquesta producció, els voltaires ens apropem de nou al TNC per poder-la gaudir; 13 actors i 1 actriu omplen la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el text d’Arthur Schnitzler de la mà de Xavier Albertí. Un institut mèdic i el món polític interaccionen de tal forma que les decisions que es prenen en un afecten les decisions de l’altre. Una gran urna de vidre presideix un escenari blanc i asèptic on passem de l’hospital a casa del professor o al despatx del ministre tan sols amb algun canvi de la taula i les cadires. El fum que de mica en mica omplirà l’urna […]

Tots coneixem la capacitat gairebé sobrehumana de Joan Pera a l’hora d’omplir platees. En Pera té el seu públic i no tenia cap necessitat d’embrancar-se a fer un clàssic com L’avar de Molière per trepitjar un escenari. Així doncs, la pregunta és: què trobareu a L’avar? Doncs a L’avar trobareu un bon muntatge de Molière amb un Joan Pera matisat, amb un registre més calmat que aquell a què ens té acostumats, i envoltat per un repartiment jove que, tot i no brillar tant com podria, aporta dinamisme i molta professionalitat al muntatge. Si us agrada Molière i Joan Pera no us molesta, L’avar és un muntatge que us farà gaudir d’una bona tarda. Si no és el cas, no […]

Carlos Be és un autor prolífic i sempre preocupat per temes que poden tocar a l’espectador. Achicorias consta de dos monòlegs i una escena a dos que tracten, de diverses maneres, el tema dels maltractaments. Són històries dures, però tocades amb la ironia i la tendresa que desprenen els seus personatges. En aquest sentit, els actors Paco Aldeguer i Gemma Charines saben molt bé a que s’enfronten i aboquen tota la veritat possible per interpretar a les víctimes, als fills d’aquestes víctimes i en algun cas fins i tot a algun dels botxins. Històries on els personatges maquillen les seves desgràcies i amaguen els cops que els hi dóna la vida amb un instint de supervivència realment envejable. Històries on […]

Un dels espectacles que tinc guardat a la memòria és el Tartuf que va dirigir Oriol Broggi al Versus Teatre l’any 2000. De fet, conservo un bon record d’aquell petit muntatge, sent el que em va introduir al món de Molière i el que em va obrir les portes a uns personatges apassionants que desgranen minuciosament diferents aspectes de la moral. En aquest sentit, no cal dir que la meva predisposició quan es va anunciar L’avar era plena, tot i que no les tenia totes amb mi, ja que m’espantava que no estés a l’alçada i que s’optés per un estil poc adient. Un cop vista, puc dir que no m’ha decebut en absolut i que s’ha aconseguit plasmar sobre […]

Joan Pera, actor mataroní de 67 anys ens ha sorprès a tots amb la seva interpretació del personatge d’Harpagon a la tragicomèdia clàssica de l’Avar de Molière. I ens ha sorprès perquè ha interpretat un paper radicalment diferent dels que ens té acostumats, emmarcat gairabé sempre en la comèdia d’entreteniment. Ens ha semblat un bon muntatge, amb una excel·lent direcció, malgrat que utilitza una escenografia força austera, aquesta ens dóna el marc suficient de l’època en què es desenvolupen els fets. Cal destacar l’estudiadíssim vestuari realitzat per Maria Irujo. La interpretació d’en Joan Pera està envoltada d’unes molt bones interpretacions dels altres actors que l’acompanyen. La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el aquest enllaç del blog […]

Aquest Falstaff que ens ha regalat Francesc Orella sota la encertada direcció de Konrad Zschiedrich. Una història molt ben enfilada basada en Campanades a Mitjanit d’Orson Wells, a la vegada basada en Ricard II, els dos Henry IV i Henry V. Una magnífica posada en escena aprofitant els recursos especials que té aquest teatre, un vestuari senzill però magnífic i tota la resta de la companyia molt ben cohesionada. Nou actors fan trenta-sis papers. Deunidó. Dues hores i mitja que passen volant, com les campanades a la mitjanit. Crítica completa » http://bit.ly/1L3GmxK

La figura de Federico García Lorca és, gairebé amb total seguretat, la més influent de la història recent del nostre teatre. No només per la seva obra, magnífica i perdurable, sinó també pel tràgic final de la seva vida i el que la seva mort va significar pel record del nostre passat vergonyós. La piedra oscura és un text sòlid que mostra una cara poc coneguda dels fets, tractats amb certes llicencies però molta sensibilitat i respecte. A través de la figura de Rafael Rodríguez Rapún, company sentimental de Lorca que va ser assassinat un any després que el poeta, el dramaturg Alberto Conejero crea una peça de tarannà clàssic, a estones molt emotiva però, bàsicament, esfereïdora. La tristesa que […]

El Romea ple de un públic expectant davant d’un solo molt esperat, únic i irrepetible, tal i com ens va comentar el propi Eduardo Mendoza, protagonista del primer “Solos” que ofereix el Teatre Romea. Per mi va ser la gran descoberta d’un home intel·ligent, divertit i savi. Només començar Eduardo Mendoza, ens va confessar que havia acceptat aquesta invitació perquè “ell era incapaç de rebutjar cap repta”. Li van dir : fes el que vulguis. I així ho va fer. Rere un atri, va triar fer una xerrada en forma de conferència. Un monòleg en forma de conferència, en la que es va basar en el teatre i en la seva vida. Entre pausa i pausa música. Una pantalla al […]

Un concert de Teatre Musical protagonitzat per en Joan Vázquez, que ha dedicat al gran compositor estatunidenc Stephen Sondheim, considerat com l’artista més gran i potser més conegut del teatre musical americà Aquest és un concert intimista, amb el públic repartit en quatre grades al seu voltant, en el que Joan interpreta tocant ell mateix al piano i amb la seva magnífica veu, les cançons que va desgranant a poc a poc… i ho fa d’una manera simpàtica i força pedagògica, explicant-nos anècdotes de cada una d’elles i sovint resumint-nos el significat de les lletres de les cançons. Joan Vàzquez, va interpretar temes molt coneguts del compositor, però potser el moment més màgic de la nit, va ser quan va […]

Tot i ser un gran referent del teatre francès, muntar una obra de Molière té els seus riscos. Ja hem vist en algunes ocasions com certes comèdies d’autors clàssics poden arribar a fer-se molt feixugues i perdre tota la gràcia si no se sap fer jugar a favor el material de partida. S’han d’entendre, s’han de saber actualitzar amb respecte a través del ritme i s’ha de saber universalitzar el seu argument sense profanar el seu esperit. Tot això és, bàsicament, el que ha sabut fer bé Josep Maria Mestres amb L’avar. Director de la també força simpàtica Amor & Shakespeare, ha tingut la destresa de trobar el to i el dinamisme adient, amb una posada en escena senzilla però […]

És indubtable que Laia Marull fa un gran esforç en aquest monòleg dirigit per l’actriu canadenca Allegra Fulton. No es pot negar tampoc que l’embolcall és perfecte, amb un acurat i delicat treball d’il·luminació, so i projeccions. El text també té una bona premissa i una idea que potser es podria haver desenvolupat millor, però que funciona a estones. Llavors, què és el que falla? Per què el monòleg no m’ha acabat de commoure? Per què la interpretació de Marull no arriba a traspassar? Després de donar-hi voltes, crec que un cop més en té la culpa aquesta febre, o passa, o moda passatgera de dotar a alguns monòlegs d’un moviment continu, extenuant, i molts cops inútil. No defenso la […]