Comprar entrades per a L'enterrador

És habitual, dins del vessant més fosc de l'anomenat neo-folk, que s'abordin tota mena de conflictes bèl·lics i polítics amb més o menys encert. El neo-folk, almenys en la seva versió més fosca, no és pas hereu del renaixement de la música popular a la dècada dels seixanta, sinó la perversió d'aquesta a partir de la música industrial, buscant l'origen del mal i volen rescatar les cançons que, potser, podrien cantar els soldats alemanys durant la segona gran guerra. D'aquí sorgeixen bandes com Death in June o Sol Invictus, on el paganisme, la desesperació i les lletres críptiques presideixen el gènere.

Aquesta morbosa perversió que poc té a veure amb Joan Baez, amb el pas dels anys, ha mirat de buscar una versió molt més lluminosa sense jugar amb certes ambigüitats morals i elogiant als perdedors esclafats pel feixisme i altra mena de totalitarismes. Un dels casos més famosos, és el del músic luxemburguès Jérôme Reuter, talment conegut en la seva faceta musical com a Rome.

I va ser el 2009 quan Reuter edità amb l'alemanya Trisol Records el que és -probablement- el seu àlbum més rodó: Flowers from Exile. Un cant a tots els exiliats republicans de la Guerra Civil Espanyola, i que aprofundeix en la condició humana reflexionant sobre el bé i el mal a ritme de guitarres acústiques, percussió industrial i constants samples de veu en diferents idiomes que ens parlen d'aquest pròleg de la Segona Guerra Mundial. El feixisme i el fraticidi el trobem en cançons com The Accidents of Gesture (Els accidents de l'acte) o a The Secret Sons of Europe (Els fills secrets d'Europa) en el que el bé i el mal s'esvaeixen en críptiques cançons en les quals es denuncia el maniqueisme dels seus actes pels quals es van cometre autèntiques barbàries totalitaristes.

En l'enfilall final d'aquest àlbum, però, trobem A Legacy of Unrest (Un llegat dels sense-repòs) on l'habitual cripticisme desapareix i ens trobem una clarificadora lletra: "Master, I praise you / I've come here to tame / The demands of the flesh / I've come to forget my name" ("Amo, et prego / He vingut aquí a domar / les exigències de la carn / He vingut a oblidar el meu nom"), en el que lluny de la dualitat de sexe i mort que és habitual en la literatura, en aquest cas sabem que parlem d'aquells que no obtenen repòs i tornen com a esperits, reclamant una digna sepultura que els doni descans, perquè bé sabem que un fantasma recorre -sempre- Europa, però hi ha també uns altres tants, molt més petits i poderosos, que recorren perduts els seus camins perquè el primer, i més gros d'aquests fantasmes, encara perviu. Ara bé, malauradament, el llegat dels sense-repòs és més que ossos amuntegats sense, sinó també la ignorància i la manca de memòria dels que ara viuen.

El descans que ha de donar, d'una manera o altra, la mà humana a les víctimes dels conflictes armats, és sovint el rescabalament dels absents en recerca de la mateixa redempció i dels que van arribar i marxar temps abans i que ningú ha pogut restablir el valor de les seves vides. És només així, en temps de pau i no de barbàrie, quan es poden restablir els habituals valors de la ciutadania que sovint es fan valdre desconeixent -exactament- el seu valor i la seva necessitat per a la civilització.

Són encara massa les víctimes anònimes i represaliades al voltant de les tanques dels nostres cementiris, així com rodejant la nostra xarxa viària. Després de qualsevol revolt és ben possible trepitjar terra on descansen professors i milicians, però també llauradores i dides, traginers i drapers. Víctimes d'un conflicte i una dictadura per més de quatre dècades plena de gent bona a fer coses dolentes i de gent dolenta empesa a cometre actes encara pitjors. O simplement gent que, per les circumstàncies, es va veure abocada a abraçar una àmplia escala de grisos i clarobscurs.

La història que representa en Pepe Zapata pren com a referent la del Leoncio Badía, l'enterrador de Paterna, que arriscà la vida per donar una digna sepultura a aquells que eren enterrats en foses comunes, facilitant informació als seus familiars, posant nom a aquelles tombes sense nom o, fins i tot, donant pedaços de tela als familiars de la roba que portaven els difunts.

A partir d'aquí, Zapata i el dramaturg Gerard Vázquez, s'embarquen en una travessa plena de clarobscurs volen trobar una veritat escènica a partir dels records de la mare del personatge que encarna Zapata, a partir dels seus records i de tot allò que li van explicar de la guerra. Volent posar nom a aquelles tombes sense nom i voler explicar una història de bons i dolents, o almenys explicar la història que coneix i que creu com a veritable. Si aquesta, per un cas, es descobreix que no és tal com ens van prometre, deixa de ser vàlida i elimina a la resta? O comprenem millor l'ànima humana?

A què s'enfronta l'actor quan s'adona que la veritat que vol dur a terme no és tal com ell creia? Quina és la idea que abraça una vegada s'adona que allò en què creia no és més que un episodi incomplet de la vida dels absents? Què és el que ha de fer un actor que s'adona que allò que considera veritat no és més que una invenció o una alteració d'uns fets passats que ja ningú més recorda? Ha de renunciar a tot allò que considera just i que dona redempció a moltes víctimes sense nom i que mai més ningú pronunciarà el seu nom? O és, aleshores, quan ha de crear una nova veritat a partir de nous records perquè els heretats ja no són tal com ell imaginava? És l'excepció d'uns el que fa que la resta quedin totalment oblidats? O és l'exercici de voler trobar una nova veritat a partir de moltes veritats el que ens hem d'endur? Quina redempció queda, doncs, a aquells que no tenen -encara- el seu descans?

Poden arrelar les més dolces flors d'una mandíbula òssia d'un finat. Les flors continuaran sent belles, però no és aquest finat el que es mereix poder dir que és allà, entre les flors?

La seva memòria queda a partir de fragments dels quals -encara- recorden i s'atreveixen a parlar, de vegades suavitzant-ho tot, de vegades empitjorant-ho tot, però amb l'únic propòsit de recordar. Que tot i que es digui que se n'ha parlat massa i feta massa literatura, mai no és prou per recordar. És inevitable recordar els darrers moments de l'obra de Sinisterra en la que Carmela diu una vegada darrere l'altra "España", gairebé lletrejant. I és aquesta mateixa terra de perfum i de passió, tal com diu aquest Suspiros de España que sentim en la veu d'Estrellita Castro només seure a les nostres butaques, la que encara no ha fet prou per posar nom a tots els carrers, cunetes i altes tanques de pedra, els noms dels quals allà sota hi descansen, o dels macabres i alts mausoleus que apilen i combreguen, els ossos de llauradores i dides, traginers i drapaires, professors i milicians.

Son les deu del vespre, tenim una cita amb l’enterrador . Una obra sobre Leoncio Badia, conegut com “L’enterrador de Paterna“. Però aquest cop no anem a la sala de teatre, la cita és a en un espai emblemàtic i significatiu, el Cementiri nou d’Igualada, que ha estat considerat com una de les obres més poètiques de l’arquitectura catalana del segle XX i l’any 1992 fou guardonat amb el premi FAD d’arquitectura.

Torno a veure a Pepe Zapata com a actor, com fa uns quants anys quan ens vam conèixer. Una obra sobre la dignitat davant l’horror que suposa qualsevol Guerra Civil i les conseqüències sobre els vençuts. Leoncio Badia arrisca la seva vida per donar sepultura als enterrats en les múltiples foses comunes que hi ha pel país. Intenta que totes les tombes sense nom, puguin ser reconegudes en el futur gràcies a un tros de roba o petits objectes que enterra davant el cos.

El fet de sortir de la sala de teatre i anar directament a un cementiri, fa que sigui més real la història que ens presenta.

Tal com ens va explicar al finalitzar la funció, és una obra que emociona. Ha pogut portar-la a diferents llocs. A més de portar-la directament a Paterna, València. On tot va cobrar vida, trobant-se amb un familiar de Leoncio Badia. Va poder veure les foses comunes, el paredó on van matar a tots.

S’ha de dir que Leoncia Badia està enterrat en el mateix cementiri on va succeïr tot.

Obres com aquesta serveix perquè les noves generacions siguin conscients del que va passar fa uns anys, i no oblidem el nostre passat.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Comença la cinquena edició del Cicle de memòria històrica a la Sala Fènix, un cicle que enfronta alguns fets i temes de memòria històrica a través del teatre amb obres de recerca i posades d'escena emotives i impactants.

Enguany obra el cicle L'enterrador de Gerard Vázquez, una obra teatral de ficció basada en les vivències i testimonis de diverses persones. Tot i que el protagonista, l'enterrador i els fets que s'expliquen són reals, la història que se'ns presenta és del tot fictícia.

L'obra, comença amb la cançó La hija de Juan Simon interpretada per Antonio Molina. Pell de gallina!

L'espai escènic està marcat a terra amb cinta adhesiva. L'acció passa dins i fora del requadre.

Per tal de no fer espòiler, diré que es tracta de teatre dins el teatre.

L'enterrador ens parla de saquejos, pallisses, humiliacions, assassinats, fam, fred, delators i justícia.

Els fets que es relaten en aquesta obra ens fan reflexionar sobre el fet que moltes vegades l'enemic és més aprop nostre del que pensem.

No es tracta d'una història de bons ni dolents, és la història d'uns insensats embogits per la gelosia i la rencunia.

L'enterrador és un homenatge a totes aquelles persones que amb la seva determinació van deixar testimoni d'humanitat i dignitat enmig de l'horror i la barbàrie de la Guerra Civil i la postguerra.

Un text meravellós, un relat colpidor, una posada en escena plena de simbologia i una interpretació excel·lent de Pepe Zapata.

Dissabte col·loqui amb l'historiador Jordi Barra.