Recomanacions

Des de “El Llantiol” al 2016 passant per diferents capitals d’Espanya i dues temporades a la Fénix, ja és la quarta que Mirta puja als escenaris i Àngela Palacios va omplint els diferents espais on ho presenta. Tot i l’aturada en la vida teatral per la pandèmia, Mirta continua viva i desperta de nou després d’haver estat endormiscada en el somni de l’espera. Ella ja està acostumada, és Mirta en espera i espera un signe, un senyal que pugui canviar la seva vida. Va alimentant il·lusions: l’èxit, l’obtenció d’un oscar, un príncep blau o senzillament, un home que l’estimi. Vestida de “Bella” absolutament Disney, la seva innocència i candidesa arrenca somriures des de la seva aparició a escena. Hi ha […]

Fa temps que començo les meves opinions sobre les obres de Bàrbara Mestanza dient que està tirant la porta avall. La meva dramaturga preferida, ens ha portat obres amb profundes reflexions, amb un humor amb el que connecto d’una manera absoluta i que diria ha anat minvant, perspectiva de gènere, ens sacseja sense recórrer a la simple consigna de pancarta sobre els rols imposats a la dona (tot i que jo hi veig una lectura més universal), la identitat, el buit existencial, feminisme, la voluntat de sobreviure… A més, quan tenim la sort de veure-la actuar, el plaer és total. Ara ens porta Todas las flores on el simbolisme i les imatges han pres més força i jo, ho admeto, […]

“Van Gogh” es va estrenar l’any 2002 al Versus Teatre en el marc del Festival Grec de Barcelona, interpretat per l’actor Jaume García i dirigit pel seu autor Ever Blanchet. El mateix any s’estrenaria una versió del mateix muntatge interpretat per Martí Peraferrer sota les ordres del director Òscar Molina al Teatre Gaudí. La versió que es pot veure ara al Teatre Gaudí manté el text i la durada de la peça original, però s’ha optat per una posada en escena més senzilla i plàstica, i un treball de vídeo-art a càrrec de Nito Cilintano. La interpretació torna a recaure en l’actor Jaume García, però en aquesta ocasió és l’actriu Maria Clausó juntament amb Ever Blanchet (autor del text) qui […]

“Barcelona 24h” és una comèdia musical romàntica, fresca, divertida i dinàmica on els principals protagonistes són els nostres joves. Escrita per Pau Barbarà Mir, presentador del programa “El Camerino” de iCat a Catalunya Radio, també autor de la música, coneixem les històries de quatre joves residents a Barcelona. Històries quotidianes que viuen els joves d’avui en dia, com la dificultat de trobar pis, les nits de festa, la decisió de deixar la carrera a mitges per perseguir els seus somnis, el ritme estressant que comporta viure en una gran ciutat, els problemes laborals, les relacions afectives i sexuals,… Tot i que l’acció passa a Barcelona, seria aplicable a qualsevol altra ciutat del món. El repartiment compta amb un grup d’actors […]

Ho sabem. El teatre ens obra a altres mons. Moltes vegades partim de la ficció per conèixer-los. A P.A.U partim de la crua realitat, de la veritat, de la no ficció per estimar-los. Per què si no els coneixem no els podem estimar. Quantes vegades he pensat que des del primer món ens queixem per què els nostres fills no tenen prou oportunitats. Però en quin món vivim? Us imagineu que el nostre fill vol anar a estudiar a l’estranger, i s’hi juga la vida per arribar-hi, i el retenen, i el maltracten, i pateix violència racial, i no parla ni s’entén amb el país on volia ser acollit, i en comptes d’estudiar acaba fent de manter? o volia ser […]

Jo no sabia què anava a veure. En Rigola com a director, en Pep Cruz i l’Alba Pujol eren un atractiu suficient per anar-hi sense haver llegit res. De fet em creia que parlaven d’emigrants o gent que fuig “al país de nunca jamás”. Es tracta d’una aposta teatral molt original ja que es presenta la relació real entre Alba Pujol i el seu pare durant la malaltia greu que el va portar a la mort. Pep Cruz és Josep Pujol i els diàlegs entre ells pensats i dirigits per Alex Rigola són d’una gran emotivitat. No es tracta de buscar formes que ens facin més agradable un fet inqüestionable i inevitable sinó donar-li la dimensió natural, tranquil·la, organitzada i […]

Design for living és una obra que Noël Coward va estrenar el 1933, i que sota la imatge de l’alta comèdia amagava un dels primers menage a trois que va passar per Broadway. Ernst Lubitsch en va fer la versió cinematogràfica, molt més endolcida, amb tres grans noms del firmament de Hollywood: Gary Cooper, Fredric March i Miriam Hopkins. Ara ens arriba una versió que Llàtzer Garcia ha fet seva, intentant acostar els personatges al moment actual, canviant algunes situacions i no censurant-se davant de cap de les possibilitats que dona aquest triangle amorós. I la veritat és que funciona! Es nota encara el llenguatge florit de Coward pel darrera, però s’agraeix veure com conviuen i com casen els dos […]

Benvingudes totes les obres com aquesta que estan dirigides (Bàrbara Mestanza), creades (Laia Alberch, Judit Colomer, Bàrbara Mestanza i Carla Tovias) i interpretades (Laia Alberch/Clàudia Melo, Maria Hernández, Georgina Latre, Júlia Molins, Sandra Pujol i Carla Tovias) per dones. També són dones la directora de moviment i ajudantia de direcció: Carla Tovias, la responsable de la música i espai sonor: Clara Aguilar i la de disseny d’espai i llums: Judit Colomer. Benvingudes també les que parlen de dones, les feministes, les que defensen el seu lloc i lluiten per la igualtat. The Mamzelles va ser companyia resident de la temporada 2019-20 i aquesta peça no s’ha pogut estrenar fins ara per la situació tan especial que encara estem vivint. Un […]

Amb una premissa divertida i interessant, que es va desdibuixant a mesura que avança la trama, aquesta proposta amb text d’Andreu Rifé es mostra d’una manera desigual. Se’ns presenta la història de dos germans ben diferents, un artista i de personalitat sensible (Adam) i l’altre boxejador i amb caràcter fort (Santi). Tot comença quan la parella d’en Santi, la Carol, es prepara per abandonar-lo mentre dorm per anar-se’n amb l’Adam, amb qui té una aventura des de fa un any. Però l’artista no acaba de veure’s en cor de tirar endavant i es fa enrere. Mentre la Carol es fa a la idea, en Santi té un accident que el deixa en coma. I aquí entra la mare dels germans, […]

Tres vides conflueixen a Dau al sec per portar a escena el monòleg de Samuel Beckett. Tres vides dedicades al teatre, a la lluita i al treball escènic. Samuel Beckett va escriure aquest text per un actor, Patrick Magee. Boris Rotenstein la va dirigir a la URSS, quan Beckett estava prohibit, als 22 anys. Sergi Mateu, amb 18 anys, la presentava de final de carrera a l’Institut del teatre. El teatre té aquestes coses. Els projectes, les persones, les històries es troben, de vegades sense buscar-les. Així doncs, l’última cinta de Krapp, és per els seus protagonistes, d’una banda i l’altra de l’escenari, la primera cinta de les seves vides. O en tot cas, alguna cinta de les seves vides. […]

L’èxit d’Ovelles no només tornarà en breu als escenaris sinó que, de la mà dels seus autors, Yago Alonso i Carmen Marfà, ho fa ara d’alguna manera, amb temes comuns com els aspectes més “mundans” lligats a la mort més enllà del dol, en aquell cas les herències enverinades i ara, els rituals i costos associats als funerals, enterrament… Amb humor un punt absurd, exagerat però tendre i que et va portant sense adonar-te’n per situacions cada cop més rocambolesques però que t’ho semblen només de vegades. La comparació és inevitable amb Ovelles. Jo em quedo amb la primera, potser perquè les interpretacions em van semblar més cohesionades. Un “pobre” home lluita contra tot el sistema per no perdre la […]

Vagi per davant que crec que sóc l’únic espectador a qui no ha entusiasmat aquesta premiadíssima proposta, vista la temporada passada, així que no em feu gaire cas, que no tothom pot estar equivocat tret de mi. I és que em va semblar retrògrada malgrat ser aparentment “fresca”, impartint carnets de maduresa i dictaminant quines decisions evidencien que no l’has assolida tot i que t’hagin arribat els 40. Proposta ben arrelada a la nostàlgia dels 80 i 90, començant per l’estructura de l’obra, amb dues cares, com aquelles cassettes. Una CARA A més simpàtica i humorística (tot i que a mi tampoc m’ho va semblar en excés) sobre els motius i conseqüències d’una ruptura, i els drames de ser actor […]

A vegades tens sort i a vegades no. A vegades el destí t’acompanya i d’altres t’abandona al mig del mar. Això no nega que l’esforç titànic que fan milers i milers d’immigrants per arribar a Europa sigui en va. Yacine Diop, Malamine Soly i Lamine Bathily són els tres testimonis que acull la Sala Atrium per descobrir-nos unes històries que van més enllà dels informatius dels mitjans de comunicació. Amb música en directe, projeccions analògiques i una sinceritat absoluta, els tres protagonistes es despullen sentimentalment per obrir els ulls d’un públic conscienciat. Doble esforç de l’equip artístic per tal d’explicar com si fos la primera vegada i oblidant el patiment interior les experiències viscudes. El que comença sent petits monòlegs, […]

La faula de Jean de la Fontaine de El moliner, el fill i el burro ens recorda que mai pots acontentar a ningú, que facis el que facis rebràs les crítiques d’un sector i que en definitiva has de viure i actuar d’acord amb les teves conviccions. El poliorama presenta una versió remasteritzada de la faula on es posa sobre la taula la importància dels teus actes, la necessitat de despullar-se sentimentalment i, per damunt de tot, el fet de viure la vida com tu vols i no com els altres volen que la visquis. Annabel Totussaus i Mont Plans escenifiquen una conversa sincera i tendra. Natural a nivells altíssims i carregada de metàfores i de doble significat. L’experiència vital […]

El bon estat de salut d’un gènere, moltes vegades, es pot mesurar observant la gran diversitat de propostes temàtiques, formats i registres que neixen sota el paraigua de les seves convencions. L’existència mateixa d’un espectacle com Pegados indica que, fins i tot, de la premissa més boja, absurda i aleatòria es pot crear un musical i això és un molt bon senyal. Tot i tenir en compte la precarietat actual del sector i que estem parlant de l’adaptació d’una peça que ja es va fer fa 10 anys a Barcelona, resulta innegable que, a escala mundial, hem viscut una dècada de glòria pel teatre musical. D’aquest revival en concret, podem dir que manté les qualitats del seu material original. Es […]