Recomanacions

En aquesta obra Pinter dóna la paraula als botxins i deixa a les seves víctimes en un inquietant fora de joc: ni les veiem ni les sentim, només Lamb, empleat servil, és la víctima idònia que lligarà els dos mons. El món que ens presenta Pinter és extrapolable a qualsevol lloc o espai o país on les persones han deixat de ser-ho, han perdut la seva identitat i s’han convertit en números manegats per aquells que ostenten el poder. L’escenografia ens presenta una plataforma circular amb una escala de cargol que separa els diferents espais (despatx del director, sala d’oci o sala de “tortures”) segons gira el mecanisme. Aquests canvis d’escena queden una mica alentits amb uns fosos en negre […]

L’adaptació de textos constitueix tot un repte per a qualsevol dramaturg. De fet, és tot un art. El perill a l’hora d’adaptar i retallar és centrar-se massa en la trama i deixar els personatges aprimats i en els ossos, com fantasmes passejant sobre l’escenari, sense objectius ni motivacions. No és el cas d’Oriol Tarrasón que, en la seva adaptació d’Un tramvia anomenat desig ha aconseguit que els personatges brillin i es desenvolupin en tota la seva complexitat, en especial, la seva immortal protagonista Blanche Dubois. Si a això hi sumem unes interpretacions valentes i entregades, carregades de veritat, una posada en escena senzilla però molt efectiva i un ritme calmat però mil·limètric, ens trobem amb un muntatge que emociona i […]

Invernadero pertany al Pinter més àcid i satíric. Aquest Pinter és violència, alcohol, insults, humiliació, crueltat, sacrifici, amb una càrrega ideològica molt gran. Teatre polític, en el que veiem a tota una sèrie de personatges que volen arribar al poder sigui com sigui. Una denúncia de la manipulació a la població, des d’una mirada irònica i satírica, fins i tot grotesca, que et deixa anar algun somriure, tot i la crueltat de l’obra. És un text escrit l’any 1958. Creada com a peça radiofònica, va estar guardada fins al 1980, quan Pinter la va rellegir i va decidir dirigir-la. Mario Gas l’ha recuperat, amb una adaptació de l’escriptor Eduardo Mendoza. Protagonitzada per Gonzalo de Castro, Tristán Ulloa, Javivi Gil Valle, […]

Potser les dues coses, però penso que la cosa no ha funcionat malgrat l’esforç que hi ha dedicat la Laia Marull. Llàstima. Crítica completa » http://bit.ly/1VotNxB

Però més continguts, no tan exagerats com el que he vist a la Comédie Française; allà es passen molt i ho fan, segons diuen com ho ordenava Molière. Penso que Josep M. Mestres ha trobat el to adequat i Joan Pera s’ha mogut dins les línies que se li han marcat. Aguantarà sempre així? No ens posem la bena abans de la ferida i tinguem fe, com deia un personatge bíblic que ara mateix no sóc capaç de precisar. La resta han estat molt en el seu paper. Molière està una mica passadet, però forma part de la història del teatre, i quan hi ets et diverteixes, o al menys a mi m’ha passat, i a la meva néta teatrera […]

No tinc paraules! Brutal!! Primer de tot vull donar gràcies a la persona que ens va dir: “Heu d’anar a veure a Los Corderos; encara que sigui un cop a la vida”. Un cop? He flipat, vull repetir! Com us ho explicaria… La Banda de la fi del món és el nom de l’espectacle que neix de la unió de Los Corderos (David Climent i Pablo Molinero) amb la cantant i música de Miss Q (Pia Nielsen). Los Corderos és un projecte artístic, un referent de teatre de creació més atrevit, conegut com a teatre bastard. Les seves creacions indaguen en la naturalesa de l’ésser humà, sobre els seus esforços per dominar el seu instint animal, els seus mecanismes de […]

L’Avar torna al Teatre Goya de Barcelona després de vint anys, interpretat per Joan Pera. Sempre és agradable i d’agrair que de tant en tant es pugui veure un clàssic als escenaris. Penso que seria interessant que a la nostra ciutat hi hagués un teatre especialitzat en clàssics. M’encantaria poder veure, per exemple, La venganza de Don Mendo. Aquí queda… L’Avar (1699) va ser el darrer text escrit i interpretat per Molière. La versió que es pot veure al Goya és una adaptació de Sergi Belbel dirigida per Josep Maria Mestres, que ha mantingut el seu caire clàssic tant en el vestuari, l’escenografia, com en el text. Sota l’excel·lent direcció de Mestres hi ha una desena de grans actors, un […]

Si Pinter ja sol ser un autor amb tendència al cinisme, a l’humor negre i a l’absurd, a Invernadero, aquestes tres tendències són portades a les seves últimes conseqüències. No trobareu redempció ni bondat a Invernadero i sí, en canvi, un nombrós catàleg de les emocions més baixes i menyspreables de l’ànima humana. Sobre l’escenari destaquen Tristán Ulloa i Gonzalo de Castro amb interpretacions potents i un deliciós estira-i-arronsa en les seves pinterianíssimes converses, que ens submergeixen frase rere frase en l’ambient opressiu i desagradable del psiquiàtric on treballen. Invernadero no és per a tots els públics perquè Pinter no és per a tots els públics. No tothom és capaç d’observar el retrat descarnat i poc amable que fa del […]

Per fi havia arribat el dia d’anar a veure Infàmia, una obra que no em volia perdre per rés del món. L’havia triat per dues raons: l’argument, que em va encuriosir de seguida, i pel seu magnífic repartiment. Emma Vilarasau, Jordi Boixaderes i Anna Moliner, són tres actors que per poc que pugui, no me’ls perdo mai; Francesc Ferrer, del que no en tenia coneixença, ha estat una grata sorpresa (en tot moment ha estat a l’alçada dels seus companys). Mentiria si no us digués que tenia moltes ganes de veure l’actuació d’Emma Vilarasau, i es que després de veure la seva interpretació a l’obra Caiguts del Cel, no les tenia totes. No us la podeu perdre, la seva actuació […]

El seu autor, Jan Vilanova, qüestiona la veracitat de la història oficial i com molt sovint donem per vàlides informacions que d’altra banda no podem comprovar. Una proposta arriscada amb unes interpretacions magnífiques dels tres protagonistes i una posada en escena sorprenent i efectista. Una proposta que desperta en nosaltres la inquietud per la història que ens expliquen, si bé en algun moment queda desenfocat per la contínua incidència en la personalitat d’un historiador, Marc Bloch, del qual no havíem sentit a parlar i que, sincerament, ens interessa ben poc. En aquest cas tenim dues opinions totalment contraposades, ja que a l’Imma li va agradar força tota l’obra, mentre que en el Miquel no va ser capaç de connectar ni […]

Perquè és una adaptació (o millor una experiència salvatge) acollonant, teatre físic, amb el vers molt ben recitat, un moviment escènic fantàstic, uns textos intercalats als originals molt… originals, una direcció rigorosa i uns actors que ho broden, a més d’entregar-se fins a l’extenuació. Els Obskené trenquen la quarta paret, però ja s’havien carregat la primera, la segona i la tercera, o sigui que no els venia d’un pam. Sí, Lope l’hauria signat perquè s’ho hauria passat de putíssima mare i segur que els hauria preguntat com es fa per ser fidel a l’obra trencant-ho tot. Crítica completa » http://bit.ly/1LoLhUP

Aquest mes de febrer se celebra el cinquè aniversari de la Sala Atrium, i quina millor forma per celebrar-ho que tornar a portar a escena el primer muntatge que es va representar, amb nou repartiment i direcció de Jordi Prat i Coll. Ha estat tot un encert. S’ha de dir que hi he anat sense saber gaire el que anava a veure, i he entrat a les portes de l’infern sense cap problema. La presentació dels personatges m’ha semblat genial, a més de la criada/ascensorista Kathy Sey que m’ha agradat en cada una de les seves aparicions. Tan quan feia acte de presencia com ascensorista, com en la seva pròpia veu. La resta d’actors han estat genials en uns papers […]

L’escenari del Teatre Victòria és molt més petit que el de la Passió d’Olesa i segurament aquesta ha estat una de les causes de replantejar-se fer una nova versió, que aquesta vegada ha dirigit Marc Angelet, escurçant considerablement la primera versió que va dirigir Joan Font. El resultat actual és molt digne, vist des del punt de vista d’espectacle teatral, ja que s’han volgut utilitzar tots els recursos que avui en dia permet aixecar una gran producció de teatre musical: bons actors, alguns excel·lents cantants i mitjans audiovisuals que en molts casos substitueixen les escenografies de cartró pedra per unes magnífiques projeccions que aporten una gran espectacularitat. Malgrat que ens ha agradat força, especialment per la seva magnífica posada en […]

Aquesta adaptació de la coneguda obra de Lope de Vega, Fuenteovejuna, ha estat obra d’Anna Maria Ricart, periodista que treballant a Catalunya Radio va decidir iniciar els seus estudis a l’Institut del Teatre i el 2013 va decidir donar el cop de porta al periodisme per dedicar-se de ple a la seva passió de dramaturga. Amb aquesta adaptació va guanyar el Premi Max 2015 a la Millor Adaptació Teatral. L’obra barreja el llenguatge i els versos de Lope de Vega amb el llenguatge actual. Es combinen, per exemple, amb la detallada observació del casament de Laurencia i Frondoso des de l’aplicació informàtica de Google Earth, i amb la convocatòria a la revolta des de les xarxes socials amb el #comendador. […]

Un autèntic dilema, gruixut, dels de debò. El doctor Bernhardi impedeix que el mossèn administri la extrema unció a una malalta terminal perquè la noia —18 anys, amb septicèmia deguda a un avortament il·legal fet a saber on— sota cures pal·liatives i en un estat eufòric, pensa que avui mateix tornarà a casa curada. El capellà, integrista, el denuncia i Benhardi, … és jueu. Tot això en l’Àustria ultra catòlica antisemita de principis del XX. Magnífica adaptació de la peça de Schnitzler a càrrec d’Albertí que, prudentment, l’ha reduïda de cinc a tres hores. Bon càsting i bones interpretacions Crítica completa » http://bit.ly/1WirNad