Si no em falla la memòria, l’últim cop que vam veure Mare Coratge a casa nostra va ser el 2021 al Romea, amb la versió de la companyia Atalaya. Però per qüestions que se m’escapen és una d’aquelles obres que costa de veure, tot i que regala a l’actriu principal un roll inoblidable i de gran valor. Rosa Maria Sardà, a les ordres de Lluís Pasqual (1986), o Vicky Peña, dirigida per Mario Gas (2001), són els nostres exemples més propers, tot i que no cal dir que al llarg de la història la llista d’actrius que l’han representada és esfereïdora: Simone Signoret, Hanna Schygulla, Glenda Jackson, Judi Dench, Liv Ullmann, Maddalena Crisppa, Meryl Streep, etc.
Brecht escriu aquesta obra profundament antibel·licista a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial, i quan s’estrena (a Zuric, en el 1941) adquireix un to encara més funest i tràgicament oportú. Mare Coratge parla dels que s’aprofiten de les guerres i en fan negoci, tot i que també planteja de fons la inutilitat i la salvatjada que suposen. El text és una de les nou peces teatrals que Brecht va produir com a resposta a l’ascensió del feixisme i el nazisme.
La directora belga Lisaboa Houbrechts ha volgut despullar l’obra d’artificis i es limita a una escenografia simbòlica per mostrar-nos la fragilitat de la guerra (el terra de l’escenari està cobert d’aigua) i la feminitat (una gran esfera simbolitza el ventre matern, però també el carro que la protagonista ha d’empènyer irremissiblement per sobreviure). Del text no ha pogut tocar pràcticament res, ja que les obres de Brecht no estan lliures de drets. Tot i així, ha volgut dotar a la protagonista d’una humanitat que costa d’aflorar, o que simplement no es nota de primeres. I és que costa empatitzar amb Anna Fierling –també coneguda com a Mare Coratge- quan veiem que viu de la mort i del patiment dels altres o quan escoltem que crida horroritzada: “Ha esclatat la pau”.
El muntatge és visualment atractiu, però acaba esgotant-se al llarg de les dues hores de durada de la peça. I pel que fa a les interpretacions crec que no sempre estan en la mateixa sintonia, potser també pel fet de barrejar actors professionals amb actors no professionals. En definitiva, un espectacle arriscat i necessari en aquests moments… però dur de veure, ja que no hi ha concessions a l’espectador. Cap ni una.