Recomanacions

Barrejar els universos d’autors tan interessants com Kafka, Lewis Carroll o Pirandello en una mateixa proposta sona, d’entrada, tan agosarat com estimulant. La companyia Dei Furbi s’atreveix amb aquesta aventura, després d’assolir un cert èxit amb La flauta màgica i la Trilogia Mozart amb un resultat efectiu però no massa transcendent. Amb dramatúrgia i direcció de Gemma Beltran, la proposta és una espècie de popurri literari dels textos d’aquests autors, als quals se li suma també alguna cosa de Calderón de la Barca, seguint la lògica del llenguatge poètic, el teatre absurd i l’expressió corporal. La tècnica vocal i física dels actors és esplèndida i, gràcies a això, cadascuna de les seqüències funcionen visualment molt bé i atrapen de manera […]

Després de la que va ser la seva proposta més arriscada, dirigida per l’argentí Ciro Zorzoli, la companyia aprofita la commemoració del 25è aniversari del seu naixement per tornar al seu terreny més recurrent: el de la tragicomèdia protagonitzada per dones i problemes comuns. Històries senzilles, quotidianes, encarnades per personalitats molt diferents i amb finals més aviat dolços. Ja abans havien fet un treball semblant a Dones com jo de Pau Miró. I ara tornen al seu terreny parlant dels diferents tipus de dolor… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-eva/

Tal com ens va comentar la mateixa Maria Rovira a la roda de premsa, ella i la seva companyia Trànsit Dansa han viatjat per escenaris de tot el món i ara feia ja cinc anys que no treballaven a Barcelona. En els últims anys ha estat treballant a Medellín – Colòmbia, però abans gairebé a tots els països de Llatinoamèrica. La seva relació personal intensa amb Cuba l’ha fet decidir a presentar una peça signada per la coreògrafa cubana Marianela Boàn. Les altres tres peces que conformen l’espectacle són d’ella. D’aquí se’n deriva el títol de l’espectacle Trànsit & Cuba. 1 – El cruce sobre el Niágara, signada per Marianela Boàn i música de Olivier Messiaen. Una coreografia estrenada el […]

Publicat l’any 1944, Calígula és un text força pertorbador que reuneix algunes de les característiques més representatives del teatre d’Albert Camus: l’esperit pessimista, elements del teatre de l’absurd o la seva tendència cap a l’existencialisme. No obstant el seu interès, però, no resulta fàcil portar-la a escena, ja que l’escassa evolució psicològica del seu protagonista pot fer caure el muntatge en una densitat narrativa poc desitjable. Malauradament, Mario Gas no ha sabut superar aquest parany i ens ofereix una direcció poc imaginativa a la qual li manquen solucions que donin agilitat o una certa vida a un conjunt bastant estàtic. L’escenografia, a més, va en consonància d’aquestes carències, apostant per una simplicitat pobra i estèticament insípida. Només l’incommensurable talent de […]

Fa gairebé vint anys vaig poder veure el muntatge original d’aquesta obra al Romea, el qual va ser un èxit arribant a fer dues temporades de la mà de Jordi Boixaderas i d’Emma Vilarasau (Marta Calvó la va substituir al segon any). Sens dubte, era una època en la que el thriller psicològic estava de moda i l’obra va saber com encaixar perfectament entre el públic, tot presentant una posada en escena sòbria, clàssica i efectista amb un text ple de punts de girs que captaven l’atenció de l’espectador. En aquest sentit, el muntatge que se’ns presenta en l’actualitat demostra que el text continua funcionant, tot i que l’espectador ja està força més acostumat a aquest tipus de gènere i […]

Clara Peya s’asseu al piano i s’ explica. La mà dreta dibuixa la melodia, un Lament, dolç, preciós; les llàgrimes expressades per la música són belles perquè la música és capaç de trobar llocs recòndits i verges als quals les paraules hi acostumen a tenir vetat l’accés. La mà esquerra, però, s’obstina a dir un semitò dissonant com un martelleig que alletja i encotilla la volada del Lament. La metàfora del Lament concentra i prefigura els motius que articularan Aüc. El setè projecte de Les impuxibles és un crit, és la paraula-crit del teatre que estremeix, que sacseja, que perfora, i que ho fa sense sedassos amb la intenció d’imbuir l’espectador de nous significats. En aquest cas, les violències sexuals, […]

Ahir era nit d’estrena al Teatre Gaudí; poc públic, però forces amics i familiars dels joves artistes que intervenen en aquest musical com a resultat del Workshop 2017 organitzat per Vocal Factory. Vocal Factory, Plataforma formativa en arts escèniques, convoca cada any un curs de perfeccionament d’artistes en l’àmbit del teatre musical, i com a cloenda dona als alumnes la possibilitat de participar en una obra i actuar en un teatre comercial. L’obra escollida enguany ha estat CANÇONS PER UN NOU MÓN (Songs for a New World) de Jason Robert Brown. Un musical no concebut com a tal, on no hi ha cap història lineal i les cançons estan connectades unes a les altres per tractar un mateix tema, més […]

Finalment, després de presentar-nos In Memoriam i Revolta de bruixes amb repartiments separats (i sense tenir en compte l’espectacle infantil Moby Dick), ha arribat el muntatge on la Kompanyia Lliure ha pogut lluir el seu gran potencial com a grup en conjunt. De la mà del brillant director Pau Carrió, que ja havia demostrat el seu talent amb les posades en escena de Victòria d’Enric V, L’hostalera i Hamlet, aquests joves actors i actrius han trobat el vehicle perfecte per oferir-nos un magnífic entreteniment teatral que és un veritable recital de carisma. Equilibrada, esplèndidament dirigida, àgil i divertida, aquesta comèdia shakespeariana encaixa com anell al dit amb la idiosincràsia de la companyia, on tots i cadascun d’ells i elles tenen […]

Ara fa més de 20 anys, Paraules encadenades va convèncer a quasi tothom i va aconseguir un èxit sonat, d’aquells que encara es recorden. Ens va sorprendre pel seu guió enrevessat i juganer -molt de moda en el cinema dels noranta-, per la seva posada en escena brutal i per la descarnada composició dels dos actors, que en aquella època estaven en un moment professional molt dolç. No havíem vist una cosa així en un escenari i tot plegat va convertir l’obra de Galceran en una mena de clàssic immediat. Ara, amb el pas del temps, tot ha perdut efectivitat. El públic s’ha acostumat a artefactes de tota mena i a guions més elaborats. Encara conserva gran part del seu […]

Aquesta proposta de la companyia El Eje, va ser per nosaltres una agradabilíssima sorpresa perquè ens va agradar força, especialment les interpretacions il·lusionants dels actors. Un jove artista, Nil (interpretació brutal de Eric Balbàs) es qüestiona si ha de tenir una vida convencional subsistint econòmicament amb la seva feina a un supermercat o deixar-ho tot per dedicar-se de ple a la pintura, la seva veritable vocació. Ell viu amb la Lara (Maria Hernández) que es conforma a treballar per viure més o menys còmodament sense gaires més plantejaments. Estan tranquils, tenen un projecte de vida en comú i han decidit tenir un fill. L’aparició d’un amic d’en Nil, de tota la vida, en Marc (Marc Ribera), sense problemes econòmics, i […]

Encara guardem a la memòria el tàndem Vilarasau/Boixaderas que ens van deixar absolutament impactats quan es va estrenar aquesta obra l’any 1998. Escrit per en Jordi Galceràn el 1995 és una d’aquelles obres que no oblides malgrat el temps transcorregut. Per això no hem dubtat en anar a veure aquesta nova posada en escena, dirigida aquest cop per en Sergi Belbel. I hem de dir que ara ens ha tornat a impactar; el clímax aconseguit a La Villarroel és realment important si bé no recordàvem els petits apunts d’un particular sentit de l’humor que ha provocat més d’una rialla a la platea. PARAULES ENCADENADES és un clàssic del nostre teatre, un thriller psicològic sobre els límits i conflictes en les […]

La filipina, la moldava, l’albana, la sud-africana i la búlgara són les nacionalitats que els van donar naixement. Però Grècia és el país que les va acollir sense massa fervor, que les va posar a netejar en condicions no massa favorables i que finalment, amb un increïble i inesperat gir de guió, les està portant pel món de teatre en teatre. La realitat supera la ficció… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-clean-city/

Aquesta proposta de BODAS DE SANGRE, potser una de les obres teatrals més reconegudes del poeta granadí, i que va representar el seu primer èxit com a dramaturg, ens ha fet multiplicar les emocions fins a deixar-nos sense alè. Ens falten les paraules per poder descriure el que ens ha fet sentir. Gallina de piel !!! Bodas de sangre parla sobre els grans temes: la vida, la mort i l’amor. Oriol Broggi l’ha tornat a encertar de ple…. ha vist l’obra com un llarg poema ple de ritme i de musicalitat protagonitzat pel nuvi i la núvia, per Leonardo (únic personatge amb nom de l’obra de Lorca) i la seva dona. Uns personatges forts que lluiten per sobreviure en un […]

Pares decebuts amb els seus fills, ciutadans que es rebel·len contra la societat, matrimonis que s’odien, parelles que s’enamoren i se separen, joves que parteixen a la recerca d’un futur millor… L’autora turca Yeşim Özsoy situa aquestes accions en el context d’Istanbul, però la veritat és que la representació de la seva terra, marcada per la divisió cultural entre orient i occident, parteix de conflictes molt semblats als de qualsevol altra ciutat plena de gent i contradiccions… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-histories-distanbul/

Després de cada funció de Ventura, els actors es queden a parlar amb els espectadors per debatre sobre l’obra i ‘resoldre els dubtes que hagin pogut quedar’. Allà ens expliquen que el director, Víctor Muñoz, va decidir canviar l’ordre del text de Cristina Clemente per mantenir l’enigma i donar-li més joc. La sensació amb què un surt, però, és que el director potser no ha confiat prou en el text. La seva decisió fa que l’espectador hagi d’estar més pendent de captar l’artefacte que dels personatges, d’entendre’ls, viure’ls i trobar-hi complicitats. Si es volia evitar desvetllar algun element de l’obra per mantenir-lo com a mcguffin fins al final, s’hauria pogut fer d’una altra manera. De totes maneres, amb el text […]