Grand Canyon és un muntatge impactant perquè parteix d’una arquitectura dramàtica sòbria però potent, i perquè l’equip creatiu el tracta amb respecte i contundència. És una obra que remou, que incomoda. El seu poder rau en la combinació d’un text carregat d’objectivitat i una direcció que escolta cada personatge.
Pere Arquillué, conegut primer com a actor protagonista en espectacles tan memorables com Un déu salvatge —que ell mateix va dirigir— o produccions destacades del repertori clàssic i contemporani, demostra aquí la seva evolució i maduresa com a director. Grand Canyon és la seva segona direcció destacada, i Arquillué confirma que domina el ritme i l’ànima del teatre: sap jugar amb la tensió i els silencis, deixa respirar les escenes i confia en la força emocional dels intèrprets. És un teatre de mirada profunda, només amanida amb els artificis que el guió demanda, potser de forma excessiva en el darrer quart de la història.
Tot això ho sosté el treballat text de Sergi Pompermayer, dramaturg reconegut per espectacles com Llum de guàrdia, Temps salvatge i, sobretot, per Amèrica (2022), amb què va iniciar una trilogia que explora la memòria colonial i les tensions socioculturals. Grand Canyon n’és la continuació natural i amplia l’abast del debat cap a les zones rurals. Pompermayer es mou amb habilitat entre la tragèdia íntima i la denúncia social, construint personatges humils que parlen amb una veritat que transcendeix el context: són reflex d’una societat amb ferides obertes. El text evoluciona de forma gairebé natural, ben acompassada, però es revoluciona, i a partir d’un punt concret perd una mica el nord amb decisions descontextualitzades i espais onírics massa llargs.
El repartiment és coral. Joan Carreras dona vida a Pere, un home d’edat mitjana que va somiar en convertir-se en estrella del rock i recórrer la Ruta 66, fins al Gran Canyó; però ara s’enfronta a un greu problema irresoluble i a la constatació brutal que el seu pas per la vida ha estat poc més que inocu. Carreras transmet aquest abisme interior amb una actuació plena de silencis i de profunditat. Mireia Aixalà encarna Àngela amb una sobrietat farcida de matisos, una dona acostumada a contenir sentiments i a resistir. Maria Morera, en canvi, imprimeix energia a Ruby, jove rapera que representa la veu d’una generació reivindicativa i inquieta. I Mar Pawlowsky, com a Tatiana, crea una presència estrangera però pertinent, amb una mirada aguda i quasi poètica sobre la realitat que l’envolta. Completen aquesta comunitat Guillem Balart, espectacular, i Eduard Buch, efectiu, tots en papers que aporten profunditat al conjunt.
Som a la Catalunya rural i tot comença una nit d’estiu, quan un accident mortal en una carretera sacseja el poble. Una prostituta immigrant n’és testimoni, la jove Ruby s’enfronta a la justícia pel contingut de les seves cançons i, a casa, Pere rep un diagnòstic que el fa adonar-se que la seva vida ha passat sense deixar rastre. I és en aquest moment que surt la metàfora del Gran Canyó: un abisme emocional que separa el que som del que hauríem volgut ser. Però també una possibilitat simbòlica de començar de nou, i de mostrar que els somnis poden fer caure parets.
L’escenografia de Max Glaenzel reforça la idea de desarrelament, de desequilibri emocional. de carretera secundària, com les vides dels personatges. El vestuari de Bàrbara Glaenzel, la llum de Jaume Ventura i el paisatge sonor de Damien Bazin completen aquesta atmosfera d’inestabilitat i vertigen, reforçant la sensació que tot pot enfonsar‑se en qualsevol moment.
L’obra combina un realisme emocional intens amb una mirada metafòrica que articula la història individual amb una lectura col·lectiva i crítica de la nostra realitat. És un muntatge que no dona consol, que no promet finals fàcils i que exigeix un públic valent i predisposat. Però, en recompensa, ofereix una experiència teatral penetrant ii convida a reflexionar sobre segones oportunitats, sobre fracassos compartits i sobre la força silenciosa dels gestos quotidians.
Grand Canyon no és només una gran obra per la qualitat de la seva factura, sinó per la suma de dues trajectòries artístiques clau: la més recent de Pere Arquillué com a director i la veu consistent de Pompermayer en el teatre contemporani. Una cita imprescindible per a qui vulgui viure un teatre valent, honest i capaç de posar-se darrere del vertigen d’un abisme autoimposat.