Recomanacions

“Vaselina” és una obra de l’autor italià Gabriele di Luca traduïda per l’actor Joan Negrié i dirigida per Sergi Belbel. Bon text, bones interpretacions i bona direcció. “Vaselina” és el primer espectacle d’una trilogia formada per “Animals de bar” i “Cous cous Klan” que parla sobre el fracàs. Podríem dir que “Vaselina” és una comèdia políticament incorrecta, amb uns personatges políticament incorrectes, i amb un llenguatge políticament incorrecte, directe i sense filtres. És el retrat d’aquells que en diem marginats, individus que es desvien socialment dels comportaments i rols establerts. Persones envoltades de problemes que lluiten per sobreviure, plens de contradiccions i vulnerabilitats. Les víctimes d’una societat consumista, materialista, competitiva i individualista. Els addictes a les drogues, al joc, a […]

“Thanks for vaselina” de Gabriele di Luca és la versió original que va ser estrenada a Itàlia al 2013 i no ha parat de representar-se des de llavors. L’autor la va dedicar “a tutti i familiari delle vittime e a tutte le vittime dei familiari. Va ser descoberta per Joan Negrié i presentada a Sergi Belbel qui no va dubtar en adaptar-la per a ser representada a casa nostra. El mateix Negrié n’ha fet la traducció en llengua catalana. Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel, en la roda de premsa de la presentació es va mostrar il·lusionada d’arrencar la temporada amb aquesta obra que és estrena absoluta a l’Estat. Vaselina és una obra tràgica-còmica. És també una obra dramàtica […]

Poder presenciar històries d’amor intenses i vitals com la que han forjat Núria Espert, Lluís Pasqual i Federico García Lorca és un luxe que aquesta època convulsa i envejosa ens ha permesa gaudir. El que proposen a Romancero Gitano és el nou fill nascut d’aquesta història d’amor. D’amor necessari, d’amor imperible, d’amor desbocat i hiperbòlic i d’amor que sobrevola el pas dels anys. Aquest «Romancero gitano» es com tornar a l’origen. Després «La fosca arrel», «Fent Lorca» i «La casa de Bernarda Alba» torneu a reunir-se tres èssers que malgrat haver navegat sols moltes vegades, estava escrit que haurien de tornar a reunir-se. Perquè hi ha amors i necessitats que són inevitables. Núria ha viatjat amb Federico, Luis ha viatjat […]

Vaselina és una àcida, bruta i descarada comèdia escrita pel reconegut dramaturg Gabriele di Lucca. A partir d’uns personatges ben absurds l’autor tracta interessants temàtiques que encara generen debat en la societat, com és el cas de les addiccions, l’incest, la transsexualitat, les sectes religioses o el maltractament animal per nomenar algunes. Lluny de tractar aquests tabús amb la delicadesa i prudència a la qual estem acostumats, el text entra com una piconadora que arrasa amb tot. Aquest atreviment acompanyat d’un llenguatge bèstia i ordinari crea algunes situacions còmiques que, no obstant això, també poden generar certa incomoditat en l’espectador en prendre distància i comprendre allò que li està provocant el riure.L’obra retrata una societat disfuncional a través d’uns personatges […]

Gabriele di Luca és un dels dramaturgs italians més exitosos, sobretot per aquesta Thanks for Vaselina que va escriure per a la seva pròpia companyia, Carrozzeria Orfeo. Es tracta d’una obra gamberra i políticament incorrecta que completa una trilogia, juntament amb Animals de bar i Cous Cous Klan. Segons Sergi Belbel, director d’aquesta proposta, es tracta d’una “obra poligonera”, tot i que a moments recorda fins i tot l’humor salvatge i sense prejudicis de la sèrie britànica Els joves. Aquí es parla de drogues, de sexe, d’alcoholisme, de ludopatia, de transsexualitat, de veganisme, de síndrome de Down… però sense cap filtre ni cap autocensura. Tot això provoca situacions divertides i d’altres d’incòmodes, mentre la trama avança a un ritme irregular […]

Calma…calma és el que et va envaint els primers minuts de l’espectacle, per tornar-te a portar a l’estrès, conduir-te de nou a la pau, per tornar-te a remuntar fins a un ritme frenètic. Un únic personatge ens porta a transitar per aquets estats. Una sola presència per a tot un gran escenari que, en la seva petitesa ho avarca tot. Encara que val a dir que no està sol en l’espectacle: prompte percebem la presencia d’un equip que l’acompanya en aquesta aventura, amb una coordinació precisa i exemplar. Trobem aquesta mescla entre poesia i deliri. Anem d’allò absurd i extravagant a allò més senzill i delicat, amb l’estil que caracteritza els seus espectacles. A nivell de recursos trobem cos, evidentment, […]

Torna Guillem Albà amb Calma!, un espectacle multidisciplinari que combina clown, música i veu, manipulació d’objectes, ombres, moviment i titelles. Amb Calma! fem un viatge visual als seus inicis més minimalistes, amb una posada en escena modesta i senzilla que amb un molt ben trobat joc de llums i una precisió de moviments, ens fa entrar ràpidament a l’aventura. Hi ha petites pinzellades que semblen un gest de complicitat als que recordem Sketchofrenia, el seu primer espectacle de clown creat al 2007. Una aventura íntima i profundament còmica sobre com fem ús del nostre temps i de quina manera ens transforma fins al punt de no necessitar res més que un mateix. Una revolució poètica que convida a mirar-nos des […]

Entrem a la sala, ens asseiem a les butaques i… comença el viatge. Viatjarem en el temps, en l’espai, a interiors i exteriors, de la mà de persones, animals i d’altres…si, d’altres éssers i formats diversos. Com a guies d’aquesta aventura tenim un bon grapat de personatges. Vertaderament la Silvia Albert Sopale desapareix per cedir l’espai a Tomasa, Sara Baartman, el negre de Banyoles i tants més que no desvetllaré. Tots i totes exemples del que ocasiona un abús de poder des del privilegi blanc. És un viatge amb diverses estacions. També podriem fer el símil amb un collage o una tela de patchwork, ja que és com una composició de retalls que conforma una mateixa realitat. Personatges molt diferents, […]

Tot i que, a vegades, ens sembla que el panorama teatral no surt del normativisme blanc, heterosexual i masculí, el cert és que, a poc a poc, encara que sigui en espais petits, estem veient com la cartellera s’està obrint a la diversitat i les minories. Un bon exemple d’aquest camí cap a la inclusió és Blackface, el nou espectacle de Silvia Albert, que, després de l’èxit de No es país para negras, torna amb un monòleg còmic igual de crític i punyent. Amb un caràcter tan fresc com reivindicatiu, l’actriu fa una sàtira social i política sobre algunes de les tradicions racistes amb les quals hem conviscut al nostre país al llarg de la història sense donar-li gens d’importància, […]

En un moment de Blackface…, un dels personatges, que, com tots els altres, és interpretat per la Silvia Albert, s’escola entre bambolines i, per art de màgia, o més ben dit, per “art de teatre” és conscienciada de manera sobtada sobre el racisme estructural que regeix el seu entorn, el seu país. No és trivial aquest fet, potser és l’expressió d’un desig, fer teatre que remogui consciències, que influeixi en la societat. En qualsevol cas, el teatre de la Silvia Albert mira d’incomodar, de convèncer-nos d’allò tan important al teatre que és que el que ens estan explicant té a veure amb nosaltres i no ens en podem desentendre. Albert fa servir dues estratègies igualment efectives: la primera és la […]

“BlackFace” és el segon espectacle de la companyia No es país para negres que es pot veure a la Sala Fènix. Es tracta d’un unipersonal tragicòmic creat, dirigit i interpretat per Silvia Albert Sopale, una afrodescendent que posa veu a una comunitat silenciada, mostrant-nos fins en quin punt el racisme és present dins la nostra societat. Racisme que és present en celebracions, festes populars, fets i situacions que ens són del tot quotidianes, i que hem naturalitzat des de ben petits. Fets del tot intolerables, molts dels quals ni tan sols hem estat capaços d’identificar com a racistes i dels que malauradament fins hi tot hi hem participat. Hi ha poques veus que el denunciïn que el rei Baltasar pintat […]

Incòmoda, culpable i amb la consciència remoguda. Així és com una servidora va sortir de veure el nou espectacle de la companyia No es país para negras. I no era per menys. Blackface y otras vergüenzas és un obra que pretén crear consciència en els seus espectadors i posar en dubte la idea preconcebuda que ha tingut la societat en certs aspectes, ja sigui per tradició o per desconeixement. Oda Mae Brown –sí, com Whoopi Goldberg a Ghost– és la protagonista i, com a la pel·lícula, és una vident que deixa el seu cos a persones mortes que tenen alguna cosa a explicar. Principalment, aquestes veus pertanyen a dones negres que volen explicar la seva història. Passem doncs, des la […]

Fa un parell al Teatre Gaudí es van poder veure quatre dels 14 espectacles que es van representar dins el “l FESTIVAL MICRÒMETRE” a la Masia de Can Ratés de Santa Susanna. Podeu llegir la meva recomanació en aquest enllaç https://www.teatrebarcelona.com/recomanacio/micrometre-festival-de-microteatre-neus-monico-fernandez-65090 Com l’experiència ens va agradar molt, i dins la programació d’enguany hi havia programades dues propostes que ens venia molt de gust d’anar a veure, vam decidir saltar-nos el Festival de Tàrrega, cita a la que no hi hem faltat des de fa uns quants anys, i escapar-nos a Santa Susanna per tal de gaudir d’un cap de setmana intens però a la vegada tranquil. Enguany hi havia programats 17 espectacles de disciplines molt diverses: circ, acrobàcia, ciència ficció, […]

Després de No es país para negras, Silvia Albert Sopale torna a denunciar el racisme alhora que inaugura la nova temporada de la Sala Fènix amb la seva nova creació. A través d’un to humorístic àcid i provocador, qüestiona la pràctica del blackface, és a dir, quan una persona blanca es pinta la cara de negre per representar aquesta raça. Un exemple de com la representació pot ser utilitzada per a ridiculitzar la diferència i perpetuar així els privilegis del sector dominant. Però més enllà de mostrar-nos alguns exemples pròxims d’aquesta pràctica, com són el cas de la Negra Tomasa o el Carnestoltes d’Alcoi, l’espectacle anirà destapant “altres vergonyes” de casos en els quals la raça blanca ha fet servir […]

Hi ha actrius que, més enllà del talent, més que bones interpretacions el que suposen és un esdeveniment cultural. Com a exemple, podríem mencionar l’Anna Lizaran, en el seu moment, Núria Espert o, en el cas que ens ocupa, Isabelle Huppert. L’oportunitat de veure en directe a aquesta gran artista francesa té, per tant, un enorme interès més enllà de l’obra que interpreti. En aquest sentit, Mary Said What She Said és un magnífic vehicle de lluïment per la seva tècnica precisa, la seva vibrant emotivitat, el seu control interpretatiu o, en general, la seva incommensurable força escènica. El director estatunidenc Robert Wilson, amb qui ja havia treballat anteriorment, col·loca a l’actriu en un espai tenebrós, atemporal, com si el […]