Recomanacions

Essencials i rareses. Manllevo el títol d’un dels discos dels Lax’n’busto perquè s’adiu perfectament per descriure Poe, el cabaret macabre. Cada cultura té uns clàssics i el teatre musical català modern deu molt als primers musicals de Dagoll Dagom. Títols com Antaviana (1978, 1985), La Nit de Sant Joan (1981, 2010), el Mikado (1986, 2005), T’odio amor meu (1995), Els Pirates (1997) o el mateix Poe (2002) han esdevingut musicals de culte en l’imaginari col·lectiu. I dic de culte perquè tot i no haver sigut grans èxits comercials, han servit per anar aplegant públic al voltant del teatre cantat i han permès l’evolució en la tècnica i en el savoir faire que ens ha portat als musicals actuals. Ara tenim, […]

Una proposta escrita per Roc Esquius i dirigida per Antonio Calvo. De fet en el moment de la publicació d’aquesta ressenya s’estarà representant l’última representació en aquest Teatre. Roc Esquius (Súria, 1982) actor, director i dramaturg ha escrit aquesta obra de ciència-ficció que enfronta un pare i un fill. Després de “Sapiens” (2018), “Claqué o no” (2017), “Els pastorets de la Martina” (2016), “Mars Joan” (2016) o “IMe” (2014), planteja aquesta vegada un drama familiar que ens porta a conèixer la relació entre el pare i el fill conduint-nos pels camins de la realitat virtual. És potser l’obra més dramàtica i emocional de l’autor sense renunciar al sentit de l’humor. Els dos protagonistes de la proposta, pare i fill, són […]

És possible que hi hagi un altra realitat paral·lela a la nostra? “Els universos paral·lels són una concepció mental, en la qual entren en joc l’existència de diversos universos o realitats més o menys independents. El desenvolupament de la física quàntica, i la recerca d’una teoria unificada (teoria quàntica de la gravetat), conjuntament amb el desenvolupament de la teoria de cordes, han fet entreveure la possibilitat de l’existència de múltiples dimensions i universos paral·lels” (Viquipèdia) Un accident durant un experiment obrirà una porta a una altra dimensió. Dues realitats alternes amb un punt en comú. Dos mons diferents i complementaris. Tenia moltes ganes de veure aquesta obra per diferents motius: en primer lloc pel seu autor i director Javier Daulte, […]

Una de les coses que més em fascina del teatre és la capacitat de fer-nos viatjar i viure experiències inimaginables asseguts sense moure’ns de la cadira. És allò que en diem la màgia del teatre, i que per mi és quelcom meravellós . “There was a fiesta!” és un dels espectacles més bonics que he vist últimament, i que ja d’entrada us animo a que hi aneu. Entrem al teatre. Avui hi ha alguna cosa diferent a l’ambient. En un racó de la sala hi ha una tauleta plena discos i un tocadiscos en marxa. Sona una melodia apagada; una música que ens transporta a una altra època. Ens acostem a la taquilla a recollir les entrades, avui l’Andrés Santos […]

Moltes ganes de veure aquesta CRONOLOGÍA DE LAS BESTIAS escrita i dirigida per Lautaro Perotti. Hem de dir però, que també anàvem amb una certa recança pel que havíem sentit a dir … que era “una història complexa on acabaves perdent el fil“…. Res més lluny del que hem viscut nosaltres, ja que ha estat una proposta totalment entenedora, que ens ha engrescat des del principi, amb una posada en escena i unes interpretacions magnífiques. Aquesta obra es va estrenar l’octubre del 2016 a Timbre 4 i el marc de 2018 al Teatro Español de Madrid. Beltran (Patrick Criado) va desaparèixer quan tenia dotze anys i torna a aparèixer onze anys després, amagat darrere una butaca. Empunya una pistola. No […]

Aquesta setmana he anat a veure dues reposicions, avui toca parlar d’aquesta comèdia “Pel davant … i pel darrera”. Una obra que em semblava que feia molts anys que la vaig veure i que no han estat tots els anys que creia. Com a l’altre vegada, he rigut i he passat una molt bona estona. Inicialment hauriem de dir que és una calamitat de funció, això és el que veiem amb els protagonistes, ja que el que veiem amb els actors és unes interpretacions amb les que riem força gràcies als malentesos i les picabaralles entre els intèrprets i és en aquests equivocs que centren el ritme de la funció. S’ha de dir que la segona part és la més […]

Aquest és un projecte teatral creat i dirigit per Didier Ruiz impulsat pel programa CaixaEscena, que promou les pràctiques teatrals en els centres educatius. YOUTH#4 és el primer dels tres espectacles que el TNC ha programat en el Cicle de Teatre per a joves, amb la voluntat d’acostar al fet escènic als joves de 12 a 18 anys, amb temàtiques més properes a les seves realitats. Quinze joves d’entre 16 i 20 anys, l’Alba Martín, l’Ares Llucià, el Daniel Tulloch, el Diego Valiente, l’Enrique Ruiz, la Jana Serra, el Jaume Llagostera, el Joshua Segarra, el Kilian Fernández, la Malena Domènech, el Marc Pineda, el Miguel Ángel López, el Nef Blázquez, la Sara Viñals i l’Unai Zorraquino. Quinze rostres i quinze […]

Ho admeto, sóc l’heretge a qui el teatre argentí el supera. La cridòria, el trepitjar-se l’un a l’altre, insults, la cridòria, l’exageració, la verborrea, la cridòria… em saturen. Potser per això he gaudit tant amb aquesta adaptació amb un to més pausat però que ens permet gaudir de tota l’essència, ironia i profunditat del text de Claudio Tolcachir que ara, gairebé, no sona a traducció sinó a obra sorgida de la nostra realitat. El text aconsegueix allò tan difícil com perseguit de tenir humor, i molt, sense desvirtuar ni una mica la duresa o tristor que sobrevola aquesta família. Ara, sense un repartiment en estat de gràcia i al servei del conjunt, difícilment funcionaria. Una família tronada en precari equilibri […]

Al teatre hi ha poques certeses, però les poques que hi ha són (gairebé) innegables. Quan una obra de teatre parla de sensacions que hem viscut alguna vegada, hi connectem d’arrel i ens agrada. I ‘Blanca desvelada’ té això. Connecta des del primer minut a través d’un text senzill -per la seva clarividència-, una actriu meravellosa i una relat ‘in crescendo’ que pica l’ullet constantment al públic. Qui sóc? Cap on vaig? Què vull? El text d’Alejandra Jiménez Cascón retrata les reflexives que ens hem fet tots alguna vegada. Un recorregut per les pors de la protagonista que la dramaturga i actriu construeix des de moments diferents de la vida de la protagonista: la Blanca nena, la Blanca clausurada, la […]

1. La dimensió teatral. Els últims temps, ha estat la ficció qui més i millor ha fabulat sobre la possibilitat d’una realitat alternativa a la nostra (Fringe o Counterpart), i 4D Òptic, anterior a totes dues sèries, hi comparteix la mateixa temptació a l’hora d’imaginar què hi passa a les interseccions entre totes dues realitats. A Daulte li interessa aprofundir en el concepte de doble, tan proper al fet teatral, i a la multiplicitat de cares de cada personatge, a la conformació de les seves personalitats, que només poden ser compreses si tenim en compte el què són i el què podrien haver estat. 2. La dimensió cinematogràfica. El remuntatge que dur a terme Daulte aposta per formes i referències […]

Una proposta escrita per Marc Artigau, dirigida per Raimon Molins, obra guardonada amb el Premi Quim Masó 2017 i que s’ha pogut veure previament a Temporada Alta. ALBA és un muntatge que es planteja quins són els reptes de l’era digital i com es viuran en el futur aspectes com l’amor, el sexe o l’amistat. ALBA és un thriller de ciència-ficció, una història de robots que ofereixen companyia a les solituds humanes. Montse Guallar es Alba, una professora jubilada, doctora en història de l’art, que prepara una conferència sobre el quadre de Jheronimus van Aken, El Bosco, “El jardí de les delícies”. Alba ha adquirit un sistema d’intel·ligència artificial perquè li faci companyia i l’ajudi en les tasques domèstiques. Ha […]

La companyia Gataro celebra els seus 20 anys d’existència i ho fa amb un musical de Dagoll Dagom basat en històries d’Edgar Allan Poe. El Llibret era de Joan Lluís Bozzo i la música d’Òscar Roig però l’adaptació que n`ha fet Víctor Alvaro és molt original. Jo no vaig veure la de fa anys i al començament no entenia de què anava. L’obra va agafant cos a mida que avança i crea expectatives que es van complint. Hi ha un joc constant entre els binomis vida/mort i fantasia/realitat. Sap mantenir el ritme. No és gens fàcil posar en escena una obra de terror amb la combinació de tocs humorístics que resulten molt encertats. Vull destacar la música en viu, un […]

Després d’haver estat guardonat amb diferents premis com a director (Premi Max inclòs), Julio Manrique s’ha embarcat, amb L’habitació del costat, en un repte potser no tan ambiciós com d’altres anteriors però sí prou delicat i complex per a resultar interessant. Ambientat en l’època victoriana, tot i tractar-se d’un text contemporani de la nord-americana Sarah Rhul, l’espectacle explica diverses històries on la repressió d’emocions i desig sexual formen part del principal conflicte i el retrat psicològic dels protagonistes. La proposta barreja temes de forma molt curiosa, com la invenció del vibrador per parlar de feminisme o els inicis de l’electricitat per construir figures poètiques. Igual que tracta el classisme, el racisme i l’homosexualitat com si l’atzar hagués volgut que aquestes […]

Sense embuts, el títol no és arbitrari. Víctor Álvaro i Gataro s’enduen el Poe de Dagoll Dagom a un terreny que els és propi i en el qual es mouen amb molta habilitat. Portar-ho al cabaret implica necessàriament un tipus d’humor canalla una proximitat amb el públic i una calidesa amb les veus que aquest Poe resol amb solvència. Álvaro llima una mica l’estètica més tètrica d’en Bozzo i aposta amb bon criteri per l’humor macabre. Les coreografies hilarants de l’Anna Rosell apunten en aquesta direcció i el to desenfadat en alguns moments, paròdic dels personatges, col·labora a atorgar coherència global al muntatge. Poe és divertida, ben cantada, suggerent… Què més voleu? Visca el teatre que s’afluixa la cotilla i […]

Nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Es tracta de l’adaptació del text “The Vibrator play” de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s’ha batejat amb el nom de “L’HABITACIÓ DEL COSTAT“. Ens sorprèn, d’entrada, l’escenografia d’Alejandro Andújar que emmarca l’escenari com si és tractes d’una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l’època victoriana on se situa l’acció. Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York. Dues habitacions separades per una porta tancada, l’habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies […]