La desesperació provoca que algunes persones no vegin un futur o una solució als seus problemes. L’espiral de desgràcies quan comença sembla que no acaba i, a vegades, només es veu un final. No sempre és l’esperat o desitjat.
A l’escenari de Gran Canyon es troben sis persones amb diferents històries, però amb un futur incert o, més aviat, negre i sense salvació. És una nit d’estiu a un poble, una prostituta presencia un accident al mateix temps que saluda a una jove cantat de rap que tindrà problemes amb la justícia. Els seus pares, que es guanyen la vida com poden, tot i no veure un futur feliç faran el possible per bregar amb les seves decepcions de la vida i ajudar-la. Al seu costat, el propietari d’un bar que sobreviu i un jove sense gaires llums que no sap com relacionar-se i té rampells violents.
Al text de Sergi Pompermayer es barregen diferents històries, però totes tenen en comú que no veuen esperança en el futur immediat. Els personatges es conformen amb la vida que tenen i intenten passar dia a dia, a excepció de la jove cantant a qui encara li queda la il·lusió i l’idealisme de la joventut. El relat té un ritme perfecte, fa un ús del llenguatge planer i encertat per a cada personatge que fa tocar la seva realitat i, també, les seves misèries.
L’escenari està segmentat de manera molt senzilla i eficaç per encabir tres ubicacions diferents per a cada escena, amb pocs elements Pere Arquillué aconsegueix exposar la història de manera sòbria i autèntica. Ajuda, per descomptat, la interpretació magnífica de Joan Carreras que dona vida a Pere, el pare de familiar i músic frustrat. L’actor es desposseeix del seu jo per entregar-se a la desesperació i la tristesa del personatge, es pot veure en els seus moviments i en la seva manera d’escopir cada paraula feridora, cada lament i cada disculpa vers a les persones que estima. Mireia Aixalà, com a Àngela, la dona, s’acobla de manera instantània al diàleg de retrets i pors que comparteixen entre els dos. D’altra banda, Guillem Balart, amic i company de feina de Pere, aconsegueix un rebuig frontal del públic tal i com s’espera del seu personatge, fent real cada interacció que comparteixen.
L’obra és una mirada a uns personatges desgraciats i miserables sense aparent futur que sobreviuen, i aquesta exposició d’una realitat no sempre observada és interessant i hipnòtica. Si és cert que, en un episodi de la història, cap al final, hi ha un moment oníric que crea expectatives per a un final tronador i aquest no es produeix, però el viatge continua sent atraient i agraït.