Recomanacions

Tot i que, originalment, Las amistades peligrosas va néixer en forma de novel·la epistolar el 1782, la història d’aquests dos llibertins francesos va fer-se molt popular per l’adaptació cinematogràfica que va dirigir Stephen Frears a finals dels anys vuitanta. En aquesta versió teatral de Javier L. Patiño i Darío Facal, el joc de seducció i venjança dels nobles protagonistes i les seves perverses apostes continuen tenint la força i la morbositat del material original. La novetat, en aquest cas, és la incorporació d’instruments musicals que converteixen, per moments, l’espectacle en un veritable concert de rock’n’roll. Les guitarres elèctriques o la bateria, bàsicament, atorguen ritme, vigor escènic i explosions físiques dels actors però, en part, també banalitza lleugerament el contingut de […]

L’obsessió per ser original sovint juga males passades. Quan pretens trencar amb la tradició (ser gamberro, per entendre’ns) cal arriscar i no deixar res a mitges. Las Amistades Peligrosas són un coitus interruptus constant. El director crea tot un seguit de codis i convencions teatrals que plàsticament podríem dir que funcionen però que no els hi permet prou recorregut per a poder integrar-se orgànicament dins l’espectacle. Al cap de cinc minuts d’obra ja està tot el peix venut. El desenvolupament d’aquesta serà un recargolar-se sobre si mateixa cercant la millor manera de ser representada. Una obra en conflicte constant amb una posada en escena que no sempre va favor del “drama epistolar” ni del registre còmic d’alguns actors. A més a […]

N’esperava més de Joc de miralls, un muntatge molt elogiat aquesta temporada. Vaig trobar que partia d’un text fluix, repetitiu, efectista i ple de trucs. Un text tan fragmentat que només pot recòrrer als monòlegs per caracteritzar els personatges. Tan fragmentat que no acaba ni una escena sinó que les deixa totes obertes quan arriben al clímax. La única cosa que no em va decepcionar, van ser les interpretacions: interessants, amb matisos i molt ben confegides. Una llàstima. Més informació

Assaig obert és una d’aquelles obres que busca jugar una mica amb l’espectador i amb la seva curiositat. A Assaig obert ens convertim en espectadors accidentals de les misèries d’una companyia de teatre plena de secrets que no ho són tant. Amb gran habilitat i ritme, Sergi Manel Alonso signa un muntatge entretingut, divertit, molt personal i ple d’ironia i mala baba. Tot això acompanyat d’un repartiment que traspua energia i entusiasme. Una obra especialment recomanable per als amants del teatre que vulguin saber què passa darrere el teló. Us divertireu. Més informació

Veient l’obra dóna la sensació  de que Gerard Guix, a més de en El rei Ricard III de Shakespeare, s’ha inspirat en We need tot talk about Kevin, l’esplèndida i sòrdida novel·la de Lionel Shriver. En realitat, la intenció de l’autor és posar davant dels nostres ulls la transformació d’un adolescent, que passa de ser un noi tímid i introspectiu a un ésser manipulador, agressiu i violent. I ho fa amb la idea de que el públic es qüestioni si podria arribar a fer alguna cosa per reconduir situacions tan tràgiques com la que ens planteja la peça. El cert és que no és un text còmode, tot i que més que de text hauríem de parlar de guió… L’obra […]

Què faries si tinguessis informació d’interès públic a les mans? Hi ha límits innegociables a la privadesa? Quin motiu real s’amaga darrere la revelació de secrets aliens? Tot s’hi val per triomfar en l’àmbit professional? Aquestes i d’altres preguntes envolten Camargate, la recreació de la coneguda conversa mantinguda entre Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez el 7 de julio de 2010 al restaurant La Camarga de Barcelona. En un escenari minimalista -una taula parada i dues cadires-; pel qual circulen tres personatges -les dues protagonistes de la conversa i un tercer en discòrdia, que tant fa de cambrer com de fill de polític-; el guió de l’obra resulta poc sorprenent i, fins i tot, una mica fluix. Potser perquè hi ha una sentència judicial que impedeix reproduir […]

És el recorregut que ha fet aquesta obra mestra d’Ettore Scola i el seu inseparable guionista Ruggero Maccari, on veiem a dues persones que aprofitant que estan “soles” a la ciutat, es confessen l’un a l’altra i fan una mena de catarsi que els canvia la vida. Molt fidel a la peli, quasi seqüència a seqüència, des del meu punt de vista ha patit d’una certa lentitud que l’ha llastrat i en determinants moments l’ha fet una mica pesada. Per culpa d’això penso que la parella d’actors no s’ha pogut lluir com tots esperàvem. La Biblioteca plena a vessar. Llegiu-ne més.

A ulls dels espectadors, podria semblar una broma, o un diàleg manipulat per fer riure al públic, però us ben asseguro que no es tracta pas cap comèdia i que no s’ha afegit RES més del que es va dir en aquella trista trobada entre dos voltors disfressats de persones respectables, una d’elles que s’autonomena constantment com a “Presidenta”. L’acció del que veiem té un caire gairebé esperpèntic i còmic, però la realitat és que ens mostra cruament com funciona la corrupció, la política en aquest pais i els seus passadissos. Llegiu-ne més.

Blanca desvelada és una obra de teatre escrita e interpretada per Alejandra Jiménez-Cascón i dirigida per la Montse Bonet. Un monòleg on tots els personatges, més d’una desena, estan interpretats per una sola actriu i creieu-me si us dic que és una interpretació realment increïble! Una feina impecable, molt treballada i d’un desgast interpretatiu brutal. Dues històries separades en el temps, la Carmen (una presonera de guerra) i la Blanca (una actriu còmica), però amb un lligam en comú que al final descobrirem. Pel camí un munt de personatges (la tia, la mare, l’amiga, la parella, una massatgista, una santera…) on l’actriu demostra un gran nivell de treball i un domini de l’entonació i la fonologia per cada personatge extraordinaris; hem […]

La història escrita per Chorderlos de Laclos a finals del segle XVIII ha estat portada a escena i a la gran pantalla en nombroses ocasions, sent la més icònica la versió protagonitzada a finals dels 80 per Glenn Close, John Malkovich i Michelle Pfeiffer. Tot i això, la versió que ens presenten Patiño i Facal presenta una posada en escena molt diferent a la que, fins ara, estem acostumats a veure. Precisament, aquest és un dels grans encerts de la producció, la qual conserva la transgressora història de la novel·la original, però aquesta transgressió també s’extrapola amb molta valentia a la forma de narrar i de presentar-nos la història. En aquest sentit, ens trobem amb una posada en escena totalment moderna, amb un escenari […]

Costa d’imaginar que una pel·lícula italiana del 1977 hagi donat peu a dues sonades produccions del teatre català, amb uns repartiments de primer ordre (Lizarán i Flotats el 1984; Segura i Derqui a l’actualitat). Potser és perquè Ettore Scola va fer una pel·lícula preciosa, carregada d’una sensibilitat i una senzillesa colpidores. Potser és per la màgia que Mastroianni i la Loren desprenien cada cop que es trobaven en una pantalla. Sigui com sigui, el text ha acabat convertint-se en un petit clàssic i en un vehicle de lluïment per a grans actors… almenys a casa nostra. Oriol Broggi no dissimula en cap moment que vol homenatjar la pel·lícula, i corrent un risc extraordinari s’atreveix a projectar la primera escena del […]

… que es van trobar per dinar al restaurant La Camarga i per això l’obra es diu Camargate, en referència al Watergate. Si la intenció del autor era fer una crítica mordaç, crec que no ho ha aconseguit; li ha sortit una cosa més aviat fluixa, amb tocs divertits, però vigilant molt a no traspassar certes línies. M’ha donat la impressió que tota l’estona se l’agafava amb paper de fumar. Els personatges massa estereotipats (l’Alícia de MILF i la Victòria de tia bona amb l’arròs covat). No m’ha convençut; l’he trovat oportunista. Llegiu-ne més.

Espectacle basat en un relat de l’escriptora siciliana Silvana Grasso. Un text que enamora des de la primera frase i que únicament hauria pogut fer creïble, una escriptora siciliana…. i és que l’argument és del tot esbojarrat i la seva volguda absurditat provoca en l’espectador la hilaritat durant bona part de la representació. La incorporació de l’acordionista Vladimir Denissenkov és important en aquesta posada en escena, ja que la veu de l’actriu, Licia Maglietta, i el so de l’acordió s’acoblen perfectament l’un a l’altre i dialoguen seguint l’estat d’ànim de la protagonista. Llegiu-ne més.

Sovint el teatre et regala nits irrepetibles. És per això que ens agrada tant. Un cop n’has viscut la primera, en vols més i més… Però cada vegada és més difícil aconseguir-ho. Hi ha massa factors que han de convergir en un espai i un temps alhora. Doncs bé, l’obra capitanejada per Licia Maglietta ho assoleix. I ho saps des del primer instant, quan s’il·lumina l’escenari i la veus allà asseguda. Quina manera de seure i de moure’s i de parlar! Treballa tant al detall que amb poc ho diu tot. Durant els silencis pots veure perfectament el seu discurs intern només veient els petits moviments del cap, del tors, de les mans… Aconsegueix que al cap de 10 minuts d’obra […]

La Maria de Colm Tóibín és una dona torturada pel remordiment i cansada de veure al seu fill com un heroi que feia miracles. Des de la incredulitat i la incomprensió, Maria recrea passatges prou coneguts de la vida de Jesús, com les noces de Canà, la resurrecció de Llàtzer o el dia de la crucifixió. Es tracta d’un text interessant i ben escrit, amb un punt d’irreverència tan ben calculada que finalment no acaba molestant a ningú. De fet, arribats a un cert punt de la funció no crec que als espectadors els molesti veure a la Verge resant a una deessa pagana o posant constantment en dubte als autors dels evangelis. El que està clar és que un personatge tan potent […]