Recomanacions

Aquest 2022 comença amb molt bon gust. Anem a veure Eufòria a la Sala Beckett. Eufòria és el resultat de la residència de Lara Díez Quintanilla a la Sala Beckett durant la temporada 2020-21. I ens parla d’aquest sentiment de benestar que es mou en termes absoluts. L’obra no té res amagat ni que ens confongui. Ens parla dels estats d’ànims dels sis protagonistes, acompanyat de l’exaltació de la mateixa autoestima i plaer, aquell estat alegre que molts volem estar en estat continu. Però sense deixar de costat aquell moment de caiguda lliure que acompanya al mateix plaer. En un inici el públic comença a riure en les diferents escenes que ens presenten, però de mica en mica ens tornen […]

El món del circ porta uns quants anys modernitzant-se, adaptant-se a noves fórmules i, fins i tot, barrejant tècniques que abans li eren alienes. La companyia Eia és una de les que porta més temps treballant tot això, almenys a casa nostra. El grup va néixer el 2009 com a fusió d’un grup d’artistes que fins aquell moment havien participat en altres circs o bé tenien carreres en solitari. El resultat de tot allò va ser un circ contemporani que barreja equilibri, acrobàcia i dansa amb uns continguts que investiguen a fons les relacions humanes, donant com a fruit espectacles com Carpa, Espera!, inTarsi.o La Pranza! A Nuye s’investiga sobre les relacions de parella, tenint en compte la diversitat i […]

A l’escenari de l’Akademia hi veiem un artista que mira i que, per tant, també és espectador. Mira des de la desesperació però també des de l’esperança. El que mira són quadres de Rothko, d’un vermell intens, quadres que expressen drama. Però, de fet, l’autèntic drama et transmet la mirada de Lluís Soler (Rothko). El Red de Logan, en versió de Guido Torlonia, no és, però, un estudi de l’obra del pintor d’origen rus, sinó un apropament a l’artista, a qui enfronta amb els seus dimonis i amb les seves contradiccions: la necessitat de ser comprès com a artista i el rebuig de les convencions més acomodatícies per al públic. El muntatge de Torlonia imagina un “taller de l’artista” que […]

Concha Piquer anda canturreando una nueva copla sobre un marinero tatuado mientras espera la llegada de Federico García Lorca. Han quedado en el escenario del Teatro Español, por mediación del joven compositor Rafael de León, el célebre aristócrata creador de canciones que han pasado al olimpo de la música española como Ojos verdes, La otra, La zarzamora, A tu vera o A la lima y al limón. Tres genios que se van a encontrar una tarde de julio de 1936. Madrid es un polvorín, la Segunda República hace aguas y todo parece más frágil que nunca… Pero Piquer tiene algo que pedir al poeta granadino: unos versos para una nueva canción. En tierra extraña es un emocionante concierto teatralizado, u […]

Tornem al Teatre Eòlia que tan bons moments que he passat aquest 2021. Aquest cio per anar a veure el musical Apologia i escarni de l’estupidesa humana una obra de l’absurd que m’ha fet passar una molt bona estona. Tant les lletres de les cançons com la història és una poca-soltada, però que no grinyola en cap moment. Fa que el públic rigui sense cap mena de problema. Es tracta d’una obra plena d’esquetxos d’humor molt propera al teatre de l’absurd i de la pròpia condició humana. La música, en aquest cas, juga un paper fonamental com a element irònic i amb cantarelles que se’t queden en algunes cançons. He de dir que el títol de l’obra no crida molt […]

Assistir a una trobada entre generacions sempre pot ser interessant, atès que permet veure des d’una certa distància allò que es viu al dia a dia per, des de la perspectiva que ofereix el teatre, reflexionar-hi. Amb Red reflexionem mentre també ho fan els personatges de Lluís Soler i Ferran Vilajosana, que interpreten respectivament el conegut pintor Mark Rothko i el seu ajudant Ken. Quan a finals dels anys cinquanta el neodadaisme, l’art pop i altres corrents van començar a desbancar l’expressionisme abstracte que havia sorgit als Estats Units com a reacció a la Segona Guerra Mundial, el conflicte artístic i ideològic estava servit. El text de John Logan (traduït al català per Jaume Coll) té una peculiaritat que encara […]

No em cansaré de reivindicar a Javier Daulte com un dels autors més originals i innovadors que han passat per Barcelona en els darrers 20 anys. Tot i així, cal diferenciar el Daulte que arrisca i que no escatima recursos ni efectes teatrals (Gore, Bésame mucho, 4D Òptic, La felicitat, etc.) del Daulte més comercial i proper al gran públic. Les irresponsables estaria dins d’aquest segon grup, és a dir, el grup de les comèdies de boulevard enginyoses, efectives, ben estructurades… però inofensives. A Les irresponsables hi ha dues parts ben diferenciades. A la primera es presenta les tres dones protagonistes i la situació que les ha dut a refugiar-se un cap de setmana en una casa d’alt standing. Una […]

La història de tres irresponsables, La Núria, la Lila i la Fabi, que es troben per compartir un cap de setmana desavinent probablement per a totes tres, és una mostra de bogeria, solitud i necessitats personals contínua. No sé si es tracta d’irresponsabilitat o d’impulsivitat, realment. Cadascuna arrossega els seus traumes i una baixa autoestima exagerada. Si aquest és el sotabosc, l’espurna que organitza l’incendi és la inestabilitat emocional de la Lila i la seva recent i traumàtica separació. Un incident, una trucada, ho complica tot. Abans, l’espectacle és massa lent i inconsistent per la vertiginosa deriva que s’organitza després. Hi ha un cert desequilibri, i no creix gradualment, sinó que esclata i et preguntes si l’exercici de situació anterior […]

Aquesta és una comèdia que segurament està destinada a l’èxit i a una llarga vida. No crec que sigui com Escape Room, però està clar que Joel Joan és un reclam important a la cartellera, i el tàndem que forma amb Hèctor Claramunt ha donat títols indispensables com el ja citat o El pare de la núvia, De totes maneres, crec que aquí s’han decantat per un histrionisme -formal i argumental- que descol·loca a primera instància i que m’ha acabat esgotant per acumulació. A la primera meitat de l’obra se’ns ofereix el retrat d’un actor exitós i pagat d’ell mateix, que malgrat tot no ha rebut el reconeixement que ell creu que es mereix per part de la professió. Al […]

Aquesta proposta és un caramel escènic per tres raons. D’una banda, tenim a Hamlet de Shakespeare, possiblement una de les obres més representades de la història, una espècie de bíblia atemporal de la dramatúrgia. D’altra banda, tenim a La Perla 29, una de les companyies més reconegudes del panorama teatral a Barcelona, reconeixement més que merescut com sabreu si heu passat per algun dels seus muntatges a la Biblioteca de Catalunya. Però aquest muntatge afegeix un tercer ingredient a l’equació convertint-lo en una cita indispensable per als amants del teatre textual a Barcelona; el diàleg entre el llenguatge teatral i el cinematogràfic. Un dels principals atractius d’aquesta obra és precisament el fet d’haver instal·lat un escenari teatral efímer enfront de […]

Vaig pensar que havia de ser una cosa molt especial. És una obra escrita i dirigida per l’argentí Claudio Tolcachir, es va estrenar a l’any 2005, ha viatjat per més de 22 països diferents adaptant-la als diferents llocs, llengües i cultura. Es va estrenar a Barcelona com a teatre en argentí i va ser traduïda per Jordi Galceran per ser presentada al 2018 interpretada per actors i actrius de casa nostra. Va ser molt ben rebuda per la crítica i ara encara es presenta a Temporada Alta que és d’on jo l’he repescat. No la vaig veure al 2018 i he aprofitat la versió online per recrear-m’hi. És realment una cosa especial. Hi ha tantes recomanacions sobre aquesta obra que […]

Philippe Claudel dedica el seu llibre “La petite fille de Monsieur Linh”a tots els Senyors Linh de la terra i a les seves netes. La néta del senyor Linh és un projecte europeu. Una idea compartida per Temporada Alta i traduïda al català per Sergi Belbel. És un homenatge escrit de manera senzilla, gairebé infantil, sobre la crueltat de la situació del refugiat. Una manera d’escriure sobre l’enyorança del país que has deixat enrere com mai havia imaginat que es podia fer. Feia temps que una obra de teatre no m’arribava tan endins amb aquesta força colpidora de la innocència. El senyor Linh, portant a coll a la seva neta descobreix el desconegut, les olors i els gustos sense els […]

Andrés Lima és un nom mític del teatre madrileny, des de la seva participació en el grup Animalario fins a les seves col·laboracions individuals amb el Teatro de la Abadía, el Centro Dramático Nacional o el Teatro de la Zarzuela. En ocasions, com en la que ens ocupa, també s’encarrega de la dramatúrgia. En aquesta ocasió ha sigut conjuntament amb Albert Boronat, a partir dels testimonis d’un gup de treballadores del sexe que es van entrevistar prèviament i que apareixen en imatges en els crèdits finals. De fet, es tracta de teatre documental, d’un retrat de la prostitució des de diferents prismes i sense evitar polèmiques ni opinions contraposades. Tothom traurà les seves conclusions, i segurament ja entrarà al teatre […]

Aquesta àcida i irònica comèdia sobre la toxicitat de l’amor romàntic posa en escena a una núvia a la fuga al més pur estil de Julia Roberts. Mentre espera en una parada d’autobús al costat d’un carismàtic taquiller, ens relata en primera persona com ha arribat a aquesta situació. La seva història és la de tota una generació de dones criades sota la idea de l’amor romàntic, la justificació de les relacions tòxiques i l’erotització dels seus cossos des de ben petites. Després de viure aquestes infàncies Disney, enfrontar-se al món i a la cerca de l’amor, dóna com a resultat tot un catàleg de còmiques anècdotes i situacions que ens comparteix entre breus números musicals de Marisol i projeccions […]

Quan vaig llegir aquesta obra d’Anton Txékhov m’imaginava aquest mateix espai escènic creat per Gintaras Makarevicius en el que es desenvolupa la història. El primer que hi veiem és una gran sala tancada per portes corredores que permeten als actors sortir de l’escena i entaular un diàleg amb el públic. És una casa del camp rus tal com ens l’imaginaríem, d’una família treballadora benestant. Txékhov va escriure aquesta obra entre 1898 i 99 i encara que l’autor no indica el temps en el que succeeix la història, ens dona a entendre per l’aparició d’esquitllentes dels muzhiks que l’obra està situada abans de les reformes agràries del 1861 . Dirigida per Oskaras Koršunovas va ser estrenada a Temporada Alta i potser […]