Comprar entrades per a L'últim àtom

Mia Esteve, Joan Carreras, Carme Milán i Carles Pedragosa protagonitzen aquesta comèdia  escrita i dirigida per Jordi Oriol amb la que confirma la seva experiència com actor, músic, autor i director de teatre.

Una comèdia amb tocs de crua realitat tractats de manera divertida i l’humor intel·ligent de l’autor. La confusió que es crea només amb el títol (l’últim àtom) i ultimàtum ja ens parla del què veurem a l’obra.

El tema principal és la incertesa de la vida plantejats des de la física quàntica i de la lingüística. Un professor de física, un Joan Carreras en estat de gràcia, explica la incertesa amb fórmules matemàtiques mentre que una magnífica Mia Esteve ho fa en una altra pissarra  des de la llengua amb jocs de paraules, dobles sentits, falsos amics..

Max Glaenzel utilitza les dues pissarres durant tota l’obra per anar canviant les escenes. Les pissarres es transformen en taules, en mampares o paravents la qual cosa li dona a la història un moviment constant. Amb una imaginació desbordant, Oriol va introduint temes sobre la incertesa de la vida utilitzant al professor de física i la lingüista, crea una relació entre ells i els dona una filla desapareguda, Carme Milán. Oriol li treu a la Milán  el millor d’ella mateixa com a actriu multifacètica que és. La història es va complicant amb un crescendo continu divertit gràcies a les sorpreses i al fregolisme d’un extraordinari Carles Pedragosa que introdueix la seva música i li dona el toc  musical a l’obra.  Unes projeccions de Marc Permanyer acaben de vestir un escenari aparentment buit però ple de vida, esplèndides actuacions i un contingut treballat fins l’últim àtom.

Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán, Carles Pedragosa Torres i Lara Segur són els intèrprets d'aquesta tragicomèdia que parla de la incertesa des de diferents mirades i actituds (política, sanitària, lingüística, religiosa).
Autoria i direcció de l'actor, músic i dramaturg Jordi Oriol, que vol acostar la quàntica al teatre.

L'últim àtom és una proposta que podríem classificar d'absurda, divertida, enginyosa, intel·ligent i original. Una obra plena d'humor, per passar una bona estona, un poti-poti Intel·ligent, molt divertida, on trobareu números musicals, escenes circenses, discursos intel·lectuals, interpretacions brillants, duplicitats interpretatives, jocs de llengua, topònims, escenes sensacionals, esbojarrades, i molts records, nostàlgies i incerteses del passat.

 

Amb els anys les persones creuen que aniran adquirint més saviesa i coneixements, que hi haurà un moment en què no hi haurà tantes preguntes al seu voltant o, fins i tot, que no hi hauran perquè s’haurà viscut de tot i se sabrà de tot. Però la incertesa és una companya que no ens abandona per molt temps que passi. Es podria dir que no estar segura de res està a l’ordre del dia.

Jordi Oriol convida a l’espectadora en aquesta obra a transitar per aquesta incertesa que devora el dia a dia i com cada persona intenta abordar-la de la millor manera, potser l’única manera que sap. Un text molt intel·ligent i ràpid que aconsegueix divertir i fer riure al públic durant gairebé tota la representació. Pot ser que, a vegades, alguns conceptes científics o lingüístics semblin difícils de comprendre, però es presenten només com un punt de partida per explicar una història molt humana, com és la pèrdua d’una filla i com gestionar-ho.

És veritat que aquesta narració té diversos relats entrellaçats que poden fer descentrar una mica a l’espectadora: la pèrdua d’una filla, la reacció davant d’una situació d’emergència, un àvia que perd la consciència (o potser ara veu més enllà?), la realització d’un musical que té un rerefons per estudiar, el misteri d’un contacte anònim... Temes que poden encabir-se en l’obra de manera interessant, però que acaben per obrir masses fronts per a l’espectadora que no sap en quin s’ha de centrar o si tots acaben unint-se en algun moment.

Amb una escenografia molt peculiar i molt efectiva es mostra com n’és d’increïble la capacitat que tenen un parell de guixos per a crear tot un món de possibilitats. Aquesta inventiva per estructurar un imaginari a la ment de l’espectadora, amb dues pissarres, unes cadires i una mica d’attrezzo en un fons de frontó, és magnífica i resulta molt més del que es pot esperar.

Si una cosa s’ha de remarcar, això sí, és l’estat de gràcia en el qual està tot el repartiment. De fet, no és una alteració del què ja s’espera de Joan Carreras o Mia Esteve. És una meravella també contemplar a Carme Milán i a Carles Pedragosa Torres, que donen al públic molta diversió i riures constants. Menció molt especial a Ruben Ametllé, aquest regidor convertit en actor a “última hora” que proporciona a l’audiència els moments més hilarants de l’obra.

Una producció divertida de principi a fi que fa passar una molt bona estona. Potser hi ha moments del relat que no acaben de saber-se a on van, però és igual perquè és una hora i mitja de bons moments, entrega absoluta i un somriure esbojarrat per esvair, ni que sigui una mica, el nostre drama.

L'últim àtom és un cant a la lingüística, als jocs de paraules, a la reflexió sobre com les paraules transformen la realitat. Una parella, divorciada, té una filla perduda des de fa deu anys, a la qual els costa acceptar que l'han de donar per morta. És un tema greu, però que ha trasbalsat tant els pares, els ha transformat en personatges esperpèntics malgrat les seves formacions i professions en física i lingüística, que sobreviuen com si fossin esperpents.

L'obra té uns guions complexos, molt treballats, plens d'informació sobre llengua i física, sobre l'anglès i el català, sobre les tribus d'Austràlia (com mesuren el temps) i el món occidental. També hi veureu una escenografia magnífica, original, amb unes pissarres que ajuden els espectadors a situar-se als llocs per on es mouen els personatges. I també té moments inoblidables, com el del personatge que interpreta alhora dos personatges, només canviats per una jaqueta que ara es treu i ara es posa.

L'últim àtom és l'ultimàtum que viu una parella per entendre que han de passar pàgina, i l'expressió és una de les que estudiaran durant l'obra: una metàfora que té el perill que s'entengui literalment. Quan només és una metàfora que ajuda a entendre la realitat. Però quan la realitat és massa complexa i dura, sort de les metàfores. Aquesta és probablement una de les reflexions de l'obra.

Mentre veia L’últim àtom em venia el cap el teatre de Javier Daulte, sobretot el d’aquelles obres on barrejava ciència i joc teatral (4D Òptic o La felicitat). De totes formes, Jordi Oriol té un estil ja molt definit i aporta al subgènere tota la seva obsessió pel llenguatge i la màgia de les paraules. Finalment obtenim un text amb moltes capes que potser no acaben de quallar del tot al final, però que obren un ventall extraordinari de grans possibilitats escèniques. Per una banda tenim la comèdia política (i apocalíptica) i per l’alta conviuen el drama personal del matemàtic, el thriller sobre la desaparició de la noia i la realització d’un musical sobre la tragèdia d’Èdip. Totes les branques van juntant-se i allunyant-se segons convingui a la trama, fins a arribar a un final inoblidable... i molt divertit, encara que es tiri d’humor negre.

L’últim àtom ens parla de moltes coses, però sobretot ens centra en el moment actual i ens posa davant del principi d’incertesa. I és que en un món com l’actual ningú està segur ni pot intuir què li depararà el futur, sobretot si està en mans d’incompetents. A partir d’aquí també apareixen els personatges que prefereixen no encarar allò que està per venir, i que afronten el futur a cegues o amb una incapacitat total per expressar-se. Amb tot això sobre la taula, les situacions còmiques no paren de succeir-se. Ja des del mateix començament, un avís sobre un canvi en el repartiment alertarà a tota la platea... I és que el joc continu forma part de la proposta, i aquí es juga amb tot, fins i tot amb els entrebancs...

Davant de l’escena hi tenim a cinc magnífics actors: Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán, Carles Pedragosa i una sorpresa que deixarem en mans dels espectadors. Tots ells es lliuren a la causa amb una convicció absoluta, abraçant l’absurd i transformant-lo amb drama o comèdia, segons convingui. En definitiva, una petita filigrana que traspua un humor intel·ligent i carregat de contingut.

L’últim àtom és un espectacle que combina dol, humor i joc verbal per parlar d’un món que sembla haver entrat en fase de descomposició. Jordi Oriol hi planteja una situació extrema sense tractar-la amb solemnitat: una parella viu la desaparició de la seva filla mentre, al seu voltant, el llenguatge, la memòria i la realitat comencen a esquerdar-se. El resultat és una peça inquieta, plena de capes, que converteix la pèrdua en una matèria escènica viva.

El text, escrit pel mateix Oriol, parteix d’una idea potent: què passa quan allò que ens permet entendre el món també es comença a desfer? La desaparició de la filla és el centre emocional de l’obra, però no l’únic. També hi pesa la fragilitat de la paraula, especialment a través de la figura de l’àvia, i una sensació general de final d’etapa. Oriol no escriu una història lineal ni tancada, sinó una mena de mecanisme poètic i teatral on les idees, les bromes i les ferides es van contaminant les unes a les altres.

La direcció, també a càrrec de Jordi Oriol, manté aquest equilibri entre pensament i escena. L’espectacle no es limita a explicar un conflicte familiar, sinó que el desplega amb ritme, música interna i una certa voluntat de desordre controlat. Hi ha moments de comicitat molt clara, però mai no anul·len el fons dolorós de la peça. Aquesta tensió entre lleugeresa i gravetat és una de les seves virtuts principals.

La interpretació és clau perquè el muntatge no quedi només en l’enginy verbal. Els intèrprets sostenen un material exigent, que demana rapidesa, precisió i capacitat per transitar entre registres molt diferents. El dolor no apareix aquí com una emoció subratllada, sinó com una presència que travessa els cossos, les rèpliques i els silencis. Aquesta manera de dir el text, sense convertir-lo en una demostració d’habilitat, permet que l’humor no desactivi la ferida i que la part més abstracta de la proposta continuï tenint una arrel humana. El repartiment, encapçalat per Joan Carreras i Mia Esteve, es completa amb Carme Milán, Carles Pedragosa, Rubén Ametllé i la presència —tan explícita com enigmàtica— de Lara Segur, un nom que sembla dialogar amb el joc d’incerteses que travessa tota la proposta.

La proposta connecta amb el recorregut d’Indi Gest, companyia fundada el 2007 i vinculada a un teatre que sovint juga amb la llengua, els clàssics, la música i la deformació del sentit. En treballs anteriors com La caiguda d’Amlet, Europa Bull o La mala dicció, Oriol ja havia explorat aquesta manera d’entendre l’escena com un espai on la paraula no només comunica, sinó que també falla, s’encalla, es transforma i genera acció.

Un dels aspectes més originals del muntatge és la manera com la posada en escena converteix els elements escènics en part activa del relat. L’espai, el vestuari, la llum, la música, el so i les projeccions no funcionen com a simple acompanyament visual, sinó com a peces d’un mateix organisme. Tot sembla participar d’aquesta idea de món inestable, a mig camí entre allò quotidià i allò que ja s’ha començat a desfer. La llum modifica la percepció dels espais; el so obre zones d’inquietud; les projeccions amplien el camp mental de l’obra; i la música hi introdueix una pulsació que ajuda a sostenir el ritme intern de l’espectacle. Per altra banda, el ritme és discontinu, potser massa oscil·lant, i la introducció s’eternitza. Això crea espais de certa confusió, que part del públic nota (i manifesta) per la complexitat conceptual de l’eix dramàtic.

L’últim àtom representa un teatre intel·ligent i arriscat, capaç de parlar del dol, del col·lapse i de la necessitat de continuar imaginant, sense renunciar al joc ni a l’humor.

L´últim àtom es presenta davant l’espectador com un estimulant i ambiciós dol intel·lectual entre la física i la lingüística. El que inicialment es planteja com un debat acadèmic i ideològic va derivant cap a la dimensió més humana i visceral: la problemàtica vital de dos dels protagonistes enfront de la seva filla. A través d’aquest eix, cada personatge desplega amb sòlids arguments la seva pròpia visió de l’existència i el que veritablement significa viure.
No obstant això, la proposta exigeix una alta demanda d’atenció. La part argumental enfocada en la física resulta complexa i, per moments, difícil de seguir a causa de la densitat d’uns conceptes molt específics i allunyats del llenguatge quotidià de l’espectador mitjà. Així mateix, encara que el text busca connectar amb la comèdia —alguna cosa que es percebia en els riures aïllats de part del públic—, l’humor pot no resultar universal ni connectar amb la sensibilitat de tota la platea, mantenint a vegades una distància.
On la producció brilla amb una força incontestable és en la seva factura tècnica. L’escenografia és senzillament espectacular, dotada d’un dinamisme formidable i un plantejament conceptual d’una gran originalitat. A aquest desplegament visual es suma una banda sonora molt treballada, que sap emfatitzar amb precisió cada matís i potenciar els moments cims de les escenes.
Finalment, l’apartat interpretatiu mereix una esmena especial. El formidable treball actoral dota d’una veritat absoluta a la proposta; els intèrprets aconsegueixen la difícil tasca d’humanitzar un text dens i fer plenament creïble cadascun dels personatges que trepitgen l’escenari, defensant l’obra amb una entrega impecable.

Parlar de L’últim àtom obliga, inevitablement, a parlar d’Indi Gest i del seu principal motor creatiu, Jordi Oriol. Des de fa anys, Oriol ha construït una de les trajectòries més singulars de l’escena catalana contemporània. La seva escriptura, profundament vinculada al llenguatge, al joc conceptual, a la musicalitat de la paraula i a la reflexió filosòfica, ha generat un univers propi difícilment confusible amb el de cap altre autor del país.

Per això, un títol com L’últim àtom desperta una curiositat immediata. Hi ha alguna cosa d’absolut, de definitiu, gairebé de vertigen metafísic en aquestes dues paraules. I l’obra no defrauda en aquest aspecte. El treball dramatúrgic és potent. Oriol construeix un artefacte intel·lectual complex, ric en lectures i capes de significat. Una proposta original, arriscada i extraordinàriament treballada. Una obra que convida a pensar, a associar idees, a jugar amb els mecanismes del llenguatge i amb les paradoxes de la nostra existència contemporània. És, en definitiva, una obra molt intel·ligent. Precisament per això resulta tan decebedora la direcció escènica que l’acompanya.

Perquè si alguna cosa travessa el text és una ironia fina, persistent i sofisticada. Un humor que neix de la contradicció, de l’absurd i de la lucidesa. Un humor que no necessita explicacions. Tanmateix, la posada en escena sembla desconfiar totalment de la capacitat comprensiva de l’espectador. Allò que és evident i brillant en el text és reiteradament subratllat per les interpretacions, pels ritmes, per les inflexions i per una direcció que sembla decidida a assegurar-se que ningú perdi cap acudit pel camí.

Com més s’insisteix a assenyalar la ironia, menys irònica esdevé l’obra. Com més es remarca el gag, menys gràcia té. I allò que podria haver estat una comèdia intel·ligent, subtil i molt contemporània acaba aproximant-se a una forma d’humor plena de clixés i llocs coneguts. Com si l’objectiu principal hagués estat transformar una peça potencialment sofisticada en un producte de consum més ampli, més directe, més comercial.

Els actors fan una feina excel·lent. Hi ha ofici, precisió, energia i compromís. Però els intèrprets treballen dins d’un marc massa determinat i, des d’aquest punt de vista, la seva feina consisteix a executar unes directrius que semblen anar en una direcció molt concreta: maximitzar l’accessibilitat immediata de la proposta. El text de Jordi Oriol és prou brillant, divertit i estimulant per arribar al públic sense necessitat de mastegar-li cada acudit fins a convertir-lo en farineta.

L’últim àtom confirma una vegada més la potència dramatúrgica de Jordi Oriol i la capacitat d’Indi Gest per generar materials d’una gran singularitat artística. Però també exemplifica fins a quin punt la pressió comercial pot acabar arruïnant una proposta que podria haver estat de les millors de la temporada — en tots els sentits.