El Bufón del Rey Lear és el cinquè monòleg teatral de Felipe Cabezas, en el qual recupera l’ús de màscares i incideix un llenguatge dinàmic, visual i intens, passant per diversos estats interpretatius. Amb la direcció actoral (i ull extern) de Jordi Pérez (La Vilella), la direcció d’art d’Anna Chwaliszewska (Trilogía Mozart) i l’audioescena d’Orestes Gas (Incendis i Caligula).

Sinopsi

El bufó del Rei Lear, un dels més carismàtics personatges de l’obra de Shakespeare, ens porta la seva versió de la tragèdia anglesa per excel·lència.

Murri, sarcàstic, astut i burleta, el bufó del rei narra les lluites del poder des de la seva perspectiva crítica i satírica.

El Rei Lear, en l’ocàs del seu regnat ha dividit el regne entre els seus 3 filles, però un capritx desproporcionat de l’ancià rei desencadena una lluita de poders que acabarà involucrant a tot un poble.

Una versió amb ressons de contemporaneïtat i carregada de picades d’ullet al convuls present on la història secundària ens porta fins als nostres problemàtics dies, qüestionant el rol de la reialesa al món modern, les polítiques culturals i les eternes lluites de classes.

Durada:
75 minuts

Idioma:
Castellà

Sinopsi

El bufó del Rei Lear, un dels més carismàtics personatges de l’obra de Shakespeare, ens porta la seva versió de la tragèdia anglesa per excel·lència.

Murri, sarcàstic, astut i burleta, el bufó del rei narra les lluites del poder des de la seva perspectiva crítica i satírica.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 26

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Markos Goikolea
Teatre Barcelona

El bufó ens salvarà

Felipe Cabezas es serveix d'aquest clàssic de Shakespeare com a punt de partida per a retre homenatge al teatre de bufons i joglars. Posar en escena a tal quantitat de personatges amb un únic actor no és tasca fàcil, però gràcies al seu precís control físic i vocal acompanyat per un immillorable treball de màscares, Cabezas ho aconsegueix mostrant un gran domini del joc teatral.

Partint del punt de vista del bufó, l'autor revisita aquest clàssic en clau d'humor i amb diverses capes narratives entre les quals aquest carismàtic personatge transita amb facilitat. Des d'un bufó de cort real a principis del segle XVII fins a un actor de carrer que es busca la vida al Raval actual. Tot i que aquesta segona trama sembla no desenvolupar-se del tot, serveix per a denunciar la precarietat del sector teatral actual, missatge més que oportú per als temps que corren. El bufó trencarà la quarta paret més d'una vegada per a fer alguna similitud entre les injustícies que es vivien a la seva època i les que vivim a l'actualitat. Al cap i a la fi, sembla que les misèries humanes són atemporals, però sens dubte resulten molt més suportables amb un bufó al costat.

Cal ressaltar moments de gran intimitat com el desmaquillar-se del bufó, o altres hilarants com el quadre en el que l'actor analitza l'escena que ell mateix ha escrit alhora que la representa, possiblement un dels moments més enginyosos i còmics de l'obra.

En definitiva, una bona oportunitat per a gaudir del teatre de bufons amb un fort component de comèdia metateatral, encara que no apta per als que esperin una adaptació fidedigna de l'obra clàssica.

22/10/2020
Andreu Rami
Teatre Barcelona

De què anava el Lear?

Tremenda masterclass shakesperiana es marca Felipe Cabezas al seu cinquè projecte en solitari. El director de la Sala Fènix decideix explorar un dels personatges més polièdrics i interessants de les obres de Shakespeare -el bufó del Lear- per deixar constància de com és de cert que els clàssics son atemporals i universals.

Cabezas t'explica El Rei Lear com si fos un conte per anar a dormir i es recrea en sentències del bard anglès que cauen com lloses sobre la societat actual. La que presumeix de ser més avançada ara que fa 500 anys... però que no ha canviat tant en quant a codícia desmesurada, monarquies, o fanàtics que per una quota de poder estan disposats a rebentar-ho tot.

El bufó se'n riu de tot i de tothom, i lluita per sobreviure en un entorn sempre hostil. És interessant com lliga sota aquesta premisa la narració del desterrament de Cordèlia i la bogeria del Rei amb un present que mira als ulls dels espectadors i els fa partíceps de la tràgica realitat.

Cal remarcar l'admirable i precís control físic amb el que l'intèrpret es posseeix de tots els papers de l'auca, i l'ús de les màscares del qual n'és expert. Molt recomanable!

20/01/2019
Berta Cotrina Domingo
Teatre Barcelona

Temps era temps l’ara.

Una màscara sempre amaga alguna cosa. El bufó del rey Lear és cert que va pintant, però no s'amaga. No s'amaga de la seva desesperació per aconseguir feina d'allò que li agrada: el teatre. Potser enganya una mica als seus fills, però diguem-ne que no és pas un bon mentider.

Felipe Cabezas ens convida a un monòleg on a través de Shakespeare parla de la crisi política dels nostres dies, de la violació dels drets fonamentals... Ens qüestiona l'ara, emmiralla-nos amb una època teòricament molt llunyana. És cert, que això ens passa molt amb els versos d'en William, aixì què és una molt bona elecció el joc amb el Rey Lear.

Felicitar el treball actoral, el canvi precís entre personatges, passar de ser la reina "malèfica", a ser un rei que està a punt de morir. Una escenografia molt treballada, tant, que és molt subtil, molt amable, amb una decoració molt ben acompanyada.

Però potser no és tan amable, però si necessari, aquell moment que a través de la comèdia et dóna una clatellada mentre una veu dintre teu et crida: "Desperta! No veus com estem?" I dones les gràcies al bufó per no deixar-nos que sucumbim aquest son tan profund que desitgen els de dalt.

I ja són unes quantes les línies que porto escrivint i encara ans no explicat res de les màscares… En Cabezas les utilitza per retratar la personalitat d’alguns personatges, però si ens hi fixem bé, també ens està indicant que ens amaguen alguna cosa, o potser que entre ells s’amaguen alguna cosa, que no hi creuen en la veritat. Aquella veritat que fa desterrar Cordelia del seu país, però ves a saber, algú que diu la veritat és qui més mal parat n’ha de sortir?

14/01/2019
Mariona Rebull
Teatre Barcelona

Traidores y traicionados

A mi entender, es sumamente pretensioso querer versionar o adaptar un clásico. Y poco modesto, si me lo dejan decir: al fin y al cabo, es tanto como creer que uno puede mejorar una obra que ha logrado sobrevivir al barrido de la historia. Sin embargo, no es el caso del Bufón del Rey Lear donde Felipe Cabezas –creador, director e intérprete del espectáculo- recoge el eco Shakesperiano simplemente para poner contexto de traición y de estrategia política y no para aprovecharse del buen nombre de un clásico para llenar platea. A partir de aquí, y a través de sus dotes polifacéticos, el autor logra hacerse suya la obra, poniéndole un toque de contemporaneidad -con una pizca de populismo, eso sí- mientas nos muestra, sin dramas ni aspavientos –de hecho, nada más conmovedor que un bufón entristecido- la podredumbre que atraviesa el gremio de actores y allegados. El Bufón del Rey Lear es un monólogo de lo más concurrido; una actuación soberbia en un escenario sobrio; una completa historia de 75 minutos que recoge la quintaescencia de la interminable obra original. Y es que ya lo saben: lo bueno si es breve, dos veces bueno.

18/12/2018
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Còmplices de l’escarni

Distreta, divertida, sorprenent i molt amena. Aquests podrien ser alguns dels adjectius per aquesta obra.

Felipe Cabezas ens proposa veure el Rei Lear, obra clàssica de Shakespeare, des d’un altre punt de vista: la del bufó de la cort. Així, ens narra la història d’una manera resumida, que apunta als moments claus de la trama, però amb una ironia i crítica implícita que acaba traslladant, de manera senzilla i natural, a l’actualitat. Així, provoca un paral·lelisme entre la situació monàrquica i de poder del llibret amb la situació actual. Mai d’una manera directe, sinó subtil, tant que, a vegades, el públic ho passa per alt i no es produeix la resposta que l’intèrpret busca –normalment de riure còmplice-.

El Rei Lear, com totes les obres de Shakespeare, aborda un tema que es pot traslladar a qualsevol època, sempre pot trobar seu significat i sentit, s’adapti quan s’adapti. En aquesta ocasió, Cabezas aprofita aquesta lluita de poder fraternal per parlar d’una societat en què es premia més l’ambició que la honestedat. El text enllaça moments de l’obra original amb incursions de la vida “real” del actor/director. La trama avançat amb petites pauses que serveixen per mostrar les dificultats del món de l’art, del teatre i dels seus intèrprets. Volgudament, la tragèdia relatada per Shakespeare es converteix en una comèdia sense transcendència en comparació al drama real que viu aquest actor en aquests petits moments de realitat. Un guió molt ben travat que aconsegueix tenir atent al públic tota la representació.

La posada en escena, senzilla, té els elements necessaris per portar a terme la representació, jugant sàviament amb caretes i altres utensilis que ajuden a explicar la narrativa shakespeariana d’una manera àgil i fàcil.

El millor de tota l’obra, sens dubte, és la complicitat que es crea entre l’intèrpret i el públic, que acaba connectant tant amb el bufó, que desitjaria que li expliqués més històries de la cort. Però el final ho deixat tot enllestit, i allargar les coses no tindrien sentit. En canvi, deixa a l’espectador amb un somriure a la cara i ganes de tornar a saber d’aquest bufó entremaliat.

17/12/2018
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Un Rigoletto sense tràgic final

No és la primera vegada que Felipe Cabezas interpreta un personatge semblant. A Inferno es posa en la pell de Tristano Martinelli, actor italià que va crear l’Arlecchino a Paris a finals del cinquecento.
És el cinquè monòleg de Felipe Cabezas actor i director xilè resident a Barcelona. Ha experimentat en molts àmbits del teatre i la interpretació, cinema (curtmetratges), escenografia, creació de màscares de commedia, atrezzo i formació d’afeccionats i professionals en el món del teatre.
Tot aquest bagatge es fa visible en aquesta petita obra, i dic petita pel format, l’espai i el personatge únic, però és gran per la magnífica interpretació, la capacitat per incorporar, no només l’obra del rei Lear sinó també la presència de la situació política actual a casa nostra, la crítica a la monarquia i als eterns problemes del poder, l’ambició, la tirania, la traïció i la venjança.
El Shakespeare de Felipe Cabezas és un conte destil·lat, adaptat i modificat (per alguna cosa n’és el director i dramaturg) per tal de fer-lo comprensible i eliminar tota la part feixuga dels embolics de la cort, les complicades xarxes que es van teixint per arribar al poder i a la destrucció dels oponents i adversaris. El fet de simplificar-lo no li treu dramatisme sinó que en reforça la tragèdia.
Especialment remarcable és la facilitat amb la que passa del personatge de bufó a l’actor utilitzant el desmaquillatge i el maquillatge en escena tot i parlant ara del rei Lear ara de la seva situació precària com actor. Utilitza aquest moment per fer una crítica a les dificultats de sobreviure en el món del teatre, a les seves difícils relacions amb la parella i les seves filles a les que d’una manera subtil compara amb les tres filles del rei Lear.
No puc deixar de remarcar la capacitat pedagògica d’aquest polifacètic autor. Al final de l’obra va fer seure a alguns joves del públic per dir-los que llur comportament no havia estat el que s’espera d’un públic respectuós. Per les cares i les llàgrimes d’alguns vaig comprovar que la lliçó havia estat apresa.

15/12/2018
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

El (difícil) paper del bufó, abans i ara.

La frase "Només vull dir la veritat. És que jo només vull dir la veritat ", no amaga un infern darrere? A través dels ulls murris d'un bufó, veiem la història del Rei Lear (el meu Shakespeare preferit), amb humor, ironia, proximitat, reivindicació ... Tots els personatges encarnats per Felipe Cabezas, amb diversos registres i l'ús de màscares, excepte , no és casualitat, la sincera Cordèlia, que parla a cara descoberta, no per casualitat, com el bufó.

El bufó, qui diu les veritats sense por (teòricament), aprofita per traçar feridors paral·lelismes amb aspectes actuals, socials, culturals, polítics ... a través de l'humor, l'arma més poderosa. Per fortuna, s'aconsegueix l'equilibri, l'original no és només l'excusa per parlar únicament de la situació actual i hi ha més picades d'ullet que consignes.

Encara que (sóc clasicón) no sóc molt amant que en textos clàssics es facin referències a situacions actuals, en aquest cas estan ben tractades, sense abusar i amb un missatge potent sobre el poder, addicte a l'adulació, el paper dels artistes i les dificultats que es troben en voler / haver d'assenyalar les vergonyes dels poderosos. I un duríssim (potser EL moment de la proposta) reflex sobre la família de l'actor i les penúries que sol comportar la professió. Aquí ja no hi ha humor ni picades d'ullet.

10/12/2018
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

El bufó agafa les regnes

Inicialment tenia que assistir a l’última setmana de “El Bufón del Rey Lear”, però abans d’entrar ja em van comentar que durant aquest mes de febrer continuava la representació. I amb una sala plena, no és estrany que s’hagi prorrogat durant les properes setmanes.

En diferents moments aquesta obra de Shakespeare d’esvaeix per endinsar-nos en diferents moments de la realitat. Tant amb referents polítics/socials actuals com una visió de la feina del dramaturg i actor que es presenta davant nosaltres. És un viatge constant entre la història del Rei Lear i l'actualitat, resolta amb molta dignitat.

I el resultat és força bo, per la seva proposta totalment original i captivadora. Davant una adaptació d’un Shakespeare, un rei Lei, ens trobem amb una versió totalment diferent a les que he vist fins ara. La veritat és que no era una feina fàcil. Un protagonista secundari en l'obra original pren el relleu aquest cop per tenir tot el protagonisme. Però de mica en mica els altres protagonistes ens van explicant la història.

Si voleu veure la resta de la recomanació, segueix el link

30/01/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Tribut als bufons

Ja fa temps que tenim constància del bon gust de l’actor i director Felipe Cabezas a l’hora d’escollir els temes pels seus muntatges. Després d’homenatjar la commedia dell’arte, el París del cinquecento, personatges com Houdini o l’univers literari de Jules Verne, en els seus darrers espectacles, ara li ha tocat el torn a Shakespeare i, més concretament, a la seva obra El rei Lear. Cabezas demostra, una vegada més, un amor incondicional per les arts escèniques, sabent com transmetre aquesta passió al públic. El millor d’El bufón del rey Lear són l’ús de les màscares, la magnífica encarnació de l’esperit bufonesc i els moments més íntims com aquells en els quals veiem com l’artista es maquilla o desmaquilla davant nosaltres. Més enllà d’això, es troba a faltar que se’n tregui més profit del contingut real de l’obra del cèlebre dramaturg anglès. Temes cabdals d’aquest text com la vellesa, la bogeria, l’avarícia o la renúncia als bens materials no tenen espai en aquesta producció els interessos de la qual miren cap a cantons més romàntics. Tampoc les referències a l’actualitat, malgrat el seu potencial, resulten massa acurades ni la digressió a una trama secundaria que, finalment, no porta enlloc. En qualsevol cas, es tracta d’un exercici de llibertat personal interessant, impregnat de personalitat i molt de carisma. La proposta és tan trapella i juganera com calia esperar, fa riure, entendreix i emociona; per tant, compleix, en general, les seves pretensions, tot i que es podria haver aspirat a un resultat molt més ambiciós i profund.

14/01/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

El Bufó narra fets del passat ?

Teníem moltes ganes de veure aquest monòleg de Felipe Cabezas a la Sala Fènix, cinquè monòleg teatral de l'artista en la que serà la cinquena temporada de la sala.

A finals del mes de novembre, a la roda de premsa ja ens van comentar que, en aquesta ocasió han fet tàndem de direcció amb Jordi Pérez, director artístic de La Vilella, que ha assumit la part de direcció actoral, la direcció d'art (mascares i vestuari) és d'Anna Chwaliszewska i l'espai sonor d'Orestes Gas.

Els bufons, des de sempre, són uns personatges que han permès parlar de temes que la censura prohibia i criticar institucions i persones que aparentment eren "intocables". En aquesta proposta el bufó del rei Lear no deixa en cap moment de ser un còmic, un actor que ens explica les conseqüències de la decisió del rei Lear de dividir el regne entre les seves tres filles, provocant amb aquest fet, una lluita de poder.

Una versió de l'obra de Shakespeare on es barreja el present rabiós amb els fets del passat. On es barreja la realitat i la ficció. Un viatge de la cort reial del Rei Lear als temps actuals on la tecnologia ho controla tot. Una proposta on l'actor es desmaquilla per tornar a la persona que treballa d'actor, i es torna a maquillar per tornar al personatge, amb una naturalitat absolutament sorprenent.

Les màscares ajuden Felipe Cabezas a assolir les diferents personalitats dels personatges que interpreta: el rei Lear, les seves tres filles Gonerilda, Regania i Cordelia, el seu fidel duc de Kent, el rei de França, el bufó i l’actor.

I és l'actor qui reflexiona al voltant del seu ofici i d'ell mateix com a persona, amb breus escenes en què la seva vida personal infereix en la seva vida professional. Molt intima i delicada l'escena en què l'actor parla amb els seus fills que no acaben d'entendre els sacrificis que fa per tirar la seva feina endavant. O la de l'amic actor que finalment decideix tirar la tovallola i iniciar una nova vida al camp.

Una feina interpretativa absolutament admirable i on Felipe Cabezas ens mostra la seva habilitat en la utilització de les màscares i a l'hora de donar-se rèplica ell mateix interpretant simultàniament més d'un personatge. Una posada en escena magnífica.

Molt destacable l'espai sonor, que tal com ens van explicar, està format per una música composta amb sons emesos exclusivament pel mateix Felipe Cabezas, tractats i digitalitzats artesanalment per Orestes Gas, en una transformació de la seva veu en sons, sense cap intervenció d'instruments..... i on fins i tot podem escoltar el soroll dels helicòpters com ens sobrevolen, en un intent d'acovardir-nos.

Un text crític respecte al poder amb molts missatges implícits, adaptat a la situació política actual ... "decir la verdad es un signo de locura" perquè les lluites de poder de les filles del Rei Lear no són tan diferents de les lluites de poder a la nostra època. I la vida dels bufons de la cort no estan tan allunyades de la vida dels actors d'avui, la precarietat laboral i un futur incert uneixen al bufó i a l'actor que l'interpreta.

I com ens recorda Felipe Cabezas, ha d'aprofitar que és el seu teatre per dir el que pensa i permetre's la llicència de què el bufo mati al rei ... al Rei Lear, és clar.

Per veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ

20/12/2017
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Equilibri entre realitat i màscara

“El Bufón del Rey Lear” és el cinquè monòleg teatral de Felipe Cabezas. Un monòleg, en el que l’actor interpreta als vuit personatges que hi surten al llarg de l’obra (Shakespeare, el rei Lear, Regan, Goneril, Cordelia, el bufó del rei, l’actor que s’amaga sota el bufó i Kent).

En “El bufón del rey Lear” hi trobem dues històries paral·leles, una principal i una secundaria, una cohesió entre realitat i ficció, un text i un subtext, un clàssic i un contemporani.

Una dualitat que també es pot veure en l’escenografia i en alguns personatges de l’obra, com és el cas de les filles del rei, Regan i Goneril, que mitjançant la utilització de la màscara amaguen una doble cara (la de l’ambició, ingratitud i traïció per la de l’adulació ), i la màscara del rei Lear que sota l’aparença d’un home poderós i ambiciós, s’amaga un home vell i solitari.

També hi ha una dualitat en el personatge del bufó, que sota el seu maquillatge s’hi amaga un altre personatge.

El bufó és el personatge principal.

El bufó és el punt en comú entre l’obra de Shakespeare que ens fa reflexionar sobre la ingratitud, l’enveja, la hipocresia, la soledat, la traïció, l’ambició i el poder, i la de Felipe Cabezas, que utilitza al personatge que s’amaga sota el bufó per criticar la situació actual que estem vivint a Catalunya, tan a nivell institucional, com a nivell polític.

En aquest muntatge Felipe Cabezas ha cuidat al màxim tots els detalls, i la veritat és que el resultat ha estat magnífic. S’ha deixat assessorar per l’equip artístic durant les lectures del text , ha fet assajos oberts amb la finalitat d’escoltat la opinió dels espectadors , ha reduït el text , però sobretot, penso que una de les coses més importants que ha fet, ha estat el rodejar-se d’un equip de professionals extraordinari. Començant pel programa de ma dissenyat per la Isabella Pintani; el reportatge fotogràfic de Josep Tobella que és realment espectacular; un vestuari i unes màscares que són una autèntica meravella, dissenyats per l’Anna Chwaliszewska (directora artística, escenògrafa, dissenyadora de vestuari i creadora d'algunes de les mascares més reconegudes pels amants del teatre); una posada en escena espectacular, molt atractiva visualment i plena de simbologia; una cuidada caracterització de l’actor; un text dinàmic farcit de dobles intencions i petits tocs de contemporaneïtat ; una increïble banda sonora creada per Orestes Gas resultat de digitalitzar alguns sons emesos pel propi actor; una il·luminació molt cuidada; una interpretació increïble i plena de matisos, on l’actor interpreta més d’un personatge recuperant l’ús de la màscara i fent us de la seva especialitat d’actor de la commedia dell'Arte. Felipe Cabezas ens fa un desplegament interpretatiu on mostra diversos estats d’ànim (emocionat, burleta, enfadat, sarcàstic, burleta, sentimental, decebut, crític,... ). Realment és de lo millor que li he vist fer a Felipe Cabezas.

I per últim, m’agradaria destacar la magnífica feina que fa Jordi Pérez a l’hora de dirigir a l’actor, fent-li de mirall, ajudant-lo a construir els diferents personatges, treballant sobretot la posició de l’actor amb les màscares davant el públic, dirigint l’entonació i gesticulació adient per a cada personatge, i aconseguir que en cap moment es trenqui el ritme de l’espectacle.

Felicitats!!!

20/12/2017
Betty Enguix Silvestre
Teatre Barcelona

La intimitat d’un bufó

És de por? És el primer que em pregunta la meva amiga al primer minut. Li responc que no, però la veritat, que segons com es mire, podríem dir que si...Ens trobem una vegada més davant una adaptació de tot un clàssic, un Shakespeare, un rei Lear. Però ben diferent a les versions que he vist fins ara. D’entrada, sols un personatge en escena: el bufó. Però això sols és d’entrada. Poc a poc anem sumant personatges: el rei, les seves 3 filles, Kent, el rei de França...tot i que a l’escenari continua havent sols una persona. Un actor que lluita per sobreviure, les seves filles, un amic que decideix abandonar i marxar al camp...i a l’escenari una persona. Un únic actor amb un domini impressionant del cos. Veiem tots aquets personatges en escena, els seus diàlegs, les seues intencions,...a través de petits gestos, posicions corporals, veus, màscares que de vegades l’actor es posa i d’altres les juga. I realment ho veiem. I vertaderament viatgem de la cort reial de molts anys enrere, als temps actuals, on apareix un mòbil i un ordinador completament integrats, amb naturalitat. I ja, per acabar de fer el joc malabar complet, l’actor trenca la quarta paret per dirigir-se a nosaltres directament amb un desvergonyiment total i encantador.
Tot i així l’obra en general té una essència bufó. Té aquest punt gore, grotesc. Porta la broma a extrems perillosos, que ens incomoden molt i ens fan enfonsar-nos a la butaca però, ràpidament, el protagonista dona un gir amb molt d’ingeni ( característica també típica del bufó), tornant-se un humà conscient de nou als nostres ulls. Tot i així, sempre estem situats a la frontera amb allò políticament (molt) incorrecte, que creua profundament per moments. I ho fa amb tanta qualitat i amb aquesta “ saviesa del tonto”, que tot i trobar-nos davant d’una obra que no està en un registre que jo aniria a veure d’entrada, surto encantada.
Tot el desequilibri que pot apreciar-se en el guió aparentment, al final veiem que és només una capa. Per sota d’aquesta hi ha un equilibri, una harmonia i un treball delicat que aconsegueix que el paral.lelisme i el joc irònic a base de “ guiño-guiño” amb el públic, encaixe fluidament, sense cap tipus de calçador.
Una obra crítica, àcida i sarcàstica, digna d’un bufó de la Cort.
*Petit spoiler: “I com escric jo l’obra, em permet matar al rei. Al rei...Lear! Lear! Que quede clar! No ens anem a confondre, que en els temps que corren..."

05/12/2017
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Jo vaig conèixer Lear

La relectura que de El rei Lear fa aquests dies Felipe Cabezas a la Sala Fènix és un muntatge ple d'encerts, el primer de tots, el punt de vista: la història d'aquest rei i les seves tres filles ens l'explica el bufó del rei. El bufó no deixa de ser un actor, un còmic, la qual cosa permet l'autor i protagonista del monòleg prendre distància i riure's una mica de tothom, inclòs ell mateix. Com dèiem, és un actor, i això li dona l'oportunitat de reflexionar al voltant del seu ofici, del del bufó, però també del d'en Cabezas, mitjançant escenes que interrompen breument la història, en les que l'actor se surt del personatge i deixa espai a l'home que treballa fent d'actor.

La gran virtut, però, de El bufón del Rey Lear és el to que han trobat el protagonista i el director d'actors (Jordi Pérez) a l'hora d'explicar-nos la seva versió de la història de Shakespeare. Un to com de xiuxiueig que assoleix un nivell d'intimitat molt notable. Molt destacable el joc de màscares i l'habilitat a l'hora de donar-se la rèplica a sí mateix amb diversos personatges en un exercici de virtuosisme que en cap moment cau en l'esquizofrènia escènica que podríem témer.

La vigència i la potència del text ens arriba amb tota la clarividència del seu autor (no calien les referències a l'actualitat política) en un muntatge que et fa venir ganes de repetir.

02/12/2017
andredesamoreira

Fantástica producción de Felipe Cabezas ! Un viaje inesperado en la obra de Shakespeare, en el tiempo y el espacio a través de emociones fuertes, humor y lágrimas.
Una puesta en escena hábil, simple y mágica, un trabajo de mascaras impresionante que revela la obra de Shakespeare de manera sensible y inteligente.A ver absolutamente! Algo se mueve atrás del sofá !

28/07/2023
Anna Bee

Una gran interpretació de Felipe Cabezas, un bon guió, rebuscat intel·ligent i innovador i una posta d’escena original i creativa. Aquests són els ingredients de la poció que utilitza Cabezas per atrapar-nos al seu món i fer que els minuts de la funció volin. Molt bon treball, felicitats!

10/03/2019
H

Me ha encantado!! gracias por hacer este trabajo de cuerpo tan intenso!

02/03/2018
H

Me ha encantado!!! super recomendable!

02/03/2018
Carol

Es realmente impresionante, vale la pena ir, si quieres reírte y reflexionar, cien por cien recomendada.

21/01/2018
TIAGO

“Obra” aunque el ACTOR Y BUFON la llama de otras “maneras” (suave spoiler escénico) en la cual se mete en variados personajes dándole su toque adaptándola a estos tiempos. Muy linda puesta en escena y gran actuación con y sin mascaras. Muy recomendada para espíritus libres. IR a verla.

21/01/2018
Miriam

Dijous vam poder gaudir d’un espectacle innovador que ens va tenir absorbits de principi a final. L’actor del monòleg et guia a través de la tragicomèdia i donant vida a més de 6 personatges diferents d’una manera brillant. Moltes gràcies!!!!

20/01/2018
Jorge

Fui con un par de amigos y nos gustó mucho!! Un bufón que hace malabares entre una comedia ácida y un drama desgarrador. Muy actual con todo panorama social. La recomiendo 100%!

14/01/2018
Carlos López Jiménez

Ácida, divertida, crítica… Una oda a Shakespeare rompiendo con su obra, con mucho respeto (todo el que pueda tener un bufón). Una sátira de la actualidad desde la versión de una historia shakespeariana. Muy recomendable.

14/01/2018
ALBERT

Felipe Cabezas me cautivó con el espectáculo “El Bufón del Rey Lear”. Un derroche de energia, presencia e interpretación. Me encanto como nos cuenta la historia y nos lleva de la mano a los espectadores a varias realidades… y sobre todo… no cuento más. Vayan a verla. La Sala Fènix consigue hacer otra vez de su “Sala” un sitio mágico. Muchas Felicidades!!! Bravo Felipe!!!

28/12/2017
Carlos Perez Aznar

El pequeño escenario de la sala Fenix se hace grande con la presencia de los personajes q interpreta Felipe Cabezas, además de hacerte viajar mezclando el pasado y el presente en su particular manera de entender lo clásico y lo contemporáneo. BRAVO !!!

22/12/2017
Sol Galatro

Una proposta transgresora, que fa de mirall, a la situació social i política actual, través d’una adaptació original i dinàmica.
Imperdible!!!

20/12/2017
Josep OS

La funció de les 21 h. els diumenges de la Sala Fènix, va molt bé i sobretot pels que no vivim a Barcelona per fer doblet, i això és el que ahir vaig fer jo. Dirigit per Jordi Pérez, Felipe Cabezas ens porta aquest monòleg que a través de la perspectiva del bufó ens narra de forma satírica les lluites de poder del rei Lear, el seu fidel servidor Kent i les seves tres filles Gonerilda, Regania i Cordelia. I per endinsar-se en cada un dels personatges ho fa a través de màscares venecianes molt aconseguides excepte quan es refereix a la filla petita Cordèlia que ho fa a cara descoberta mitja cara bufó i mig Cornelia. Hi ha un moment que l’obra fa un gir i ens situa en l’actualitat buscant un paral·lelisme, que realment hi ha entre les dues èpoques, aquesta part és la que menys m’ha atrapat i en la meva opinió si s’obviés no trencaria el fil del que amb molt d’interès estava seguint. Felipe Cabezas s’ha embarcat en un complicat treball que suposo li ha requerit moltes hores d’assaig, canvis de rol, canvis de registre, canvis de màscara i per si era poc es desmaquilla i maquilla en escena davant l’espectador, donant com a resultat una merescuda nota alta. Tot i que hem vist moltes versions d’aquesta obra de Shakespeare, aquesta aposta original i diferent recomano no us la perdeu.

11/12/2017

Veure totes

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Felipe Cabezas: “El bufó sembla que no digui mai res però ho acaba dient tot “

Una versió de l’obra de Shakespeare on es barreja el present rabiós amb els fets del passat. On es barreja la realitat i la ficció. Un viatge de la cort […]

22 abril 2022

Feminismes, antiracisme, crítica social i memòria històrica a la Sala Fènix

La Fènix, la sala escènica del barri del Raval, ha presentat la programació per la nova temporada 20-21. Una programació que compta amb 12 nous espectacles de creació local, 3 […]

27 agost 2020