Aquesta no és una de les comèdies més conegudes de William Shakespeare –o almenys no de les més representades en els nostres escenaris-, però mereix tota la nostra atenció perquè té el millor de totes les altres i un punt amarg que ho tenyeix tot d’un altre color. De fet, l’obra ens parla de l’amor pur entre dos amics que per culpa de l’amor romàntic veuran com s’allunyen l’un de l’altre. Tot comença així, amb un viatge. La resta seran retrobades, mentides, traïcions i alguna que altra “pillada in fraganti”. La versió que ens serveixen Declan Donnellan i Nick Ormerod segueix el text shakesperià i totes les convencions de la comèdia isabelina, però tampoc obvien un to filogay que se li escau d’allò més bé. A la vegada, juguen amb la comèdia de l’art i amb tot l’enginy i els trucs que unes quantes dècades més tard farien famoses les desencantades comèdies de Carlo Goldoni.
El muntatge es redueix a una petita paret o mur que visualitza el temps i els llocs on passa l’acció. La resta ho fan uns actors i actrius vestits de forma atemporal, amb una gestualitat molt marcada i una manera molt encertada de dir els versos de l’autor anglès. Un repartiment molt cohesionat, peça indispensable per a que tot funcioni correctament. I és que en aquest sentit, Donnellan sap molt bé com tocar les tecles d’una partitura endimoniada com aquesta. Ja sigui combinant comèdia pura amb moments més seriosos (la música ens posa en context) o ja sigui fent servir els personatges de fantasmes, titelles o testimoni, fins i tot quan no els hi toca estar en escena.
Una molt bona oportunitat per retrobar-nos amb una altra de les moltes joies de Shakespeare, però també per poder veure de nou a la Companyia Nacional de Teatre Clàssic… aquest cop sota la batuta dels creadors de Check by Jowl, el mític grup britànic.