Què és el que veiem quan ens mirem al mirall? Possiblement tots els mals de l’univers. Un rere altre i de la pitjor forma possible. Una panxa que penja, unes bosses sota els ulls que esmorteeixen la seva caiguda i possiblement anar vestit de la pitjor forma possible: en xandall.
Amb l’assumpció del nostre patetisme com a forma de vida i expressió és, doncs, quan podem donar una passa endavant i veure que, potser, no estem pas tan malament i que som igual de patètics que la resta. Abraçant aquesta part de la nostra humanitat és quan podem començar i és quan Àlex Vega ens porta al seu terreny amb “Los chandals al sol”.
Àlex Vega es presenta -gairebé- com un guru que solucionarà tots els teus problemes o, si fa no fa, amagarà totes les misèries sota la catifa per treure’ns de noves i millors. Potser treure -també- el millor de nosaltres, o potser allò que és pitjor. Ves a saber…
Mai l’absència de classe i saber estar s’havia valorat d’aquesta manera, evidenciant que aquesta i en aquest concret cas, és una virtut.
El joc escènic és més que senzill, ja que no és més que una constant interpel·lació al públic fent-lo interactuar a partir d’uns papers que han omplert prèviament, on es demana el pitjor càstig per algú altre a fer propaganda del teu propi negoci i que evidencia els grans dots d’improvisació de Vega que, a partir d’un lleu guió, fa i desfà com vol, fent gala d’una deliciosa fatxenderia i d’una gran agudesa mental i verbal en el que tothom rep. Principalment, ell sent víctima del seu Complex de Cassandra d’estar per casa en xandall.
Però de què va? De tot i de res. Com la majoria d’espectacles que es basen en la improvisació i la constant intervenció del públic que no són calibrats al mil·límetre. D’allò que és nostre, de tot el dolent que desitgem als altres, allò que ens recorda com som de prescindibles, però que durant un instant, ens oblidem d’això i xalem. Sense més ni més.
Vega (vist com a secundari a la sèrie de Berto Romero El Otro lado a Movistar) tot i ser català, ha fet gran part de la seva carrera a Madrid com a monologuista, fent aquest mateix espectacle a diversos teatres de la capital castellana des de fa anys, ara tenim l’oportunitat de veure aquest desvergonyit fatxenda a escena deixant que passin “coses”. Quines? Les que el públic triï, les que el públic cregui que han de ser o les que el públic, temorós, no acabi decidint.
La resta és un sospir entre el temps que el teló s’apuja i s’abaixa, passa volant.