Recomanacions

Uno, nessuno e centomila va ser la darrera novel·la escrita per Luigi Pirandello, adaptada ara al teatre per Ferran Utzet. Si un té en compte aquesta circumstància entendrà el perquè de la posada en escena (una primera part molt estàtica), el llenguatge utilitzat, els recursos per anar fent entrar personatges nous, etc. De fet, dona la sensació que Utzet s’ha divertit d’allò més provant tot tipus d’estratègies i fórmules teatrals que li han servit per explicar la crisi d’identitat de Vitangelo Moscarda. El text ens planteja una sèrie de qüestions gens innocents: Qui som en realitat? Per què no podem canviar tan fàcilment el nostre destí vital? Ens reconeixeríem si ens veiéssim des de fora per un instant? Moltes qüestions […]

Sin pretender -o sí- emular las obras shakesperianas, Per si no ens tornem a veure recoge tanto en forma como en fondo lo mejor del autor inglés. Disfraces, juegos de máscaras y encuentros casuales que llenan, a través de canciones, los moldes arquetípicos más universales del amor, y en este caso, del amor platónico. El amor ideal, ese que no existe pero que, aun así, sigue albergando de ilusión pueril los personajes. De este modo, entre humor y carcajada, una princesa y un príncipe harán amago de rechazar el amor, aunque en verdad, simplemente le proporcionarán una antesala -de deseo, de conquista, de flirteo- más confortable para darle la bienvenida. ¡Ay! Ese amor excelso al que cantan los poetas -como […]

Podem començar parlant del fet que és una novel·la i no una obra de teatre, i a vegades els processos “devaluen” les paraules. Un text, de Luigi Pirandello, difícil de portar a escena. És cert que no perdem el missatge: la recerca del jo, dels nostres jo… La recerca de viure. Quan fas un procés de reflexió i d’interioritzar l’obra, i avalues aquells moments que més han captivat, és aleshores, quan descobreixo la importància del director: Ferran Utzet. Allò que destacaria per sobre de tot: la posada en escena. Un joc constant de l’efecte mirall, ens reforça el pensament de Vitangelo Moscarda; el moment que l’espectador creua el mirall, és una escena carregada de reflexió; enginy del director, no del […]

Tu, ets tu mateix o ets la visió que tenen els altres de tu? Aquesta és la pregunta que es fa el protagonista de Un, ningú i cent mil. A partir de l’observació de la seva dona, d’una petita imperfecció al seu cos, es comença a preguntar què més no ha vist de la seva persona i, sobretot, si els seus coneguts s’havien adonat d’allò que ell havia obviat. Quan constata que és així, la seva ment comença a obsessionar-se amb el fet que no es coneix realment i dona inici a la investigació de qui és ell realment. La Perla 29 torna a arriscar amb la temàtica de les obres que representa, fent reflexionar a l’espectador al mateix temps […]

La companyia Ron Lalá es queda al Teatre Poliorama per tres úniques setmanes per demostrar el poder que té i ha tingut el teatre des que va néixer de la mà de la poesia. Amb la personificació de l’art que Aristòtil va defensar a la “Poètica”, Ron Lalá ens ofereix un recorregut per la història del teatre amb una classe magistral de metateatre, en el que es coneix com un teatricida. Amb els pilars característics de la companyia com són l’humor i la música en directe, l’escenari del Poliorama acull una trobada de tots els factors que poden configurar el teatre en estat pur: el text, la llum, els personatges, el so, els malvats i els protagonistes. La trama senzilla […]

Vaig anar fa temps al Teatre Lara de Madrid, on s’ha gestat el fenòmen majúscul de La Llamada, sense saber molt bé el que anava a veure. Uns amics m’havien recomanat un musical «que no tenia desperdici» i amb el que em troncharía segur. Van encertar. La Llamada és un petit gran musical, fresc, naïf i divertidíssim. Àgil com una sitcom televisiva, explica la història d’unes noies destinades a passar l’estiu en un campament d’estiu de monges, condemnades a compartir amb Déu uns dies d’esbarjo «i reflexió». Però elles no estan disposades a cedir ni un sol segon a l’avorriment, així que buscaran en l’alcohol i la música electrollatina el veritable ascens als cels. El que no saben és que […]

Sempre és interessant que dos creadors, amb els seus universos propis, sumin forces per engendrar un espectacle en comú. Es corre el risc, però, que les seves visions no cohesionin de forma orgànica i la proposta acabi sent una mena de trencaclosques de peces inconnexes on cadascuna lluita per dominar les altres. Afortunadament, no és el cas d’Illud Mysticum #SR, un muntatge on, a jutjar pel resultat, sembla que Francesc Cuéllar i Albert Arribas s’han entès a la perfecció. A partir d’El místic de Santiago Rusiñol, han dissenyat una peça original, amb moments fascinants i una estètica inspiradora que sap entrar i sortir dels convencionalismes escènics segons demana la tesi central. D’aquesta manera, a l’obra conviuen algunes de les obsessions […]

El debut d’Ivan Benet com a director i dramaturg ens arriba de la mà de Teatre Nu, una formació de l’Anoia que decideix encarar, per primer cop, una obra teatral per a adults. I ho fa amb un resultat tan farcit de debuts com de qualitat. La companyia porta l’atrevida història d’una infermera que es veu obligada, de manera desordenada i malaltissa, a repassar què ha provocat que acabés deixant d’exercir a l’hospital després d’haver comès un gran error involuntàriament. L’encarregada d’encarnar el personatge que perpetra aquest monòleg és l’Aida Oset en un exercici d’esforç i concisió del tot meritori. Benet ha dissenyat i escrit l’obra al costat de Víctor Borràs, una coautoria que s’enceta en un dilatat dinar a […]

S’han dit ja moltes coses d’aquest muntatge que va començar amb gran èxit a finals del 2017 i que ha anat repetint fortuna en cadascuna de les seves reposicions. S’ha dit que és un cant a l’amistat, que és un bon retrat de tres dones molt diferents unides a través dels anys per diverses circumstàncies, que suposa una hàbil barreja de drama i comèdia, que excel·leix pels seus treballs interpretatius, etc. S’ha dit tot això, i encara més, però afegiria que és una de les direccions més encertades de Sílvia Munt des d’El preu. Potser costa d’entendre que no s’hagi escollit actrius més joves, sobretot quan la part de la universitat dura més de mitja obra, i que en alguna […]

Musical multipremiat, èxit primer a l’off Broadway (salvant les distàncies, una mica com aquí, del Gaudí va fer el salt al Victoria). Llibret interessant, no rabiosament actual (es basa en text del s. XIX), que no vol dir anacrònic, bona música rock en directe que també dóna cabuda a peces íntimes, un himne (Bla, Bla, Bla!), molt de talent i la passió de tots els involucrats que arriba a platea. En un documental estranyíssim (Mommy dead and dearest) es deia que per molta sobreprotecció/ocultació/repressió, la sexualitat adolescent sempre s’obre pas i trenca totes les barreres que se li hagin posat. I d’això tracta, entre d’altres, aquesta obra. el descobriment del sexe, els seus misteris i el mur de silenci que […]

Dissabte 27 d’abril, a la Badabadoc, una de les sales “amb encant” de Barcelona, hem gaudit i molt, d’un espectacle que ens ha fascinat i que ens ha deixat literalment amb la “pell de gallina”, per les emocions que ens ha provocat. LLACH POETA és un espectacle íntim on la música i la paraula de les cançons de Lluís Llach viatgen per separat, i a la vegada no poden deixar d’anar de la mà. Cançons que són poemes? Poemes que són cançons? …tant se val, és així com ens agrada! Les lletres de les cançons, mil vegades escoltades, prenen una dimensió absolutament diferent en ser recitades. La veu de Joan Berlanga ens ha emocionat i la seva manera de recitar […]

The Feliuettes s’han caracteritzat per l’humor una mica gamberro, espontani, de picades d’ullet i complicitat, amb la música com a element característic. També per unes veus meravelloses, desparpajo a dojo i no prendre’s massa seriosament, el que és tot un senyal d’intel•ligència. Després de la delirant i nostàlgica Curro, Cobi i Naranjito, a Akelarre es posen serioses i llancen aquest crit feminista radikal. Una visió feminista tremendament intel·ligent, que no busca enemics sinó sotragar idees instal·lades, cregudes perquè sempre ha estat així i tot és més fàcil. No amaguen, i en fan broma, de els contradiccions intrínseques a qualsevol ideologia/moviment. En surten guanyadores: missatge transmès i amb molt d’humor. En aquesta ocasió, Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau […]

És per això que ballen. Les sis ballarines de Mawu trepitgen ininterrompudament l’escenari durant una hora per commoure, poderoses, els ulls que les miren. De la mà de la directora i coreògrafa Aina Lanas l’espectacle s’alça solemne i elegant des del moment en què descobrim els rostres de les seves protagonistes, les filles de Mawu, a punt per esdevenir una única energia impulsada per la mateixa força, distribuida en sis cossos. Totes elles brillen; de vegades alhora, de vegades individualment, en un espectacle que els escau a la perfecció. Totes elles provenen de diferents disciplines, però troben en Mawu un motiu que uneix definitivament la seva essència i les subjecta: la força de la dona, la seva figura i la […]

Divendres novament vàrem assistir a una representació de dansa al Gran Teatre del Liceu; dins del nostre abonament de temporada, ens han assignat el BALLET DE L’OPÉRA DE LYON, sota la direcció artística de Yorgos Loukos. Amb el llenguatge molt personal, el coreògraf Jiří Kylián, llegenda viva de la dansa contemporània, ens han presentat un programa integrat per les tres peces més importants del seu treball. Un equilibri entre el modern i el clàssic i que viatja musicalment des d’Heinrich Biber fins a Philip Glass, passant per Alessandro Marcello, Antonio Vivaldi, Wolfgang Amadeus Mozart o Johann Sebastian Bach, entre altres. Partint de la racionalitat de l’exercici físic del cos s’endinsa en l’element espiritual de la figura humana en moviment. Jiří […]

Una “bona mare” ha de ser abnegada, protectora, patidora, carinyosa fins l’ofec. L’amor d’una mare és tan colossal que és capaç de desplaçar la Terra del seu eix. L’amor que et dóna una mare no te’l donarà ningú. Una bona mare s’ha de desviure pel fill… Podríem seguir tirant de tòpics fins l’eternitat. “El temps que no tindrem” ens parla d’un amor serè. Sense cap ambició grandiloqüent de trencar tòpics, aquest musical fuig del drama i l’exageració per enfrontar amb elegància, subtilesa i humor una gran història des dels petits detalls. A partir d’escenes curtes, que combinen diferents estils i solucions escèniques, l’obra és un collage molt dinàmic que, curiosament, sembla coure la història a foc molt lent, sense cap […]