Recomanacions

Estem a l’Antic Teatre i esperem que obrin les portes de la sala per entrar, però avui estem davant d’una proposta diferent, avui són les dues actrius les que surten de la sala i enfilant-se en una cadira ens diuen que hem d’escollir a una de les dues per acompanyar la al camerino. Per un tema de proximitat ens afegim als que anem amb la Cris Celada i entrem a una petita habitació que avui fa de camerino. Amb una naturalitat esparverant la Cris es comença a despullar per canviar el vestuari mentre ens va parlant de coses seves. Ens parla també de tres personatges femenins del teatre, de Lisístrata que ha tingut una idea genial per acabar amb la […]

Ara que Barcelona s’està posant de moda com a ciutat de referència pels musicals dins de l’Estat, segons diuen els productors, resulta curiós observar com les propostes de petit format estan obtenint resultats molt més interessants que els grans muntatges. El despertar de la primavera és un nou exemple de com la manca d’un pressupost elevat no és impediment per oferir un producte de qualitat, engrescador i satisfactori. L’adaptació a llengua catalana d’aquest espectacle de culte, guanyador de vuit premis Tony, transmet una energia vibrant i un ampli ventall d’emocions gràcies a un càsting molt potent i encertat, i una traducció molt acurada de David Pintó. Però, sobretot, cal destacar l’enorme treball de direcció de Marc Vilavella que, no només […]

Quatre germans són els membres de la família Parks i viuen a San Francisco. Orfes de pares els tres germans grans han de tenir cura del germà petit que encara està en edat escolar. Petra i Sparks són els germans grans, bessons. Petra (Laura Manchón) exerceix la prostitució per poder sobreviure mentre el seu germà petit juga en el seu cau, una gran capsa de cartró. Sparks (Francesc Abril) no viu amb ells i va tots els diumenges a dinar, és un personatge fosc i violent que no sabem a què es dedica. Willy (Iris Di Cassi) és la germana mitjana, tampoc no viu amb ells i també va els diumenges a dinar. Ha entrat al món de la política […]

“Els darrers dies de la Catalunya Republicana” narra els fets de l’exili català, en els dies de l’ocupació franquista, de Catalunya, des de la perspectiva del periodista, lingüista i polític català ( militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i president del Parlament de Catalunya a l’exili), Antoni Rovira i Virgili. Jordi Hervàs es converteix durant una hora en el personatge d’Antoni Rovira i Virgili. L’acompanya un violoncel·lista. El seu rostre està cobert amb una gassa negre. La música sona durant tot l’espectacle. És l’encarregada de posar so als efectes ambientals (pluja, el soroll d’un cotxe en marxa,…), i també d’acompanyament del text amb melodies de cançons molt simbòliques de Catalunya com són Els Segadors, La Santa espina, L’Emigrant, Rossinyol que vas […]

Un homenatge sempre és un terreny de treball delicat. Amb la mirada posada en la lloança de l’objecte o subjecte en qüestió, normalment, queda poc espai per a la innovació, l’atreviment o la veu pròpia de qui s’encarregui del projecte. En aquest cas, Les noces de Fígaro fan molt bé el seu servei com a part de la merescuda commemoració dels 40 anys del Teatre Lliure. La peça és, en realitat, una reproducció de l’emblemàtic muntatge original que Fabià Puigserver va estrenar l’any 1989 amb gran èxit de públic. Donades les circumstàncies, la versió actual dirigida per Lluís Homar, amb un nou repartiment però mateixa escenografia i vestuari, compleix sobradament amb el seu comés. L’espectacle fa un exercici de nostàlgia […]

Com molts de nosaltres, abans de ‘Mal Martínez’ no coneixia en Marc més enllà del ‘Mataiaies’ de Nit i dia a Tv3 i altres aparicions a cinema i televisió. Amb aquest espectacle ens mostra una altra cara plena de realitat i honestedat on ens explica la seva història sense filtres ni maquillatges. L’espectador es situa davant d’un one-man show en cru i envoltat d’instruments, una aposta personal i valenta que va sorgir del Singlot Festival de la mà d’El Terrat. Personalment, celebro que un espectacle així es pugui veure als teatres de Barcelona. Aneu-hi, no és habitual trobar apostes tan úniques. Bon Martínez!

Es tracta d’un espectacle que podríem molt ben veure a llocs com El Molino, perquè vol representar una mena de Music Hall, malgrat que tota la música és enllaunada, suposem que a causa d’un pressupost més aviat minso, així com la utilització del playback per les veus de les cançons durant tota la representació. Els espectadors estan situats a peu de l’escenari, asseguts al voltant d’una sèrie de taules, on es poden fer consumicions mentre veiem l’espectacle. Són 4 actors i una actriu els que veiem durant la representació, malgrat que tots 5 fan el paper de dona; elles ballen i actuen a sobre de l’escenari, i com és normal en aquest tipus de representacions, també es passegen entre els […]

Tots sabem que l’Àtic 22 és una golfa, no un teatre. Queda de puta mare, però s’ha de ser molt curós amb el tema acústic, i aquesta nit això no ha passat. Crec que s’han equivocat fent un muntatge a tot el llarg de l’espai (penso que no era necessari i que de una punta a l’altra costava d’entendre), amb la sonorització quan la prota parlava pel micro (reverberacions potents) i finalment amb la velocitat que l’actriu parlava, menjant-se una paraula darrera l’altra. Em sembla que els directors haurien d’estar més al tanto dels temes acústics. Sé que amb 76 anys les meves orelles ja no són el que eren, tot i portar correcció; però diu l’estadística que la major […]

Flor de Nit era un cabaret del Paral·lel, un dels carrers més emblemàtics de la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat …. que fort comença a sonar dir això ….. Un cabaret que reuneix artistes, bohemis, senyorets i gent de l’alta burgesia barcelonina però en el que també es trobaven revolucionaris i noies de vida sospitosa. Estem en una època convulsa on tot està a punt de canviar i que acabarà en la Guerra Civil. I en aquests cabarets convergeixen tots tipus de persones, deixant de banda diferències polítiques i ideològiques, buscant la disbauxa i el plaer. Flor de Nit ens parla d’un triangle amorós, Rosa (Ariadna Suñé) és la nova estrella del cabaret que ha estat […]

Amb Les Noces de Fígaro, el Teatre Lliure celebra oficialment el seu 40è aniversari. L’espectacle replicael muntatge estrenat l’any 1989, ara dirigit per qui va ser Fígaro aleshores, Lluís Homar. Amb una posada en escena àgil (malgrat que el text agrairia alguna retallada) i un repartiment magnífic que funciona a la perfecció, Les noces de Fígaro és un clàssic muntat com a tal que demostra que el Lliure ha estat, és i serà. Per molts anys! Més informació a Somnis de teatre

La desaparició de Wendy és el text més únic de Benet i Jornet i, sens dubte, el meu preferit. En ell, l’autor fuig del realisme i el costumisme per endinsar-se en territoris molt personals. Amb una gran valentia i la defensa que proporcionen els contes i els somnis, l’autor s’explora i ens parla del seu aïllament, de la seva sensació de no encaixar en el món on viu, de no entendre què vol dir fer-se gran, de no voler fer-ho, de veure’s com una barreja impossible de Ventafocs i Peter Pan. Per la seva banda, la posada en escena d’Oriol Broggi dóna vida al no lloc on transcorre tota la història, un territori oníric i irreal, ple de personatges i […]

Penso que haurien pogut triar un Sagarra millor, perquè aquesta Fortuna l’he vist passada; per a mi no és ni de lluny el millor de l’autor. L’escenografia i el vestuari m’han semblat bons. El muntatge a dues grades no m’ha aportat res interessant, els vídeos de bombardejos m’han atabalat, però el problema ha estat l’obra y la direcció. Penso que Prat i Coll encara ha realçat el caducat de la peça amb una direcció d’actors exagerada, veus impostades i actituds histriòniques; en general tot poc creïble. Tot i així aplaudeixo que el TNC programi autors catalans, que per això se’n diu Teatre Nacional de Catalunya. Crítica completa » http://bit.ly/2hjtDNQ

Jordi Prat i Coll dirigeix una de les obres més personal de Josep Maria de Sagarra, “ La fortuna de Sílvia”, una comèdia dramàtica, escrita en tres actes que corresponen als anys 1935, 1940 i 1945, va ser estrenada al Teatre Romea el 5 d’abril de 1947. Amb un repartiment excepcional, encapçalat per Laura Conejero, completen la resta del repartiment Anna Alarcón, Albert Baró, Muntsa Alcañiz, Berta Giraut i Pep Munné. L’acció transcorre en una ciutat europea. Sílvia ( Laura Conejero), la principal protagonista, és una dona madura d’uns 38 anys, vídua i amb dos fills (Anna Alarcón, Albert Baró) que ha hagut d’enfrontar-se a successives penalitats (el desclassament social, la viduïtat, les dificultats econòmiques, l’enveja de la seva germana […]

LA MIRADA DEL OTRO neix d’un profund projecte d’investigació desenvolupat en 2011 mitjançant trobades d’ex membres de l’ETA i víctimes directes o indirectes dels atacs terroristes, amb la preparació prèvia dels mediadors. La valuosa informació obtinguda d’aquelles entrevistes són la base d’aquest projecte que d’aquesta forma es converteix en un testimoni verídic d’uns fets que han tingut lloc realment i que pretén ser una aposta per la convivència pacifica i la cultura de la pau. Un treball amb la memòria col·lectiva que pretén mostrar una nova manera d’entendre la realitat social mitjançant el teatre. El Teatre Tantarantana amb el seu VII Cicle de Companyies en Xarxa, ens apropa les propostes de les companyies més solvents i amb més recorregut del […]

Després d’estrenar-se a la Sala Planeta durant el Temporada Alta d’enguany, arriba a la Sala FlyHard l’obra “L’home sense veu”, un text de Clàudia Cedó. Clàudia Cedó va ser la guanyadora del V Torneig de Dramatúrgia Catalana que es fa cada any a Girona durant el Festival Temporada Alta amb el text “D.N.I”, una comèdia sobre com una parella percep els canvis personals després de 10 anys. Cal dir que a banda de directora i dramaturga teatral, la Clàudia Cedó és Llicenciada en Psicologia, i que el text sorgeix a partir d’un projecte que l’autora va crear, anomenat Escenaris Especials, que oferia cursos d’art dramàtic a aquests alumnes amb autisme per tal de treballar amb ells les habilitats socials i […]