Recomanacions

Cinc dones relaten damunt d’un escenari les seves peripècies com a immigrants a Grècia. Es dediquen a netejar cases, oficines o teatres, i totes coincideixen en les dificultats per sobreviure en un país que, en un moment o un altre, els hi ha estat hostil. És cert que parlem de Grècia, però seria hipòcrita pensar que això no passa aquí o en qualsevol altre país europeu. D’aquí ve la grandesa de les seves intervencions, d’aquí sorgeix l’empatia amb el públic i la transversalitat del missatge. Ara bé, el teatre documental -molt de moda en els darrers anys- no deixa de ser teatre, i aquí és potser on Clean City no acaba de donar la talla… Les cinc dones protagonistes, que […]

Ahir divendres, a l’Espai Lliure vam poder gaudir d’aquesta obra de Yesim Özsov, actriu, directora i dramaturga turca fundadora i directora artística del Galata Perform d’Istanbul. Traduïda i adaptada per Carles Batlle està dirigida per Joan Arqué Solà. Sis actors interpreten dotze personatges, en un seguit d’històries creuades. Sense relació aparent, vells i joves, conservadors i progressistes, laics i creients, aquests personatges encarnen les contradiccions d’una ciutat on es troben Orient i Occident, dues concepcions de vida pràcticament oposades. Una ciutat que fa de frontissa entre continents i cultures. Partint del meddahlik, una forma tradicional d’art dramàtic turc interpretat per un actor que explica històries, i barrejant les formes fragmentades de la dramatúrgia contemporània, els actes de l’obra han estat […]

Al vestíbul de l’Institut del Teatre, esperem unes 30 persones per veure aquesta proposta dirigida per Àlex Rigola. Abans de baixar al segon soterrani i entrar dins la capsa on ens espera Pier Paolo Pasolini, ens expliquen que després de la mort de Pasolini, endreçant els seus papers, es va trobar un poema autobiogràfic inacabat. Un text que ara, nosaltres, coneixerem. Presentat a Temporada Alta 2016, amb aquesta proposta, Alex Rigola ha decidit apropar-se a la figura del poeta i cineasta italià. Un muntatge íntim, molt proper als espectadors, dins d’una capsa de fusta de les que es fan servir per transportar les obres d’art. Tots 30 espectadors (creiem que ahir érem solament 29) asseguts en una única filera en […]

[…]Portant fins i tot més a fons el seu esperit provocador, Aüc tracta un tema molt més proper i que afecta a un percentatge major de persones: el de les agressions a les dones. La companyia abandona aquí l’estructura narrativa clàssica que sí mantenien a Limbo per oferir una sèrie d’escenes d’allò més suggeridores que representen, a través de la dansa, la música i el monòleg a una i dues veus, els diferents tipus de violacions. Des dels tipus més violents, com l’abús a menors o l’agressió al carrer, fins a les menys visibles, com la que es produeix dins d’una parella… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/auc-les-impuxibles-carla-rovira/

Per la meva manera de veure-ho no ha passat d’aquí. Cinc dones, no actrius professionals, ens han explicat el seu camí (no de roses) per arribar a Gràcia, escaquejar-se de la policia, aconseguir papers, reunificar la família… sempre fent feines de neteja, allò que en argot actual anomenen QUELI (la QUELImpia), Per no ser professionals ho han fet força bé i hi ha hagut moment ben divertits. Un documental voluntarista. Des del meu punt de vista no ha passat d’aquí. Crítica completa » http://bit.ly/2vmmkbj

Sacrifici és una obra de tall clàssic però feta amb molta energia i vitalitat. Després d’uns primers minuts una mica fluixos i previsibles pel que fa a direcció la peça entra en un tempo gairebé perfecte. Es nota que ha estat treballada al detall. Les rèpliques són divertides, crues i ben escrites. Les situacions no són sorprenents però la seva resolució és més que satisfactòria. S’utilitzen diferents espais simultanis que ajuden a la dinàmica de l’obra però l’espai sonor no acaba d’estar a l’altura. Els quatre actors són una de les peces claus de l’èxit de l’obra. Són creïbles, propers i tenen el personatge tan interioritzat que es disparen i ressonen un munt de matisos que omplen de colors l’escena. […]

T de teatre fa 25 anys i ho celebren amb una obra plena d’històries properes, elaborades i ben executades tant escènicament com interpretativament. La veterana companyia d’actrius ha caminat molt des d’aquells Petits contes misògins i Homes! que molts encara guardem a la memòria. Progressivament ha anat passant del teatre més despullat i directe a un de molt més sofisticat i televisiu sense perdre mai el seu segell. L’obra ens mostra la vida adulta de quatre dones que s’enfronten a situacions noves per les quals ningú les havia preparat. Aquests fragments de vida tenen com a leit motiv el “viure fa mal” però sense perdre mai el sentit de l’humor. Les històries es relacionen tangencialment entre si oferint una clara […]

Cada vegada és més habitual veure Teatre “documental” protagonitzat per persones no professionals, totalment alienes a les Arts Escèniques, en les que intenten explicar part de les seves experiències o records de la seva vida. Aquesta mateixa temporada hem pogut veure per exemple al Teatre Lliure de Gràcia una proposta internacional, protagonitzat per àvies del barri de Gràcia… DALE RECUERDOS XXX … o en aquesta mateixa edició del Grec, podrem veure LA BELLESA, amb veïnes del Casc Antic de Barcelona. Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris són els dos autors i directors d’aquesta proposta que retrata Grècia des de l’òptica de dones de fer feines immigrants. Des del 2015 són directors artístics de l’Escena Experimental del Teatre Nacional d’Atenes. La dramatúrgia […]

Emmanuel Radnitzky, més conegut com a Man Ray, va ser un dels noms indissociables dels moviments dadaista i surrealista. Tot i que és conegut sobretot per la seva tasca com a fotògraf, podem assegurar que la seva definició més acurada s’inscriu dins de la categoria d’artista total. Aquest bagatge professional i la relació que va tenir amb les seves muses és el que ha servit de base a les coreògrafes Meritxell Barberà i Inma García per realitzar aquest inspirador espectacle. Les dues directores porten treballant juntes des del 2003 a la companyia valenciana Taiat Dansa, i el personatge de Ray ha estat en els darrers anys un element recurrent sobre el que han investigat i treballat diverses vegades. L’espectacle està […]

Els últims anys Grècia ha patit un alarmant ascens del racisme social i institucional. Ara fa 4 anys, el 2013, va viure un dels moments més negres. Les persecucions, batudes i agressions a immigrants, activistes o homosexuals per part del partit neonazi Alba Daurada, actualment la tercera força parlamentària, se succeïen amb total impunitat. Fins i tot el Consell d’Europa per als Drets Humans va denunciar-ne la complicitat de la policia grega. Va ser l’any també de l’assassinat del raper antifeixista Pavlos Fissas, que acabaria amb la detenció de la cúpula del partit i que va suposar un punt d’inflexió en la situació del país. És en aquest context, ja l’any 2014, quan Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris comencen el […]

Samarretes del Betis, cants bizantins des de llocs insospitats, crispetes llançades amb menyspreu, monedes que cauen, dansa al terra, una soprano, plors desconsolats i riures literalment contagiats. Enmig, l’irreverent so del Niño de Elche i el virtuós “taconeo” d’Israel Galván. Ja ho diu el títol, això és una festa. Amb convidats d’allò més diversos. Un ball fresc i ple de força en el que manen la llibertat i el ser un mateix. Un cant a l’horterada i al frikisme orgullosos d’ells mateixos. I per descomptat una provocació cap al públic que és estimada i odiada a parts iguals – com van demostrar la multitud que va anar abandonant progressivament el teatre Grec i les persones que es van aixecar entre […]

El que han aconseguit aquestes dues companyies és admirable. Un remix d’aquell “cavaller” que les seves històries travessaven la frontera entre la ficció i la realitat, i entre el seny i la bogeria. Dues hores on té cabuda pràcticament tot, des d’uns diàlegs plurilingües de francès, català i espanyol; passant per un domini dels titelles, fins a salts en el temps i escenes reviscudes a format més petit. Quatre actors, vestits de color blanc, que es troben en escena acompanyats d’una senzilla i incolora escenografia que anirà evolucionant a mesura que la història mostra el tràgic final del mític “cavaller”. Una proposta que a priori no té per què ser 100% segura, però després de veure-la no hi ha cap […]

Nit d’estrena al Teatre Grec, públic familiar per veure la nova proposta del Groupe Acrobatique de Tanger, companyia que havia passat pel Festival Grec l’any 2008 amb TAOUB, i el 2010 amb CHOUF OUCHOUF. HALKA és la primera creació col·lectiva de la companyia “després de tres espectacles ideats per diferents artistes, vam decidir agafar les regnes nosaltres perquè teníem molt a dir” segons comenta la seva directora Sanae el Kamouni. HALKA, el títol de l’espectacle fa referencia al cercle que les multituds formen en espais públics, com una gran plaça, al voltant de persones com contacontes, acròbates o cantants que fan gala del seu art. Al Marroc, país d’origen d’aquest grup, molts artistes comencen practicant a les halkes, i és […]

L’experiència de Miquel G. Font és llarga i variada. Després d’haver ballat amb el Béjar Ballet Lausanne, el Dominic Walsh Dance Theater, la Tanzcompagnie Oldenburg o la companyia Lanònima Imperial, el ballarí i coreògraf d’Arenys de Mar porta uns anys creant espectacles propis amb la productora Habemus Corpus. En aquesta ocasió, Aire suposa un espectacle més ambiciós que els anteriors: vuit ballarins, un cor en escena, quatre solistes i un treball videogràfic que adquireix força importància. Tot plegat per parlar-nos de la mort d’un grup de joves, o més ben dit del difícil trànsit que han de patir per anar cap a un estat superior. La principal pega d’Aire és que ambiciona massa i acaba essent un producte pretensiós. Potser […]

Juraria que sí, i això no seria dolent si es deixa plena llibertat al creador, però en aquest cas no sembla que hagi sigut així perquè, amb tots els respectes, m’ha fet pensar en les obres que li feien al Paco Morán i al Pera, o a l’altra Paco, el Martínez Soria. Per entendren’s les T han fet de T. Si haguessin tingut el valor de canviar de registre aprofitant l’aniversari, allò d’any nou vida nova, jo m’hauria tret el barret, ni que no els hagués anat massa be. Ho dic perquè ho penso, però admeto que ha de ser difícil tenir el valor per saltar al buit. Crítica completa » http://bit.ly/2uaMtgb