Recomanacions

El dia de l’assaig general (segon repartiment) vaig trobar que en conjunt les veus dels solistes estaven més equilibrades que les del cast principal i vaig gaudir molt més a l’assaig, que el dia d’estrena malgrat les grans figures anunciades. El jove tenor Ismael Jordi em va agradar moltíssim mes que el del molt reconegut i esperat Juan Diego Flórez, que per mi va estar la gran decepció de la nit de l’estrena, amb un volum de veu escàs que quedava eclipsat quan cantava juntament amb la soprano Elena Mosuc; fins al darrer acte Flórez no va demostrar qui era, reservant-se per l’última ària…. i aquí si, es va posar el públic a la butxaca. (just per rebre els esperats […]

“CAPAS” (premi com millor espectacle de circ de sala, dels Premis Zirkolika de Circ de Catalunya al 2011), és el nom del primer espectacle de la Companyia Eia. Eia va ser creada a partir de la fusió d’Armando Rabanera, Fabrizio Giannini, Cristiano Della Monica (Cirque Vague, el Circo de la Sombra i Le Grand Osim Orquesta) amb Francesca Lissia i Celso Pereira (Celso y Frana), amb el desig d’explorar i confrontar la seva manera de fer circ. Quatre acròbates i un músic ens van fer passar una tarda realment fantàstica. A “Capas” podem veure un treball col·lectiu i en equip, on vam poder apreciar la gran complicitat que hi ha entre tots ells, mostrant-nos la seva passió pel circ i […]

Teatro de la Ciudad uneix en un mateix espai a Miguel del Arco, Andrés Lima i Alfredo Sanzol, per portar-nos la trilogia “Mite i raó”, formada per tres espectacles: Antígona, Medea i Edipo rey. Per falta de temps, vaig haver de triar una d’entre les tres i Antígona va ser l’elegida. Motius… tres: el personatge mitològic d’Antígona que em fascina, Miguel del Arco i Carmen Machi, a la que admiro i segueixo tot el que fa a casa nostre. Antígona és el títol d’una tragèdia de Sófocles, basada en el mite d’Antígona i representada por primera vegada en 442 a. C.Avui hem vist una Antígona de Sófocles totalment actualitzada als nostres temps. És increïble la versió que ha fet Miguel […]

Brutal aquesta Antígona que ens ha servit Miguel del Arco. Ben dirigida, ben interpretada, amb una il·luminació magnífica, bon vestuari i uns intèrprets en estat de gràcia que ens ha fet emocionar amb la desgràcia de la germana que vol honorar al germà mort. El vol rentar, el vol ungir i donar-li digna sepultura, tot i anar en contra de la llei que Creont ha promulgat. A destacar el moviment coreogràfic de tots els actors, especialment quan feien de cor grec. De pell de gallina (o era gallina de piel?) Magnífic colofó a la trilogia Teatre de la Ciudad. http://bit.ly/1Nb8WbQ

Hem trobat una posada en escena esplèndida amb una il·luminació quasi perfecta i ens han agradat molt gairebé totes les interpretacions. Un però és la Medea d’Aitana Sánchez Gijón que hem trobat molt sobreactuada en determinats moments. Això no impedeix que hem de reconèixer la seva entrega absoluta al personatge i que sobretot és espectacular en la invocació a Hécote, quan mig despullada s’omple de fang i plomes, en gairebé 10 minuts d’actuació frenètica. Molt destacable Andrès Lima que interpreta diferents personatges i que amb la seva presència escènica i la seva veu ens ha deixat literalment bocabadats. Si voleu llegir la nostra opinió sencera, el trobareu a l’enllaç del nostre blog “Voltar i Voltar”…. https://t.co/15qteIJMu5

Homenatjar a les dones de la Segona República des del teatre podria haver donat lloc a espectacles molt diversos… Alba Valldaura ho fa des de l’homenatge concret i més petit -o més gran, depèn de com es miri-, ja que posa a la seva àvia com a model de totes aquelles dones i a través dels seus records o de les seves fantasies viatja a una època que la majoria d’espectadors no hem conegut. Un exercici de memòria històrica a través d’una dona que a poc a poc, i per culpa de l’Alzheimer o alguna malaltia similar, va perdent la poca que li queda. El millor del muntatge és la transformació de l’actriu en la seva àvia, amb la gestualitat, […]

D’acord en que la història és forta, que els clàssics no estaven per tonteries i que la tragèdia és la tragèdia, però l’he trobat sobre-actuada i exagerada, especialment en els papers de Medea i Creont/Jàson. Penso que hi ha altres maneres de colpir el públic i fer-lo entrar en el drama. La il·luminació és el que més m’ha agradat, tot i que un pèl fosca. Estèticament m’ha grinyolat veure a la prota quasi nua, però amb la cartutxera del micro enganxada a la cintura; xoc entre el naturalisme en la màxima expressió i un adminicle de la tècnica. Tot i la meva opinió, el públic ha aplaudit amb força entusiasme. http://bit.ly/1Q64fpH

I mira que la història del pobre Èdip és prou cabrona com per emocionar; et fas aquella pregunta: el destí persegueix al ésser humà? Doncs pregunta, pregunta què alguna cosa ha fallat, i em temo que ha estat l’adaptació i la posada en escena. Més que una obra de teatre m’ha semblat una lectura, i no dramatitzada sinó cridada per culpa, suposo, dels tècnics de so ja que els actors portaven micròfons. El muntatge, tots asseguts en una taula on suposadament ser serviria un festí, m’ha semblat estàtic i això, penso, ha tret la tensió necessària que demana l’obra de Sòfocles. Crec que Sanzol aquesta vegada no l’ha endevinat. http://bit.ly/1YM5CLL

Ozom parteix d’una idea similar al Tribute que fa poc li vam veure al mag Hausson: homenatjar a quatre mags famosos i de tècniques ben diverses. La diferència està en que Hausson partia de mags reals, mentre que el Mag Lari s’inventa quatre estereotips caricaturescos (el capellà sembla sortit d’una obra de La Cubana) que es diferencien més per la caracterització que pels trucs que realitzen. I és que, a moments, Ozom sembla més un espectacle de transformisme que de màgia… tot i que hi ha números molt interessants, com el de l’inici, i d’altres que hem vist en incomptables ocasions. També és cert que li falta un número final brillant i que la música, a un volum realment eixordador, […]

Un text magnífic, escrit gairebé com un monòleg, ja que el cambrer té un paper molt més d’observador que una altra cosa; una actuació extraordinària realitzada pel mateix autor, en Manel Dueso, que interioritza amb molta profunditat el personatge i el fa viure al públic d’una forma molt creïble (…i mira que és difícil fer el paper de borratxo!!!), a un parell de pams de la cara dels espectadors. Crec amb tota la sinceritat, que es tracta d’una de les millors representacions que jo he pogut veure aquesta temporada… i ja en porto unes quantes. Si voleu llegir la critica sencera, aqui teniu l’enllaç del Blog “voltar i voltar”…. https://t.co/5p7MUSLU12

Darrerament, els musical lovers estem d’enhorabona a causa de les diferents propostes que ens estan arribant a la cartellera. Si fa uns anys, els musicals eren molt minoritaris en comparació a la resta de propostes, des de fa un temps sembla que el gènere ha revifat i es torna a creure en ell (esperem que sigui per molt temps i que vagi en augment). Un exemple, el tenim en aquesta nova obra que es presenta al Teatre Goya, la qual és una producció totalment original i autòctona. Es tracta d’un musical de mitjà format, amb quatre actors i dos músics en escena, el qual té una molt bona factura i execució. En aquest sentit, se’ns ofereix allò que es promet, […]

Les dues primeres escenes d’aquest espectacle demostren que Carlos Santos, amb 75 anys d’edat a l’esquena, és i serà un provocador de primera línia. A ningú més se li podria ocórrer aquesta boutade, on es riu d’ell mateix, de la seva obra i fins i tot del públic. Però no hi ha en tot l’espectacle cap argument, cap sentència ni cap missatge alliçonador, sinó una interrogació constant sobre el procés de creació i sobre les formes de treballar que l’han mantingut en actiu durant tants anys. Per això trobem el treball amb objectes quotidians (les aspiradores), amb elements fetitxistes multiplicats (les sabates de taló vermelles) o bé amb composicions dels setanta, reciclades ara en forma de gravacions. Santos ja no […]

Especialitzat cada vegada més, arran de l’èxit de Smiley, en la comèdia romàntica, Guillem Clua s’ha atrevit, en aquesta ocasió, amb un musical sobre l’abans i el després de la ruptura d’una jove parella. Creat juntament amb Jordi Cornudella, la proposta és un simpàtic entreteniment en la línia de T’estimo, ets perfecte… però centrat, en aquest cas, en la història d’una sola parella. Tot i la seva llarga durada (més de dues hores amb entreacte), l’obra és molt dinàmica, fresca i no perd el ritme en cap moment. Els quatre actors resulten força carismàtics i les cançons combinen molt bé la narració amb els moments humorístics. En aquest sentit, el tema sobre les estacions de metro de la línia 3 […]

En un parc urbà hi ha diversos personatges que coincideixen, dos amics que fumen porros i que s’avorreixen sobiranament per no tenir res més a fer que deixar passar el temps. Una noia que passeja el seu gos. Miriam Marcet és la noia del gos, una persona que té por de sortir del seu espai de seguretat. Una parella que s’ha conegut en una discoteca. Ell es Òscar Castellví, una persona normal, un noi amb cotxe que surt de festa. Ella, Maria Hernández, aparenta que només vol follar, però en realitat se sent molt sola i vol companyia, una persona que l’abraci mentre dorm. Una noia que observa el parc des del seu llit. Mar Pawlowsky és una nena immobilitzada […]

No crec pas que es tracti d’una comèdia com he llegit en algun lloc…. per mi es tracta d’un autèntic drama, encara que a vegades Carla Torres ens porti per una estona a la comicitat, segurament per fer menys feixuc el drama d’una família on l’amor i les enveges es barregen fins al punt de ver impossible la convivència. Jo m’ho vaig passar molt bé durant la representació i al mateix temps crec que es tracta d’un text que ens fa reflexionar sobre la institució de la família i tots els seus rols, pares, fills, avis, cunyats, sogres… i com es comporten quan veuen la possibilitat d’heretar quelcom d’un familiar que està a punt d’abandonar la seva vida. La Podrida, […]