D’algunes celebritats es coneixen sobretot els episodis més gloriosos i els elements més destacats de la seva carrera, allò pel que han estat distingides. És quan es posa el focus en altres aspectes que aquestes persones poden ser molt més interessants o caure en un pou on són cancel·lades. Tot depèn de qui estigui mirant, qui i com s’estigui explicant.
Roald Dahl és conegut per la seva literatura atrevida i esfereïdora dirigida als infants: Matilda, Charlie i la fàbrica de xocolata, James i el préssec gegant, El gran gegant bonifaci o Les bruixes. En els seus llibres dona validesa a les pors i els sentiments dels nens i nenes, fent-los addictes a les seves històries i la seva manera d’escriure. Però no tot eren flors i violes per a aquest escriptor britànic amb un passat com a soldat.
Mark Rosenblatt ens trasllada en aquesta obra a l’estiu de 1983, quan Dahl es va haver d’enfrontar a les conseqüències d’haver escrit una ressenya d’un llibre (Déu va plorar) sobre la invasió del Líban per part d’Israel, on deixava ben clares les seves opinions contràries al país invasor. Els seus editors, pensant en el llançament pròxim del darrer llibre, s’aventuren a fer-li veure que necessita o retractar-se o matissar les seves paraules perquè no se’n vegin perjudicades les ventes.
No és un text fàcil, sobretot perquè explica una situació complexa que està molt vigent actualment. S’exposa un conflicte, que va en paral·lel al moment actual, i es presenten les diferents visions davant d’aquest. Rosenblatt aconsegueix de manera intel·ligent i natural que la conversa, de més de dues hores, atrapi a l’espectadora i la deixi enganxada i compromesa amb el relat. La interpel·la de manera vívida i passional.
Josep Maria Mestres dirigeix amb un mestratge increïble el moviment a l’escenari, les pauses i la tensió entre els seus personatges. Es veu la seva mà en la importància d’entre totes i cadascuna de les paraules que diuen els i les intèrprets, de deixar l’empremta i un pòsit perquè el públic escolti, pensi i reflexioni.
Les interpretacions són immillorables. Precises i versemblants. Victòria Pagès, Pep Planas, Clàudia de Benito desapareixen rere els seus personatges i s’apassionen amb les seves vivències. Però és Josep Maria Pou qui, una vegada més, deixa bocabadada a l’espectadora. Des de la primera passa a escena es converteix a Dahl de dalt a baix, es fa seves les paraules del text i de manera natural provoca, exaspera i inspira a qui té al seu voltant. És, sens dubte, una de les millors actuacions de Pou.
Plena d’actualitat i de reflexions contraposades, és una producció viva i interessant que no es pot perdre.