Recomanacions

“Assedegats” és un text de Wadji Mouawad i Benoit Vermeulen que ens parla de la lluita interior que es viu durant l’adolescència, centrant-se en aquella rebel·lia interna que t’ofega i no et deixa respirar. El text és impressionant, ple de metàfores i de caire filosòfic on l’espectador hi queda enganxat des d’un bon començament. Es tracta majoritàriament de un recull de monòlegs que de vegades es converteixen en diàlegs directe al públic. “Assedegats” es mou entre passat i present, realitat i ficció, humor i drama; ho fa mitjançant la utilització de diferents tècniques: interpretació, imatges virtuals, audiovisuals, efectes visuals, enregistraments, efectes sonors,… Sobre l’espai escènic actors presencials (Guillem Balart, Sergi Torrecilla i Carla Vilaró) i actors virtuals (Clara Segura i […]

Yllana posseeix aquest rotllo clown tan característic, jugant a cavall entre la bretolada i la tendresa, amb el que et sorprenen saltant d’un gag negríssim, fregant el delirant, a un altre, tot seguit, amb el que et rebreguen el cor d’emoció; però el bo d’ells no és només això, sinó que arrisquen portant-lo a terrenys en els quals habitualment semblaria que el seu teatre no pogués encaixar, com a The Opera Locos, on fusionen el seu particular sentit de la comèdia amb l’òpera. Qui ens havia de dir que anàvem a partir-nos de riure amb situacions explicades a cop de ària? Doncs Yllana ho aconsegueix esprement i retorçant les melodies i les lletres dels grans títols lírics, presentant-nos uns personatges […]

Es diu que Pere Faura ha anunciat la seva retirada del món de la dansa, i que Rèquiem nocturn és el seu testament artístic. No ens ho acabem de creure gaire, atenent sobretot a l’humor i a la ironia del coreògraf, però en tot cas està clar que l’espectacle es presenta com un rèquiem per la professió de ballarí, tan precària com anònima. Per tal de portar-ho a terme, Faura recorre a Bob Fosse i al seu imaginari sobre la mort (All That Jazz), el cabaret i l’espectacle en general. Fosse és sinònim d’esforç i d’empremta pròpia, a més de ser una ombra allargada i molt influent per a generacions posteriors. Tota la primera part de Rèquiem nocturn està dedicada […]

Proposta interessant la de @TheAmateursCo a Partícules paral·leles (Sala Dau al Sec). Un bon treball coral que cerca la reflexió sobre el deshumanitzat mercadeig de les relacions humanes en plena època de la comunicació virtual. Per forma i contingut no resulta difícil de trobar serrells d’Enda Walsh (Chatroom) o fins i tot del darrer Mark Ravenhill (Citizenship) en una obra en què la invectiva social és la protagonista per damunt de qualsevol altra consideració (psicològica, política…) “Food for thought” sense filtres. Recomanable.

Carme Portaceli havia d’haver estrenat aquest estiu la versió teatral de La casa de los espíritus, però ja sabem que les circumstàncies han impedit que molts projectes tiressin endavant. És per això que, a últim moment, se li va encarregar un espectacle que radiografiés el moment actual i busqués textos (teatrals o no) on es parlés dels altres confinaments, i ja posats de tot allò que ens aïlla i no permet relacionar-nos. Aquí és on es barregen, de forma irrepetible, La pesta d’Albert Camus amb textos de Shakespeare, Ibsen, Charlotte Brontë, Caryl Churchill, Roland Schimmelpfennig o la mateixa Angélica Liddell, també present a la programació del Grec d’enguany. I per acabar, la paraula de Beckett i una profètica escena de […]

No és cap secret que Baró d’Evel ja és un grup de referència dins de les arts escèniques dels darrers anys al nostre país. Aquest cop ha tingut l’estrany honor d’inaugurar el Festival Grec més peculiar i valent de tots els que s’han fet des de la seva creació, allà pel 1976. La pandèmia ha obligat a buidar seients, a extremar les mesures higièniques, a reduir espectacles i a buscar fórmules híbrides que tornessin a portar el teatre, la música, la dansa i el circ a la nostra ciutat. A diferència d’altres festivals estiuencs de referència, Barcelona no ha renunciat a l’esperit del Grec i ofereix una programació que s’ha ajustat, adequat i versionat segons les circumstàncies. El cas d’aquest […]

Havia de passar. Era inevitable. La situació dels autònoms en aquest país dona per molt… fins i tot per a un musical en clau d’humor com aquest. Les peripècies d’un treballador feliç acomiadat que es veu obligat a reinventar-se com a autònom és l’excusa per riure de la penosa situació econòmica actual, del precari món laboral i del complicat món en general. Àlex Martínez interpreta amb la seva gracia natural el personatge central que en el seu periple es trobarà un seguit de personatges, tots ells caricaturitzats per un camaleònic Andreu Rami amb moments veritablement genials. Joan Berenguer els acompanya als teclats gaudint d’allò més. Entre tots aconsegueixen moments totalment hilarants. Hi trobareu un text farcit de bromes i acudits, […]

Clarament “Autónomos, el musical!” no és un espectacle que et deixa indiferent i si a més a més ets autònom, igual fins i tot aprens o desaprens alguna cosa. Amb un fil argumental que exemplifica una problemàtica recurrent i actual ens endinsem en un món de traves i complicacions que mostra les aventures catàrtiques que han de fer els autònoms per sobreviure. El Pekín Exprés dels treballadors per compte propi. Fins i tot, els protagonistes s’atreveixen a aprofundir també en les relacions personals (amb un joc interpretatiu brutal de la mà de l’Andreu Rami) que es poden veure afectades per totes aquestes demandes socials que ens obliguen sovint a comprometre’ns amb els altres. L’Alex Martínez aconsegueix al minut 1 que […]

Joan Vázquez ens va fer descobrir a Paco Alonso (cabareter, transformista, actor i cantant català dels anys 60, 70 i 80) amb el musical “Paquito forever” de Gerard Alonso i Fran Arráez, espectacle amb el que Joan Vázquez va ser guardonat millor actor en els Premis de Teatre Musical 2018. Ara a “Ocaña, reina de Las Ramblas” ret un homenatge a una altra de les figures clau de resistència de la dictadura franquista durant la transició espanyola, José Pérez Ocaña, un artista d’idees transgressores, una ànima lliure, un inconformista, un provocador, un idealista, un home de carrer, una icona de l’activisme LGBT i un dels primers activistes “queer” de principis dels anys vuitanta a Barcelona. “Ocaña, reina de Las Ramblas” […]

Tot i que, durant tots aquests anys ha escrit algun altre projecte teatral i televisiu, aquesta nova obra de Marc Crehuet arriba, malgrat el temps que ha passat, sota l’allargada ombra de l’èxit del seu debut amb El rei borni. L’autor i director n’és tan conscient d’això que, de forma intel·ligent, en lloc d’intentar defugir aquesta circumstància, ha decidit abraçar-la fent un divertit exercici d’autoficció on, de pas, s’allibera també d’alguns fantasmes familiars. D’aquesta manera, ‘La morta’ de Pompeu Creuhet és la interconnexió de tres històries: l’obra real que va escriure el besavi de Marc Creuhet (estrenada a principis del segle XX i que va ser el seu únic triomf), els conflictes personals i artístics d’aquest avantpassat i la crisi […]

N’hi ha prou amb un sí o amb un no per trencar una amistat de tota la vida? Si algú ens ho pregunta el més probable és que ens agafi desprevinguts i el sentit comú ens faci dir que no, que una paraula (o una frase) no hauria de ser mai la causa del final d’una amistat. Per un sí o per un no, però, és la justificació lògica amb la qual, en cinquanta minuts, se’ns demostra per què allò que ens pot semblar insignificant és suficient per perdre la confiança en un amic. Les persones es coneixen entre elles, s’entenen, s’agafen confiança, s’estimen, s’odien, es barallen, s’enfaden, es perdonen, etc. Què passa, doncs, quan has mantingut la relació d’amistat […]

Fa dues temporades vam tenir l’ocasió de veure una obra de Juan Carlos Martel: “ Homenatge a Tomás Giner”, una obra documental on sis personatges parlen en primera persona sobre la Barcelona de la transició dels anys 70 i 80, la Barcelona alegre, revolucionaria, valenta però també convulsa i canalla. L’underground barceloní es va omplir d’aires de llibertat política, artística, cultural i sexual. En aquesta obra es parlava de José Pérez Ocaña i de Nazario i vam sentir gravades les paraules de Javier Mariscal, Carme Sansa i Jaume Sisa tots ells molt coneixedors d’aquell especial moment. La visió global de tota aquesta època la resumeix Marc Rosich, dramaturg i director d’escena, en una presentació delicada i fidelíssima d’aquells anys a […]

El dubte no només pot posar en perill una relació o una amistat sinó que és capaç de destruir-la. Nathalie Sarraute va escriure fa més de mig segle un text molt conceptual sobre l’amistat i les relacions. Va rebre el Premi Internacional de Literatura per la novel·la “Les fruits d’or”. Va ser una escriptora tardana de teatre. “Pour un oui ou pour un non” és de les darreres obres de teatre que va escriure. Fascinada per Marcel Proust i Jean-Paul Sartre entenem perquè a la seva obra concedeix una gran importància al que no es diu, a les coses que semblen anodines, al seu sentit amagat i als petits drames quotidians. Dues amigues de fa molts anys es troben en […]

De nou, una altra obra de teatre que ens planteja una distòpia o, millor dit, un futur proper no gaire satisfactori. Algú podria dir que estem més en el terreny de la ciència ficció, o en algun capítol de Black Mirror, tot i que el tema principal de la peça és el neguit existencial i el comportament humà davant de situacions que el treuen del que està establert. És molt curiós, doncs, veure com els dos personatges femenins reclosos en una mena de buit han de començar a recompondre -o no- tota una sèrie de normes, creences i limitacions per tal de poder conviure. En poca estona, i amb una dramatúrgia molt hàbil i intel·ligent de Lara Díez Quintanilla, veiem […]

Estem davant d’una obra costumista, però també d’una comèdia negra que utilitza totes les armes que té al seu abast. Mort i família, aquests són els dos grans temes, units a la precarietat laboral i la crisi econòmica, una mica com a les grans pel·lícules neorrealistes rodades a Espanya en els seixanta (El pisito, El verdugo, etc.) Aquí la trama parteix d’un fet desgraciadament simple: un fill que per circumstàncies variades (un divorci, l’atur o una sèrie de deutes acumulats amb el banc) es troba en que no té diners per pagar l’enterrament del seu pare. L’humor es dispararà amb les solucions que van sorgint sobre la marxa, gairebé de forma improvisada. I és amb aquestes enrevessades situacions on la […]