Sembla quasi impossible, però la companyia La Ruta 40 ja està celebrant els seus 15 anys d’existència. I la veritat és que durant tot aquest temps el seu estil introspectiu i la seva voluntat de sacsejar l’escena teatral del moment han fet alguna cosa més que oferir bon teatre. El grup creat per Alberto Díaz, Maria G. Rovelló, Albert Prat i Sergi Torrecilla ens ha regalat èxits com Reiseführer o El llarg dinar de Nadal, ha treballat amb autors contemporanis com Josep Maria Miró, Marc Artigau o Albert Arribas, s’ha atrevit amb mestres com Harold Pinter i fins i tot ha tocat el teatre familiar amb Tumbalafusta. Per celebrar el seu quinzè aniversari ha comptat amb dues antigues col·laborades, l’escriptora Lluïsa Cunillé i la directora Carlota Subirós.
La Ruta ens parla de tres personatges masculins que es troben en un moment incert de la seva existència. Un d’ells ha rebut amenaces de mort i es refugia, juntament amb un conegut a qui quasi no el lliga res, a la casa del pare. S’ajuntarà a ells un temporer que busca feina per les granges veïnes i que tem contínuament que la seva dona l’abandoni. La por, i possiblement la soledat, és el motor d’aquests tres homes, que s’expressen amb poques paraules, molts silencis i un punt de desconfiança que els allunya més que els apropa. Les referències al pare –absent però molt protagonista- ompliran de misteri i desassossec tota la representació, tot i que a vegades un secret anul·li a l’altre i l’allau de frases no dites acabi resultant més caricaturesc que efectiu.
És obvi que Cunillé beu directament de Pinter, o potser fins i tot de Jon Fosse, i això determina un tipus de teatre basat en tot allò que no es diu, en tot allò que falta i no pas en el que es mostra. Els buits o les absències estan plenes de contingut, i a la vegada mostren la buidor de l’individu. En aquest cas concret, la de tres individus que analitzen perplexos la seva masculinitat en un món estrany, un món que pot ser observat –l’exemple del pare amb els binocles- però que difícilment es deixa veure tal com és.
La direcció de Subirós l’encerta de ple amb la direcció d’actors, ja que tant Prats, Torrecillas o Díaz saben molt bé a que juguen i ho fan amb tot el respecte que li escau a l’autora i al text. També són efectives l’escenografia quasi pictòrica de Bibiana Puigdefàbregas, Punt de Fuga, Lluís Nadal i Miguel Angel Berián, i les projeccions hipnòtiques de Daniel Lacasa. Més discutible és la part musical que punteja moltes de les escenes. Una decisió curiosa que, malgrat tot, no crec que embruti en excés la idea original de l’espectacle.