Recomanacions

Que Molt soroll per no res està sent l’èxit de la temporada és indiscutible. Enguany ho han venut tot i hi tornen l’any vinent. Però permeteu-me dissentir de les veus que es desfan en afalacs vers el muntatge i el comparen amb les meques internacionals del musical. Jo, que acostumo a passar-m’ho pipa amb els musicals, em vaig avorrir de valent a Molt soroll per no res. D’una banda, la dramatúrgia és un caos absolut on la història de Shakespeare brilla per la seva absència (jo m’hauria perdut si no hagués conegut l’argument d’antuvi), de l’altra, les cançons estan introduïdes amb calçador i la majoria tenen poc a veure amb el que passa a escena. Pel que fa a la […]

Vagas y maleantas és una divertida comèdia amb números musicals, però també és una reflexió gens innocent sobre el paper de la dona a l’Espanya del darrer segle. Sota una aparença d’espectacle de cabaret s’amaga un text afilat i carregat de sornegueria. Sobre l’escenari quatre actrius entregades i una pianista en directe que ens ensenyaran quina pinta té el purgatori de les coristes. Vagas y maleantas és un d’aquells espectacles carregats de bon rotllo que et deixen amb el somriure als llavis i ganes de més. Una proposta honesta feta amb molt de talent. Totalment recomanable. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

Que la Clara Segura és, probablement, la millor actriu del panorama actual seria una afirmació amb la que molts podríem estar d’acord. Que a Conillet sua la samarreta, es deixa la pell i ens regala una interpretació carregada de veritat i intensitat és quelcom indiscutible. Que el text de Conillet sigui un bon text mereixeria, crec, un debat ben diferent. Segons la meva opinió, no ho és. I no perquè el tema que tracta no sigui interessant (que ho és) o perquè les mares treballadores no visquin una realitat plena de problemes i paranys (que els tenen) sinó perquè l’enfoc i la reflexió que presenta no passa d’una emprenyada i, la veritat, davant d’un tema tan seriós i que afecta de […]

Paraules d’amor és una adaptació teatral del Diccionari Tontu (Elogi del barbarisme i altres barbaritats de la parla catalana) amb dramatúrgia i direcció del mateix Joan Ollé amb la complicitat de Iban Beltran. Cada dia que passa, el català que parlem va perdent més expressions i paraules genuïnes i es van substituint per unes d’equivalents traduïdes i adaptades directament del castellà. Joan Ollé, a partir del “bueno”, ha fet una recopilació de més de 4000 paraules incorrectes, que diem de forma quotidiana. De moltes en som conscients però m’he adonat de la quantitat de paraules i expressions incorrectes diem sense adonar-nos que no són correctes. Paraules i expressions, que segons ell, moltes venen de lluny, altres de l’analfabetisme, d’herències del […]

Em refereixo a entendre-la. Pot haver-hi tantes lectures com espectadors, però el que sí està clar és que Santos mai es repeteix, fins el punt de que aquesta vegada no hi ha posat ni piano. Santos sense piano? Doncs sí. En compensació ens ha ensenyat el cul, i amb això no vull dir que a les cases que no tenen piano ensenyin el cul, només vull significar la diferència amb les performances anteriors. No cal que digui que és un espectacle transgressor i arriscat que te moments de tot, alguns d’autènticament fascinants. Podrà agradar més o menys, però penso que ningú s’ha avorrit. http://bit.ly/1Ylh9S5

A pocs dies de veure “Himmelweg” a la Sala Àtrium, hi tornem per veure “La nit de Helver”, un altra proposta que transcorre durant el període històric de l’Alemanya nazi. En aquesta ocasió els fets no succeeixen en un camp de concentració, sinó en una ciutat assetjada per la guerra, on viuen la Carla i en Helver (un noi adoptat, amb una discapacitat mental, que està fascinat pel moviment nazi). “La nit de Helver” és una obra del polonès Ingmar Villqist que en aquesta ocasió està dirigida pel croata Pavel Bsonek. L’obra es va estrenar a Sarajevo al febrer de 2004 i aquest any, durant el Festival Grec, la vam poder veure al Teatre Romea de la mà de Kamerni […]

A vegades és millor anar a veure una obra sense saber gaire el que et pots trobar. I com en aquest cas veure una petita joia. La relació entre una noia i un noi, una relació estranya que de mica en mica vas esbrinant els motius d’aquesta depèndencia entre els personatges. Tot dintre del menjador d’una casa i durant la nit. De mica en mica, anem esbrinant el que ha succeït i els motius que han portat aquesta estranya unió. Amb un treball gestual d’en Sergi Torrecilla que m’ha fascinat. He estat pendent en tot moment de la seva expressivitat, del moviment de les mans i la seva veu per crear el malalt mental de Helver. Tot i que hi ha […]

Segons el tractament o la tècnica escollida al Balneari Maldà viureu un munt de diverses sensacions. Balneari Maldà ens proposa de gaudir de les seves divertides novetats, oferint-nos un gran ventall de serveis i tractaments a base de cabaret musical, poesia, acrobàcies, humor, cançons i interpretacions, adaptats a la situació personal de cada client (anti-estrès, relax, risoteràpia, recuperació del sentit de l’humor…), això si, sempre sota la supervisió d’un gran equip d‘especialistes, Nuria Cuyàs, Ricard Farré, Jordi Llovet i Laura Pau, que el que volen i desitgen és fer-nos passar una bona estada. Aquest mes ens ofereixen el pack La identitat. Cal indicar que NO és necessari estar allotjat al Balneari Maldà per poder gaudir dels seus serveis, però si […]

Benvenutto Cellini és una òpera semisèria en dos actes, del compositor francès Hector Berlioz. Quan va ser estrenada a l’Òpera de París l’any 1838 va ser un fracàs absolut; al Liceu no es va representar fins al 1977. La representació que hem vist nosaltres no és la que a les hores es representava; al 2014 l’English National Opera, va encarregar una nova producció dirigida per Terry Gilliam, un component del grup de comediants Monty Python, que dona una visió imaginativa, acolorida i fresca al clàssic de Berlioz, incloent nombrosos elements del món del circ, acròbates, mascarades, cançons de carnaval, confeti, gegants i capgrossos. Tots canten i riuen, es mouen d’aquí cap allà amb energia, rapidesa i vitalitat. Ballen i celebrant […]

Sempre he tingut la sensació de que Fernando Pessoa va ser un escriptor trist, solitari i completament dedicat a la seva obra, que d’altra banda li va permetre ocultar les seves múltiples personalitats a través dels seus famosos heterònims. En definitiva, un autor complex, amb molts enigmes i amb una vida allunyada de comicitats i situacions romàntiques. És per això que sobta la visió en que es presenta aquest espectacle, encara que es basi en la relació epistolar del poeta amb la mecanògrafa Ofèlia Queiroz. Es miri com es miri, va ser una relació més patètica que romàntica, en la que fins i tot Pessoa va enviar tot el seu exèrcit d’heterònims a conquistar-la… aconseguint una situació esquizofrènica que ho va engegar tot a […]

Després d’assistir al fantàstic monòleg que obre Snorkel, l’espectador pot tenir la sensació que es troba davant d’una peça fora de sèrie. Tant el text d’Albert Boronat com l’actitud irònica i propera de l’actor Javier Beltrán troben un equilibri perfecte entre un discurs intel·lectual i la confidència distesa d’un amic disbauxat. És divertit, agut i captivador. Malauradament, aquest excel·lent punt de partida no és més que una promesa d’un nivell que la proposta no tornarà a assolir més que en moments puntuals. A partir de llavors, l’obra encadena un seguit de soliloquis i narracions més o menys afortunades que, per acumulació, poden resultar difícils de pair. Sobre paper, això sí, l’espectacle està farcit d’un bon grapat de reflexions interessants, frases […]

La passada temporada Imma Colomer va estrenar La màgia d’en Calders, un espectacle en el que es recuperaven molts dels textos breus de l’escriptor català. Just un any després, Carme Pla al capdavant i algunes de les seves còmplices a T de Teatre en la part tècnica repeteixen la operació. Ara ja no només es recupera a Calders, que també, sinó que es busca la complicitat de Santiago Rusiñol, de Jesús Moncada, de Josep Carner i dels aforismes de Joan Fuster, que fan d’unió i de nexe a tot el conjunt. La intenció és bona i el resultat correcte, però a què treu cap un collage d’aquest tipus? Quina era la veritable intenció? Sembla ser que es vol recopilar un […]

Es fa pesada perquè setanta minuts només de barbarismes fa que al cap d’una estoneta et diguis “encara més?”. Al principi quan et diuen que t’estiguis al “asientu” i apaguis el “telefunu” fa certa gràcia, però de seguida comences a moure el cul per la cadira. S’ha de reconèixer que les tres actrius fan el que poden , però d’allà on no n’hi no en raja. Penso que Joan Ollé l’ha vessat amb aquesta pirueta. Tot i així hi havia espectadors que han aplaudit i han cridat bravos com a bojos. Li poso dos punts per les actrius. http://bit.ly/1Qo7858

Manuel Dueso va escriure aquest text al 1996, obtenint el Premi de la crítica al millor text de la temporada. Els espectadors estem seguts en el bar del teatre al costat dels personatges, un és el típic client que tanca el bar, que no acaba de prendre l’última copa i xerra i xerra sense parar, i l’altre és el cambrer que escolta i espera pacient l’hora de poder tancar el bar. La situació és estranya, la conversa és en una sola direcció, paraules sense sentit, paraules que es repeteixen una i un altre vegada. Al principi és divertit, però mica en mica ens adonem que hi ha una finalitat en tot aquest discurs. El final és inesperat i sorprenent. Plató […]

Si no fos pels comentaris a la Catalunya dels noranta o a la d’ara mateix, un pensaria que l’obra va ser escrita fa quaranta o cinquanta anys. El seu estil, els recursos utilitzats i la seva trama fulletonesca ens la situen dins d’un subgènere molt concret, el de les disputes familiars. La intenció de Jordi Casanovas és la de retratar la societat catalana a partir d’una família arquetípica, però el fet d’explicitar-ho vàries vegades al llarg de la funció acaba restant efectivitat. És cert que reconeixem molt bé els personatges i que ens creiem les situacions, però és això suficient per extrapolar-ho a la identitat d’un país? En aquest sentit, crec que a mi em funcionava millor el llenguatge poètic utilitzat per Narcís […]