Una habitación propia

Si resulta complicat, en molts casos, adaptar una novel·la per ser representada com a obra de teatre, adaptar un assaig deu ser encara més difícil. La trampa, en aquest cas, o, millor dit, la probable raó de ser d'aquest l’espectacle, és que el llibre que serveix de punt de partida era, en realitat, un recull de conferències que la mateixa autora havia realitzat durant uns anys. D’aquesta manera, Una habitación propia juga amb la idea d’assistir a una d’aquelles interessants xerrades amb l’autèntica Virginia Woolf i el resultat és, francament, encisador. L’actriu Clara Sanchis aconsegueix construir un personatge on els petits gestos, les inflexions de la veu, les pauses, les mirades o la personalitat en general són clau per captar la nostra atenció, sobretot, en els seus passatges més feixucs. El cas és que Sanchis resulta magnètica, probablement, gràcies també a la direcció de María Ruiz que ha trobat el to i el ritme adequats per una proposta molt difícil de fer digerible. Pel que fa al contingut, sorprèn gratament que el missatge feminista del text continuï tenint tanta vigència; aquest és el seu principal valor. Més enllà d’això, la prosa de Woolf és deliciosa, conté moltes anècdotes i un gran sentit de l’humor. En definitiva, hi ha moltes coses per emportar-se d’aquesta peça, però la sensació d’haver passat una vetllada sentint a la veritable escriptora és la més emocionant de totes.

Fer un espectacle basat en un assaig literari sempre és un repte. El que passa és que si les paraules escrites provenen d'una de les millors autores del segle XX, Virginia Woolf, l'artefacte escènic pot començar a posar-se en marxa... Woolf tenia força fa quasi noranta anys (l'assaig es va publicar el 1929, basat en unes conferències realitzades l'any anterior sobre dona i literatura) i en segueix tenint en l'actualitat, ja que el missatge feminista primigeni encara està present en el fons de moltes qüestions. No negaré que cal acostar-se a l'espectacle amb atenció i sabent a què ens exposem, ja que a estones pot fer-se feixuc o una mica massa dens. És cert que les anècdotes puntegen la tesi -no sempre amb ordre ni una coherència interna- però es perden... o ens fan perdre a moments l'objectiu principal.

María Ruiz ha aconseguit crear un espectacle que funciona i que convenç, especialment per la força i els detalls de la interpretació de Clara Sanchis. I és que estem davant d'una actriu tot terreny, d'aquelles que amb cada gest i amb cada paraula poden arrossegar-te cap a on més els hi convé. Sanchis -filla de José Sanchis Sinisterra i Magüi Mira- porta treballant com a actriu i com a pianista des de fa més de 35 anys. Ha estat vinculada, en dos etapes diferents, a la Compañía Nacional de Teatro Clásico i ha treballat a les ordres de Mario Gas, Fernando Trueba, Pilar Miró, José Luis García Sánchez, Hermán Bonín, Gerardo Vera, Magüi Mira i Juan Mayorga, entre molts altres. A Una habitación propia aconsegueix una fita realment meritòria, ja que un monòleg de vuitanta minuts i de gran complexitat com és aquest no està a l'abast de qualsevol. De moment, ha esgotat totes les entrades... tot i que això ha estat una constant des de que l'espectacle es va estrenar, ara ja fa més de quatre anys.