Totes les poblacions tenen històries conegudes per tothom, moltes amagades sota el secret i la culpabilitat de les persones que les coneixen o han sigut partícips. Relats i situacions que, tot i haver-se normalitzat en el passat, només causen vergonya al present i a la gent que no les ha condemnat. Aquestes històries marquen les comunitats i el seu tarannà, així com també provoquen dolor i fantasmes per tota la vida.
Amb aquesta obra Josep Maria Miró posa el focus en un petit poble de muntanya que es trasbalsa davant la revisió d’uns fets ocorreguts en el passat, d’aquells que ningú en parla per no fer-los més reals, però que persegueixen a la ment i els records de tothom. Podria ser qualsevol el detonant d’aquest trasbalsament, en aquesta ocasió és la celebració d’un homenatge a unes persones que ja no són al poble.
Text complex i profund que necessita ser escoltat i entès, per això li escau bé la sobrietat del muntatge i la cura en les paraules, els moviments i les interaccions entre els personatges. Tot i això, però, és cert que hi ha una certa revisió permanent dels mateixos passatges des de punts de vista diferents que, encara que a vegades funciona, es fan una mica repetitius per a l’espectadora.
Les interpretacions s’adeqüen a la narrativa del relat, aprofundint o alentint-se segons les necessitats, on Joan Negrié és un excel·lent narrador omniscient, un paper que combina prenent part en alguns moments com a personatge clau.
Una producció que obre la caixa dels trons a poc a poc, creant un clima espès i envoltat per la por, als altres i a qui és cadascú en realitat.