Totes les persones tenim una època en què es perd el rumb o no s’està segura quin és el camí a escollir. Potser és un esdevenir del dia a dia o hi ha un fet concret que trontolla el propi món i fa que es plantegin moltes més preguntes que respostes i només es necessita alguna persona a qui delegar la responsabilitat del següent pas. Moltes vegades, però, aquesta guia no arriba o, fins i tot, confon més el futur.
En aquesta obra tres homes es troben, en diferents moments, en una mas en unes contrades que han quedat desolades després de tancar-se la pedrera que donava vida i feina a la gent del voltant. En Carles, l’Eduard i en Víctor es troben immersos en la incertesa del seu futur, i això fa que les seves interaccions mostrin com gestionen aquesta pèrdua del camí.
Es tracta d’un text pausat on les preguntes i els silencis tenen un pes molt important, marca ja de la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé. Els diàlegs en algunes ocasions queden suspesos a l’aire com les preguntes que es llancen uns personatges als altres i que no acaben de tenir resposta. Tot i que en algunes ocasions aquesta decisió de direcció (Carlota Subirós) s’entén i es comparteix, en la majoria de vegades crea una distensió del temps en escena que és, en part, contraproduent perquè el públic mantingui el seu interès i atenció. Es tracta d’un tècnica interessant, però que acaba sent una mica tediosa per a l’espectadora.
Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla són els intèrprets que traslladen a aquests homes perduts a sobre l’escenari amb un pes i una destresa molt encertada. Aconsegueixen que els seus personatges tinguin molta profunditat, tot i que no s’expressin amb totes les paraules esperades, i creen una atmosfera de reflexió durant tota l’obra.
L’escenografia troba en els elements del mas el més significatiu i interessant, l’ús de pantalles per mostrar unes càmeres de “vigilància”, a priori un idea atractiva, al principi sembla que tindran un paper més important del què acaben tenint i, al final, queden una mica fora de context.
Bones interpretacions i una posada en escena bastant acurada, però el que no acaba d’encaixar en aquesta obra és que l’espectadora no acaba de saber el perquè de moltes trames que s’obren durant la representació (l’amenaça?), ni tampoc quin és l’objectiu d’alguns diàlegs que es presenten més aviat superflus en un moment de recerca vital. Una producció que té elements interessants, però que no acaba de saber conjugar-los.