A la recerca de l’amor
Buscar la parella perfecta és probablement una de les millors maneres de no trobar-la mai. Desaparellats, de Ramon Pardina, parteix precisament d’aquesta contradicció per parlar de l’amor, de la rutina i de totes aquelles petites imperfeccions que acaben definint una vida compartida. Ho fa a través d’una premissa tan senzilla com original: què passaria si poguéssim accedir a un univers paral·lel i conèixer altres versions de nosaltres mateixos i de la persona amb qui hem decidit compartir la vida?
L’artefacte fantàstic permet a Pardina jugar amb la temptació d’imaginar una versió de la nostra parella que tingui precisament aquelles qualitats que trobem a faltar. La comèdia funciona especialment bé quan trasllada aquestes grans preguntes al terreny més quotidià, el de les manies, les discussions absurdes i els petits desgastos de la convivència. Roc Esquius, que ja ha demostrat sobradament la seva habilitat per a la comèdia, dirigeix el joc amb agilitat i sap treure partit d’una situació que va complicant-se a mesura que els protagonistes descobreixen les seves altres vides.
És precisament aquí, però, on Desaparellats mostra també les seves limitacions. La troballa dels universos paral·lels desperta curiositat i genera inicialment una interessant tensió dramàtica, però l’enginy de l’artefacte acaba tenint més pes que el conflicte que hauria de sostenir-lo. Hi ha moltes possibilitats en joc, però potser no totes arriben a aprofundir prou en les ferides, renúncies o contradiccions de la parella. La comèdia avança així amb eficàcia i resulta divertida, però en alguns moments un té la sensació que sota el mecanisme hi havia una obra emocionalment més complexa que només arribem a entreveure.
Esther López i Ricard Farré converteixen aquesta lleugeresa en una virtut gràcies a la química, la naturalitat i un gran sentit del ritme còmic. Tots dos fan creïble tant la parella com les seves múltiples variacions sense necessitat de subratllar-ne les diferències i aconsegueixen que, més enllà del joc fantàstic, ens interessin les persones que hi ha al darrere. El resultat és una comèdia original, tendra i molt ben interpretada que, sense arribar a explorar totes les possibilitats dramàtiques que planteja, ens fa riure i deixa una idea prou bonica: potser estimar no consisteix tant a trobar la persona perfecta com a aprendre a estimar les imperfeccions de la persona que tenim al costat.