Recomanacions

Les peces curtes de Txékhov en les que es basa aquest espectacle són petites joies que convé recordar de tant en tant. El problema és com presentar-les, ja que és difícil ajuntar peces d’aquesta durada sense que resulti insuficient o bé sembli una mostra de tallers. En aquest cas, Carles Alfaro i Enric Benavent han optat per crear un fil conductor que uneixi El cant del cigne, Sobre els danys del tabac i L’ós, entre d’altres. Per tant, tenim un actor ja vell que recorda en un teatre tancat com va ser la seva vida, tant artística com personal. La idea no és dolenta, però el resultat és un patchwork cosit amb fil gruixut que no aconsegueix difuminar les costures. […]

Una divertida i boja adaptació d’aquest clàssic de Molière que tot i mantenir l’essència del seu missatge és capaç d’adaptar-lo al context contemporani català. Una sàtira de la vessant més snob de la cultura, un combat entre el plaer de l’amor terrenal i la necessitat de presumir d’una saviesa elevada. Els dos actors interpreten un total de vuit personatges, repte que superen amb enginy. Els ràpids canvis de vestuari, el joc constant d’entrades i sortides i fins i tot la representació amb objectes fan que el públic connecti amb aquest codi i es deixi portar pel deliri d’aquesta comèdia. Segons avança l’obra, el públic es torna més partícip d’aquest divertit joc escènic i és apel·lat per la paròdia d’uns personatges […]

“Què és millor, viure amb una persona depressiva o amb una de tòxica?” Aquesta és una de les sentències que en Roger (Pablo Derqui) proclama durant la dansa dialèctica d’aquesta producció. Dues persones amb un fill, divorciades, es retroben quan ella va a recollir les últimes coses que li queden a la casa en comú. Ella, la Clàudia (Laia Marull), esperava que ell no hi fos, però com a bon estratega, en Roger s’ha organitzat per ser-hi. El que en principi sembla una conversa cordial, entre dos divorciats que volen el millor pel seu fill, acaba sent, molt aviat, una batalla de retrets, insults, males paraules i violència. Els mots escollits acuradament per un i altre busquen el punt més […]

Després de Shakespeare, Martin McDonagh és l’autor anglosaxó més representat a l’Amèrica del Nord. Tot i que va néixer i va ser criat al sud de Londres, el seus orígens són irlandesos, d’aquí que totes les seves peces estan ambientades en Irlanda. “La reina de la bellesa” és la primera de les tres peces de “La Trilogia de Leenane” (una trilogia on els fets de totes tres obres transcorren en terres de Connemara). Les altres dues peces són “La calavera de Connemara” (espectacle guanyador del Premi TB de la temporada 2017-2018 en la categoria de Millor actor de repartiment, a Oriol Pla, dirigida per l’Iván Morales i que vam poder veure a La Villarroel), i “The Lonesome West” (“L’oest solitari”)(de […]

Nit d’estrena al Teatre Goya, amb la tercera proposta de les quatre programades aquesta temporada, es tracta de L’ÚLTIM ACTE, que ens proposa una relectura de textos humorístics d’Anton Txékhov. Carlos Alfaro i Enric Benavent han bastit aquesta proposta amb cartes, contes populars i relats humorístics que l’autor va publicar a la premsa sota el pseudònim Antoixa Txekhonté i amb altres textos teatrals curts com “Els danys del tabac”, “L’ós” o “El cant del cigne”. Anna Maria Ricart ha fet la traducció de tots els textos. La peça gira entorn de Vassili (extraordinària interpretació de Francesc Orella), un actor d’èxit que amb setanta anys, ha estat el protagonista d’un gran homenatge per la seva carrera teatral. Després dels discursos i […]

Zum –Zum teatre és una companyia ja veterana dedicada al públic infantil. I dic veterana perquè les primeres obres que jo recordo daten de 1995 quan van fer “el Geperut de Notre Dame”. Des de llavors no han parat de fer teatre de qualitat dirigit a nens i nenes de totes les edats. M’atreviria a dir que per a tots els públics perquè hi ha aspectes per a tothom. El valor afegit de la Zum-Zum és la incorporació de valors al voltant d’un conte d’una manera entenedora i divertida. En aquest cas concret és el parlar d’aus extraviades, de refugi pels perduts, d’amor per la terra i els productes del camp, de l’estimació en la pobresa, del gaudi d’allò més […]

Interiors dice beber de Woody Allen y Eric Rhomer. E indiscutiblemente, la obra rebosa de los sellos tan característicos de estos dos autores: los enredos de los amores de antaño, la hierba ajena siempre más verde y las ensoñaciones de futuribles mejores. Aunque eso sí, sin la misma lucidez de Rhomer -poco se ahonda, por ejemplo, en los juicios sobre parejas de distinta edad- y sin los giros sorpresivo que tanto han marcado películas como Match Point o La mujer del aviador. En Interiors sucede más bien el contrario: la previsibilidad del final se asoma ante el espectador cuando la obra no ha traspasado ni la introducción. Aunque no por eso, la temática de los amores frustrados y de los […]

Crec que va ser Einstein qui va definir la bogeria com repetir el mateix acte esperant conseqüències diferents. Doncs això em passa a mi amb les comèdies de Shakespeare: M’emociono quan les anuncien, corro a comprar l’entrada, llegeixo el text poc abans del dia de la representació, em sembla que són totes iguals, assisteixo a l’obra i m’avorreixo. I a esperar la següent. Crec que, a diferència de les tragèdies, no han envellit bé, els recursos de disfresses, barbes i accents ja no resulten especialment graciosos, els embolics no tenen gaire recorregut i només funcionen (i molt bé) amb registres exagerats, de farsa com els Pàrquing Shakespeare o el Somni d’una nit d’estiu d’Els Pirates. No han estat una excepció […]

La dansa de la venjança és una d’aquelles obres de teatre que, des del plantejament inicial, tracta d’incomodar al públic mostrant els aspectes més foscos, durs i tristos de la societat. En el cas de l’obra satisfactòriament dirigida per Pere Riera, en base a un text del ja consolidat Jordi Casanovas, el públic assisteix a una emulació d’aquells problemes que es desprenen d’una relació tòxica, d’un divorci basat en la incomprensió i les represes. La immersió del públic és afavorida per la contemporaneïtat del text, que provoca que l’espectador pugui veure rutines, comentaris o actituds que no són fictícies, que pot haver presenciat fàcilment a la seva vida. A més, la disposició de l’escenari (central, rodejat de públic per ambdues […]

La violència psicòlogica sovint no deixa marca física, però les paraules poden ser tan feridores com l’altre tipus de violència. De fet, com moltes vegades no és visible, es pot donar el cas que aquesta passi desapercebuda i que afecti a la víctima de forma silenciosa. D’aquesta manera, sovint no es vista com a tal ni per la pròpia víctima ni per l’agressor, que lluny de la realitat no és conscient que l’està aplicant i que pensa que manté un bon comportament envers la víctima, cosa que no l’eximeix d’estar infligint violència. Així, La dansa de la venjança ens parla d’aquest tipus de violència, la que pot destrossar a una persona amb l’únic ús de les paraules i del maltracte […]

Roc Esquius abandona la ciència ficció que tan bé ha tractat a obres prèvies (Sàpiens) i ens llença a la cara l’obsessió per les xarxes socials, la dependència del reconeixement i afalac dels seguidors, mesurar l’èxit social pels likes (o agradaments, en versió queca) que aconseguim i la bogeria de tot plegat. Aquesta dependència extrema ja s’ha tractat a altres propostes però no, tret d’error meu, a l’àmbit laboral. Si per un like ja fem el pena, què no estarem disposats a fer quan d’aquests likes depèn la precària feina! Un espai d’aquests tan moderns de coworking on quatre “emprenedors” miren de tirar endavant els seus projectes. L’exposició a les xarxes farà que es centrin en aconseguir visibilitat per tal […]

Els contes, mites i llegendes tradicionals, passats pel filtre de les pel·lícules musicals de Walt Disney, han influït a diverses generacions de joves que tant les han gaudit com s’han sentit presoners de la seva visió de les coses. És d’aquesta manera com molts nous creadors o creadores senten la necessitat de trencar amb aquesta herència cultural, en primer lloc, com a gest de maduresa (deixant així l’infant sense mirada crítica enrere) però també, d’altra banda, superant els seus clixés romàntics, sexistes i antiquats. A Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, ens expliquen que, a més, en aquest cas, tractant-se d’una història real manipulada per interessos imperialistes, resulta tot plegat molt més pervers. D’aquesta manera, Barbara Mestanza intenta […]

Tots coneixem la història de Don Joan, l’home que desafiava els “valors” de la societat anant de flor en flor, sense cap pretensió de casar-se i assentar el cap. Deia que estava enamorat de l’amor, però que no ho estava prou de cap dona com per casar-s’hi i ser fidel. Aquest personatge sempre s’ha mostrat com un home trencador de les normes socials de la seva època, valent i desafiant. Però, i si hagués estat una dona? Se li hauria qualificat de la mateixa manera? Si traslladem la història, el personatge i la dualitat home/dona a dia d’avui, es continuaria pensant que ell és un transgressor i ella una llibertina? Ha canviat tant la visió que es té a la […]

Una producció de ZOOPA adaptada i codirigida per Edu Pericas, que ens havien presentat a la roda de premsa del passat dia 23 de gener. La direcció escènica és compartida per Ota Vallés. Es tracta d’una comèdia que vol reflectir les dificultats que té una persona grassa, en el seu dia a dia i la poca sensibilitat dels éssers humans que l’envolten, en no considerar-la com a “normal”, simplement per ser diferent dels estereotips de moda. Inspirada en el llibre, escrit el 1991, ¡No quepo, no quepo!, de Lourdes Miquel que hi ha col·laborat en l’adaptació teatral creant amb Edu Pericas una nova dramatúrgia incorporant 5 personatges secundaris que acompanyen a la Júlia, protagonista de la història. La Júlia va […]