El que pot ser no sempre és

L´últim àtom es presenta davant l’espectador com un estimulant i ambiciós dol intel·lectual entre la física i la lingüística. El que inicialment es planteja com un debat acadèmic i ideològic va derivant cap a la dimensió més humana i visceral: la problemàtica vital de dos dels protagonistes enfront de la seva filla. A través d’aquest eix, cada personatge desplega amb sòlids arguments la seva pròpia visió de l’existència i el que veritablement significa viure.
No obstant això, la proposta exigeix una alta demanda d’atenció. La part argumental enfocada en la física resulta complexa i, per moments, difícil de seguir a causa de la densitat d’uns conceptes molt específics i allunyats del llenguatge quotidià de l’espectador mitjà. Així mateix, encara que el text busca connectar amb la comèdia —alguna cosa que es percebia en els riures aïllats de part del públic—, l’humor pot no resultar universal ni connectar amb la sensibilitat de tota la platea, mantenint a vegades una distància.
On la producció brilla amb una força incontestable és en la seva factura tècnica. L’escenografia és senzillament espectacular, dotada d’un dinamisme formidable i un plantejament conceptual d’una gran originalitat. A aquest desplegament visual es suma una banda sonora molt treballada, que sap emfatitzar amb precisió cada matís i potenciar els moments cims de les escenes.
Finalment, l’apartat interpretatiu mereix una esmena especial. El formidable treball actoral dota d’una veritat absoluta a la proposta; els intèrprets aconsegueixen la difícil tasca d’humanitzar un text dens i fer plenament creïble cadascun dels personatges que trepitgen l’escenari, defensant l’obra amb una entrega impecable.