Recomanacions

Les lluites de poder a la Cort, o ara entre països, són conseqüència de rebequeries dels governants? És una qüestió de marcar paquet? Els Parking Shakespeare plantegen un Eduard II de Christopher Marlowe que ens porta a veure-ho així. Ens presenten uns personatges testosterònics i infantiloides, en calça curta, que es barallen pel tron, el gronxador que presideix l’escenari. No hi ha lluita d’espases, hi ha empentes, travetes i pam i pipa. “El lleó no em fa por, perquè sóc bon caçador” li canten els nobles al rei. Uns nobles emprenyats perquè un plebeu, algú de fora del seu cercle, s’atreveix a mirar-los a la cara i passejar-se per la Cort. És l’amant del rei, Piers Gaveston, qui després de […]

L’home del temps que fa el ridícul en un programa de Nadal, la veïna tafanera que baixa en el moment més inoportú, els crits per un barri digne, l’AVE pel litoral, els senglars que s’apropen a la ciutat per menjar dels contenidors… Anar al teatre i trobar-hi referents tant propers és absolutament confortable. Però Cristina Genebat no ha escrit només una història que ens és totalment propera, sinó també una comèdia que ens fa riure i a més a més, ens acaba emocionant. Una obra fresca i lleugera, però que també ens parla de temes espinosos com els parts naturals no respectats, el mal tracte del personal mèdic a la dona en el moment del part (“ets mala paridora, t’haurem […]

Rhum és emoció, riures, amistat, la màgia d’una professió i, sobretot, l’amor per una persona. Un homenatge entranyable i preciós, ple de matisos i detallets que et captivaran. Ens trobem davant una pista de circ plena de baüls, maletes, música, tendresa, caresblanques, llumetes, records, ‘muehte’ (de morirse) i cinc pallassos fantàstics: Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià, Guillem Albà i Pep Pascual, que fan que la sala s’ompli de complicitat, de riure sincer i de ganes que no acabi. Un pallasso no hauria de morir mai. Però és que si ho fa, els propis pallassos s’encarregaran de que així sigui. Pallassos que homenatgen pallassos. Poesia per un dels oficis més generosos: fer riure. La reinvindicació d’una professió. Ningú no sap […]

A aquestes alçades, sembla que la tradicional invasió de versions teatrals de Els Pastorets que aterren pels volts de Nadal a la nostra cartellera és ja un fet inevitable. Posats a patir el virus, Santa Nit sembla voler-nos oferir una alternativa de qualitat sense repudiar un cert esperit (molt interpretable) dels materials originals. L’obra, més que actualitzar el relat, parteix d’ell per explicar-nos una història completament lliure i contemporània, on preval una concepció laica del missatge (valors, amistat, família…) i no pas religiosa. Escrita per Cristina Genebat i dirigida per Julio Manrique i Xavi Ricart, l’espectacle aconsegueix reflexions força interessants sobre el pas del temps, la dignitat, la felicitat, l’ambició, els vincles interpersonals o la saviesa humana sense perdre el […]

Penso que estic utilitzant la paraula justa perquè els quatre actors de la cia. de la Rosa, emulant la Commedia dell’Arte i a partir d’un fil argumental ben prim (tampoc fa falta més) ploren, riuen, canten, s’empaiten, simulen ser altres personatges i transiten de la Venècia del settecento a la Ctalunya actual sense cap mena de problema. Amb una posada en escena mínima (una cortina de fons per la que entraven i sortien) ens han fet creure que el fill era el metge, i la princesa un capità, i com que a aquest estil de teatre s’hi val a tot, han aturat l’obra i han fet cagar el tió, sense manies, sí senyor! Llegir-ne més.

Tortugues és un d’aquells textos que aconsegueixen alegrar-te el dia. Amb un argument clàssic però original i uns personatges totalment memorables, Clàudia Cedó (recordeu aquest nom) ens proposa una història divertida, intel·ligent, tendra i en alguns moments esbojarrada que no només ens fa passar una bona estona, sinò que també ens fa pensar una mica en els límits de la ciència o en la natura de l’amor. Interpretada per un repartiment entregat on destaca en Dani Arrebola i el seu neuròtic personatge, Tortugues és la millor excusa per tornar a la Flyhard. Més informació

Divertida, original, esbojarrada i plena de gags que et fan riure tota l’estona. Una proposta diferent de veure el clàssic de “Els Pastorets” traslladat a l’època actual; la Maria és una dona embarassada in vitro, en Josep és un professor de ioga, l’àngel un músic que toca al metro i el dimoni un traficant de drogues. On l’estrella de Nadal és un meteorit i l’infern és un club nocturn anomenat Peter’s Boiler. Boníssim!!! Els set actors que formen el repartiment es desdoblen en més d’un paper, i podem arribar a veure quasi a una vintena de personatges. El moment on l’àngel ,un músic musulmà, ens fa un raonament sobre la diferència entre el be i el mal és boníssim; explicant que […]

Nit de reis és una obra que va ser escrita per a una ocasió específica, la celebració de la visita de Don Virginio Orsino, Duc de Bracciano, a la reina Isabel. Una representació amb la intenció de fer un compliment al noble convidat i a la reina, que quedaria retratada en el personatge de l’Olivia. Es tracta d’una obra festiva que Shakespeare va escriure influenciat per l’obra de Plauto i per la comèdia italiana de Nicolo Secchi. Nit de reis és una comèdia que pertany al teatre isabelí. L’obra juga amb la confusió de l’atracció humana, on l’ ambigüitat i identitats equivocades (dones disfressades d’home) estan presents, com en moltes de les obres de Shakespeare, creant un embolic d’amor i desamor que […]

Sempre s’ha dit que el més important a l’obra de Pinter són els silencis o bé allò que no es diu sobre l’escenari, però a Vells temps també resulta molt important tot allò que no es recorda… L’obra gira tota l’estona sobre els laberints de la memòria i la fragilitat dels records, així com la influència que tenen damunt de les relacions personals. A la peça, un personatge extern apareix de sobte a la vida d’un matrimoni convencional i la capgira, no amb fets ni amb cap gir argumental, sinó amb una sèrie de records aparentment inofensius d’uns temps ja oblidats pels tres. Sens dubte, un argument molt pinterià i una porta cap a l’imaginari d’aquest autor que, tal com […]

El primer dia de classe en les escoles d’art dramàtic solen explicar els professors d’interpretació que en molts idiomes “jugar” i “interpretar” són, en realitat, una mateixa paraula: “play” en anglès, “jouer” en francès, etcètera. Basant-se en aquesta filosofia essencial dels mecanismes teatrals, Tot bé gràcies construeix un joc d’actors divertit, fresc, per moments una mica caòtic però, en conjunt, molt lliure i espontani. Cesc Casanovas, Miquel Ripeu i Elías Torrecillas realitzen un exercici valent amb el qual, gairebé sense cap element extern, ens expliquen tres històries mig entrellaçades on barregen monòleg, mim, improvisació, música, acudits, crítica social i situacions surrealistes. L’espectacle conté moments més encertats que d’altres i, pel format, potser és una mica massa llarg. Però ens trobem […]

Hi ha qui diu que Christopher Marlowe no va morir en una baralla de borratxos a l’edat de 29 anys, sinó que va fingir la seva mort per evitar represàlies i va seguir escrivint sota el nom de… William Shakespeare. Evidentment, és una llegenda que sorgeix de la poca informació que hi ha de la majoria d’autors elisabetians, i és difícil de sostenir si s’observen les diferències substancials entre les obres de tots dos. Veient Eduard II és inevitable comparar l’estil dels dos dramaturgs, però si t’oblides del referent et pots trobar amb una gran obra: gran en ambició i gran en resultats. Potser es perd en esdeveniments històrics o trames polítiques i s’oblida de la part emocional, però hem d’entendre […]

Exacte, l’altra autor anglès de la època Elisabetiana, també amb una obra històrica, però amb una posada en escena contemporània. El Tanta a escenari pelat, només un gronxador penjat al mig de l’escenari que ha fet de tro, de forca i alguna cosa més. Molt bona idea. L’obra amb direcció de Roberto Romei, modernitzada per Marc Rosich i amb picades d’ull a l’actualitat del nostre país, com obrir els llums de la sala i oferir una roda de premsa… sense preguntes. Bona direcció; potser en l’últim terç decau, però es recupera. Nit d’estrena i el Tantarantana ple com un ou. A la sortida copa de vi i un pica-pica. Llegiu-ne més.

D’ençà que va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 2005, Harold Pinter va consagrar-se, feliçment, com a un dels autors habituals dels nostres escenaris. Ara, el dramaturg anglosaxó més influent de la segona meitat del segle XX visita la nostra cartellera amb una assiduïtat digna de celebrar, sigui sota la direcció de Xicu Masó, Xavier Albertí o, com en aquest cas, de Sergi Belbel. Estrenada, originalment, a Londres el 1971, Vells temps és una devastadora peça que tracta sobre la nostàlgia, el matrimoni i el pes dels records amb afilada ironia i una finesa aclaparadora. Belbel planteja el conflicte ampliant l’escenari en horitzontal, de tal manera que els universos emocionals de cadascun dels tres personatges se separen tant en […]

Molt ben fet, per cert, tal com han de ser les acusacions. Sense escriure ni una línia fora del que es va dir al interrogatori que el jutge Ruz li va fer al tresorer i gerent del PP Bárcenas, Jordi Casanovas ha muntat una peça teatral de mèrit, mesurada i respectuosa amb la realitat. Una realitat que segurament personatges tan foscos i fills de PPuta com Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal negaran, però qui se’ls creu? Amb una dramatúrgia molt ben portada i una direcció precisa d’Alberto Sanjuan (Animalario) l’obra ha fluit sense entrebancs, com una seda. Bones interpretacions, il·luminació, vestuari i posada en escena impecables. És pot demanar més? Llegiu-ne més.

He vist Refugiée poètique de Claire Ducreux al carrer i al teatre. El primer cop era ben aprop, asseguda a terra; el segon força lluny, a l’amfiteatre. A escena només hi és ella, una estàtua i unes tanques d’obres, però Ducreux té una gran capacitat per omplir-la de delicadesa i tendresa, d’arropar-te siguis on siguis. Durant una hora entres a la seva bombolla, al seu món fantàstic on, sense paraules, transmet una gran humanitat. La clown-ballarina és un rodamón que, en un encreuament de carrers, converteix dues tanques en el seu refugi per somniar. Però no hi resta sola tota l’estona, durant el seu viatge sempre troba algun company entre el públic que fa moure al compàs desitjat amb una […]