Aquesta òpera està basada en la novel·la de Pierre Augustin Caron Beaumarchais La folle journée ou Le Mariage de Figaro escrita al 1778 i que va ser paralitzada per la censura fins que amb l’ajuda de Maria Antonieta es va publicar al 1784. L’antic règim estava caient i la revolució francesa estava a la cantonada. L’obra de Beaumarchais va estar prohibida a tot Europa i sembla que l’emperador Joseph II d’Àustria, que volia donar una imatge liberal, va autoritzar la conversió de la novel·la de Beaumarchaius a l’opera de W. A. Mozart amb el libreto de Lorenzo Da Ponte. Es va estrenar al Burgtheater de Viena l’1 de maig del 1786.
És una obra que reflecteix les tensions socials del seu temps. A través de la comèdia i les intrigues dels personatges, l’òpera posa en qüestió les diferències de classe i el poder de l’aristocràcia. Aquesta òpera transmet un missatge d’igualtat i justícia social que avui encara ressona. Marta Pazos ha fet un treball increïble per recordar-nos que al segle XVIII el Jus primae noctis (el dret a cuixa) era un dret acceptat per una societat en la que els privilegis de la noblesa arribaven als llocs més íntims de les persones.
Basada en la idea de Marta Pazos, Max Glaenzel ens presenta una escenografia clara, simbòlica i apropiada tant a la música com al seu contingut. Figaro i Sussana, servents del comte d’Almaviva, es volen casar. El gran teló vermell de l’escenari del Liceu és substituït per una cortina de color rosa pastel com un anunci del gran pastís de noces il·luminat per Nuno Meira que serà al mig de l’escenari durant tota la funció.
L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida per Giovanni Antonini i el Cor del mateix Teatre dirigit per David-Huy Nguyen Phung troben el punt de la musicalitat del segle XVIII. Es feia estrany no veure el cor a dalt l’escenari ja que en el moment del casament l’hem vist al fossar i en una altra ocasió camuflat sota disfresses divertides.
Mozart jugava amb totes les categories de veus, escrivint per ells duets, tercets, quartets i més. En aquesta òpera hi ha un concertant a set veus al final del segon acte que és una meravella. És curiós que al tenor només li dediqués un petit paper (Don Basilio).
El vestuari d’Agustín Petronio és molt curiós i divertit en forma d’homes i dones anunci amb el nom del personatge escrit.
L’aspecte més apreciat d’una òpera són les veus i en aquesta són especialment brillants. A Susanna la interpretava Anna Prohaska experta en òpera barroca. El comte d’Almaviva era Samuel Hasselhorn. La comtessa d’Almaviva, Anett Fritsch ha deixat emmudit a tot el públic a les primeres notes de: Dove sono. L’amable veu de baríton d’Alejandro Baliñas fent de Figaro es dona a conèixer ja al primer acte amb la coneguda cançoneta: Se vuol ballare, signor contino.. després amb l’alegre ària: Non più andrai, farfallone amoroso. Tothom esperava la tan coneguda cançó que li dedica Cherubino a la Comtessa d’Almaviva: Voi che sapete, chè cosa è l’amor defensada molt bé per la mezzosoprano argentina Mercedes Gancedo. Encara que amb poc paper, Marcellina, interpretada de manera brillant per la catalana Mireia Pintó, és el personatge més revolucionari de l’obra tot i que no se li reconeix cap protagonisme.
No puc deixar de parlar de 10 ballarins que acompanyen subtilment als cantants i fan unes figures d’una bellesa extraordinària. En algun moment semblava una blonda o una fruitera de ceràmica amb un entrellaçat estàtic i estètic molt vistós. Han tingut un paper important per donar encara més relleu a l’obra.