Grand Canyon

Grand Canyon és un muntatge impactant perquè parteix d’una arquitectura dramàtica sòbria però potent, i perquè l’equip creatiu el tracta amb respecte i contundència. És una obra que remou, que incomoda. El seu poder rau en la combinació d’un text carregat d’objectivitat i una direcció que escolta cada personatge.

Pere Arquillué, conegut primer com a actor protagonista en espectacles tan memorables com Un déu salvatge —que ell mateix va dirigir— o produccions destacades del repertori clàssic i contemporani, demostra aquí la seva evolució i maduresa com a director. Grand Canyon és la seva segona direcció destacada, i Arquillué confirma que domina el ritme i l’ànima del teatre: sap jugar amb la tensió i els silencis, deixa respirar les escenes i confia en la força emocional dels intèrprets. És un teatre de mirada profunda, només amanida amb els artificis que el guió demanda, potser de forma excessiva en el darrer quart de la història.

Tot això ho sosté el treballat text de Sergi Pompermayer, dramaturg reconegut per espectacles com Llum de guàrdia, Temps salvatge i, sobretot, per Amèrica (2022), amb què va iniciar una trilogia que explora la memòria colonial i les tensions socioculturals. Grand Canyon n’és la continuació natural i amplia l’abast del debat cap a les zones rurals. Pompermayer es mou amb habilitat entre la tragèdia íntima i la denúncia social, construint personatges humils que parlen amb una veritat que transcendeix el context: són reflex d’una societat amb ferides obertes. El text evoluciona de forma gairebé natural, ben acompassada, però es revoluciona, i a partir d’un punt concret perd una mica el nord amb decisions descontextualitzades i espais onírics massa llargs.

El repartiment és coral. Joan Carreras dona vida a Pere, un home d’edat mitjana que va somiar en convertir-se en estrella del rock i recórrer la Ruta 66, fins al Gran Canyó; però ara s’enfronta a un greu problema irresoluble i a la constatació brutal que el seu pas per la vida ha estat poc més que inocu. Carreras transmet aquest abisme interior amb una actuació plena de silencis i de profunditat. Mireia Aixalà encarna Àngela amb una sobrietat farcida de matisos, una dona acostumada a contenir sentiments i a resistir. Maria Morera, en canvi, imprimeix energia a Ruby, jove rapera que representa la veu d’una generació reivindicativa i inquieta. I Mar Pawlowsky, com a Tatiana, crea una presència estrangera però pertinent, amb una mirada aguda i quasi poètica sobre la realitat que l’envolta. Completen aquesta comunitat Guillem Balart, espectacular, i Eduard Buch, efectiu, tots en papers que aporten profunditat al conjunt.

Som a la Catalunya rural i tot comença una nit d’estiu, quan un accident mortal en una carretera sacseja el poble. Una prostituta immigrant n’és testimoni, la jove Ruby s’enfronta a la justícia pel contingut de les seves cançons i, a casa, Pere rep un diagnòstic que el fa adonar-se que la seva vida ha passat sense deixar rastre. I és en aquest moment que surt la metàfora del Gran Canyó: un abisme emocional que separa el que som del que hauríem volgut ser. Però també una possibilitat simbòlica de començar de nou, i de mostrar que els somnis poden fer caure parets.

L’escenografia de Max Glaenzel reforça la idea de desarrelament, de desequilibri emocional. de carretera secundària, com les vides dels personatges. El vestuari de Bàrbara Glaenzel, la llum de Jaume Ventura i el paisatge sonor de Damien Bazin completen aquesta atmosfera d’inestabilitat i vertigen, reforçant la sensació que tot pot enfonsar‑se en qualsevol moment.

L’obra combina un realisme emocional intens amb una mirada metafòrica que articula la història individual amb una lectura col·lectiva i crítica de la nostra realitat. És un muntatge que no dona consol, que no promet finals fàcils i que exigeix un públic valent i predisposat. Però, en recompensa, ofereix una experiència teatral penetrant ii convida a reflexionar sobre segones oportunitats, sobre fracassos compartits i sobre la força silenciosa dels gestos quotidians.

Grand Canyon no és només una gran obra per la qualitat de la seva factura, sinó per la suma de dues trajectòries artístiques clau: la més recent de Pere Arquillué com a director i la veu consistent de Pompermayer en el teatre contemporani. Una cita imprescindible per a qui vulgui viure un teatre valent, honest i capaç de posar-se darrere del vertigen d’un abisme autoimposat.

La desesperació provoca que algunes persones no vegin un futur o una solució als seus problemes. L’espiral de desgràcies quan comença sembla que no acaba i, a vegades, només es veu un final. No sempre és l’esperat o desitjat.

A l’escenari de Gran Canyon es troben sis persones amb diferents històries, però amb un futur incert o, més aviat, negre i sense salvació. És una nit d’estiu a un poble, una prostituta presencia un accident al mateix temps que saluda a una jove cantat de rap que tindrà problemes amb la justícia. Els seus pares, que es guanyen la vida com poden, tot i no veure un futur feliç faran el possible per bregar amb les seves decepcions de la vida i ajudar-la. Al seu costat, el propietari d’un bar que sobreviu i un jove sense gaires llums que no sap com relacionar-se i té rampells violents.

Al text de Sergi Pompermayer es barregen diferents històries, però totes tenen en comú que no veuen esperança en el futur immediat. Els personatges es conformen amb la vida que tenen i intenten passar dia a dia, a excepció de la jove cantant a qui encara li queda la il·lusió i l’idealisme de la joventut. El relat té un ritme perfecte, fa un ús del llenguatge planer i encertat per a cada personatge que fa tocar la seva realitat i, també, les seves misèries.

L’escenari està segmentat de manera molt senzilla i eficaç per encabir tres ubicacions diferents per a cada escena, amb pocs elements Pere Arquillué aconsegueix exposar la història de manera sòbria i autèntica. Ajuda, per descomptat, la interpretació magnífica de Joan Carreras que dona vida a Pere, el pare de familiar i músic frustrat. L’actor es desposseeix del seu jo per entregar-se a la desesperació i la tristesa del personatge, es pot veure en els seus moviments i en la seva manera d’escopir cada paraula feridora, cada lament i cada disculpa vers a les persones que estima. Mireia Aixalà, com a Àngela, la dona, s’acobla de manera instantània al diàleg de retrets i pors que comparteixen entre els dos. D’altra banda, Guillem Balart, amic i company de feina de Pere, aconsegueix un rebuig frontal del públic tal i com s’espera del seu personatge, fent real cada interacció que comparteixen.

L’obra és una mirada a uns personatges desgraciats i miserables sense aparent futur que sobreviuen, i aquesta exposició d’una realitat no sempre observada és interessant i hipnòtica. Si és cert que, en un episodi de la història, cap al final, hi ha un moment oníric que crea expectatives per a un final tronador i aquest no es produeix, però el viatge continua sent atraient i agraït.

Sergi Pompermayer segueix bussejant en la seva trilogia americana, i en aquesta segona entrega no es mou de Catalunya però ens remet a la Ruta 66, al Gran Canyó del Colorado, al poble dels hopis, etc. Els protagonistes, però, són un grapat de perdedors que viuen en algun poblet de l’interior de Catalunya. Gent que ha vist com es destruïen  els seus somnis de joventut, que ha hagut de cedir a la jerarquia del poble i que malviu de feines precàries mentre els fills es fiquen en problemes.

L’obra té alguna cosa de salvatge i frenètica, almenys al començament. La seva estructura avança de forma molt interessat i planteja accions dramàtiques que entretenen i fa bullir la nostra curiositat. Llàstima que cap al final la cosa s’estanqui i tota la part més al·lucinògena –a l’igual que el seu doble final- trenquin una mica el clímax. Tot i així, la direcció de Pere Arquillué –després de la seva exitosa prova a Un Déu salvatge- condueix l’espectacle amb molt bon ritme, fins al punt de que estètica i personatges ens acaben recordant als d’aquell Jerusalem que ell mateix va protagonitzar fa sis temporades.

Joan Carreras construeix un personatge d’aquells que recordarem durant temps. La seva capacitat de desaparèixer darrera de cada màscara i de mostrar vulnerabilitat, empatia i rebuig –tot alhora- són realment de nota. L’acompanya un repartiment molt encertat, del que destaquen una Mireia Aixalà cada cop més còmoda en els rols dramàtics i un Guillem Balart esplèndid que s’emporta el favor del públic des del primer minut.

És cert que potser estem davant d’una obra que deixa molts interrogants a l’aire i que podria haver tingut un desenllaç una mica més lògic, però no podem deixar de valorar un espectacle que convenç i remou per la seva energia aclaparadora i per un text ambiciós i potent.

Grand Canyon se situa, segons la sinopsi de l’obra, en un poble de la Catalunya interior. Però en realitat l’acció podria passar en qualsevol indret del món occidental, perquè els conflictes i debats que pateixen els personatges d’aquest text de Sergi Pompermayer són els mateixos que travessen la classe social baixa de qualsevol país capitalista. Aquest és el moll de l’os del muntatge dirigit per Pere Arquillué, i també la principal virtut; o hi empatitzes per proximitat o te’n distancies per irrealista.

Pere (Joan Carreras) i Angi (Mireia Aixalà) són un matrimoni amb una filla de divuit anys, Rubi (Maria Morera), a qui citen judicialment per la lletra d’una de les seves cançons. La família nuclear, molt ben interpretada pels actors esmentats, és la protagonista d’una peça teatral en què el retrat social de l’entorn té el mateix pes —i interès— que el problema al qual ells tres s’han d’enfrontar. Ho demostren la gràcia del personatge del jove Joan Josep (Guillem Balart) i, en menor mesura, l’enigma que envolta la prostituta Tatiana (Mar Pawlowsky) i les dobles intencions del barista Miqui (Eduard Buch).

Quan la citació judicial de Rubi coincideix amb el diagnòstic fatal de la malaltia de Pere, el pare de família es veu en un atzucac en què mai havia pensat arribar i recorda els somnis no complerts que havia planificat durant la joventut. Sense necessitat de grans accions, el conjunt del muntatge funciona molt bé i fa passar una bona estona a l’espectador, a qui probablement no calia l’epíleg amb final feliç —l’opció d’un desenllaç obert hauria resultat potser més suggeridor per a un text amb algun cable solt.